És un dels últims de l'estirp. No només ha dedicat mitja vida a conèixer la geografia i la història del Pirineu, sinó que na deixat constància escrita en novel·les (Els fills de la terra, La treva de Talltendre, El darrer pas) i guies de viatges. I sense abandonar-se a la nostàlgia ruralitzant ni al coixí kumbaià d'una certa literatura excursionista. Té mèrit. Així és com va guanyar l'última edició del premi Homilies d’Organyà. L'aportació més recent al pireneisme de Manel Figuera —barceloní de naixement, ceretà per elecció, professor de català i regidor de Cultura a Bellver— és Circuits d'alta muntanya pel Pirineu oriental català, acabat de sortir del forn i que completa l'entrega consagrada al sector occidental apareguda ara fa un any. Per cert, que la divisòria entre un sector i l'altre passa exactament per la línia que dibuixa el Valira d’Orient, amb vèrtex al pic dels Pessons. Ho diu l'Instituto Pirenaico de Ecología, amb seu a Jaca, que en deu saber, de nomenclatures bizantines.

La qüestió és que Figuera —aquí dalt posa al pic del Valièr— s'ha centrat els últims anys a descobrir i descobrir-nos els atractius dels germans petits (i orientals) de la carena. O sigui, de la munió de cims a l'est de la Pica d'Estats que sense superar els 3.000 metres també prometen (i donen) ètica, èpica i estètica. Pics com ara el d'Escobes o el de la Roca Entravessada, tradicionalment menystinguts pels entesos —ai, els entesos— però que "no tenen res a envejar a molts tres mils del Pirineu d'Osca". És el que ha assajat amb la sèrie Circuits d'alta muntanya. Però és que a més, Figuera ha escrit molt i bé sobre Andorra: assenyaladament, Els 40 millors racons amb automòbil i una Guía montañera que es reeditarà, ampliada, l'any que ve. Diu que "hi ha una Andorra més enllà de l'avinguda Carlemany i de les estacions" —gràcies!— i naturalment té el seu cànon muntanyenc particular, que no passa pel Casamanya: l'encapçala el reincident pic d'Escobes (2.641 m) que "és a Andorra el que el Pedraforca al Berguedà o els Encantats al Pallars Sobirà: un emblema". És clar que ell ja hi ha pujat vint vegades. Per això diu que allà dalt s'hi respira poesia. S'ha d'estar fet d'una pasta especial. De la de l'homo pyrenaicus.

(Andrés Luengo. "A la contra", Diari d'Andorra, 14 d'octubre de 2006)