"Els ancians afirmen que, si bé els valents són tots morts, dels covards no se n'ha escrit mai res. Així, doncs, hom prefereix la gosadia de "morir", i morir dolçament bo i llegint, tot admetent d'antuvi que em trobo sacsejat per tots els vents possibles. Vents que brollen amb la força habitual de la ploma coneguda, o de l'ordinador, d'un dels grans i actuals lletraferits del Pirineu: en Manel Figuera i Abadal, que, a més de ser un poeta excel·lent per mèrits propis, és capaç de convertir en poesia el mateix aire que respira, i més encara, la seva prosa fina i acurada.

[...]

Els personatges [...] tenen la grandesa d'explicar llurs vivències tal i com ells les han viscudes o les viuen, i llurs "limitacions només els permeten pinzellar-les en funció de com van glatir-les". Els seus personatges tenen la rudesa pròpia dels cavallers de la guerra. Però quan suren llurs sentiments íntims, la simple enyorança esdevé llàgrimes, i un amor a primer cop d'ull trasbalsa el més fornit. La mà d'en Manel, però, abasta sempre que vol la justa i perfecta química poètica per mesclar la dura prosa dels fets amb la crua existència dels personatges, amb la vivència singular dels conceptes, amb els colors dels indrets i amb la dolça poesia dels espais.

[...]

L'autor estima la terra. No ho pot negar. Quan parla dels seus ceretans, perquè en Manel viu a Bellver de Cerdanya, sigui quin sigui el seu discurs, de vegades prou cru, els seus ulls —en aquest cas les seves paraules— destil·len admiració i il·lusió arreu. No podria ser d'una altra manera.

[...]

La narrativa fluïda, el joc deliciós dels seus temps (passat-present, present-futur, futur), l'extens vocabulari d'en Manel, molt sovint desenterrant sublims modismes locals, és com una immensa paleta de pintor destre que tothora sap matisar tots els colors possibles. Pàgina a pàgina, l'autor ens va conduint, amb consciència laberíntica, a allò que ell desitja comunicar. Un aconseguit corol·lari de detalls, sovint minúsculs i subliminals, ajuden a sentir-nos un xic protagonistes de la seva història. Ens agafa la mà i ens transporta al "seu espai de temps" que, si bé hom l'havia imaginat alguna vegada, potser no n'havia vist mai els colors. I més important encara: ens hi fa sentir a pler i ens hi enganxem."

(Ramon Guitó i Pons. Fragments del pròleg de La treva de Talltendre. Tremp: Garsineu Edicions, 1999)