Pròleg

[...]

Hi ha una Eternitat que jo no sé quan va començar. I enmig de tot, en l'entrepà d'aquesta Eternitat, hi som nosaltres. I què som, al capdavall, si no el que han escrit els poetes i els mestres de la filosofia? Una mica, la innocència carneriana de Pandara, les rauxes de l'adolescència horaciana, que fa de mal aconsellar, i els vicis i virtuts de l'edat dels adults fins arribar a les velleses. Ens mouen la recerca de l'amor —demaneu-ho a Diotima, que en sap la veritat— i la moral dels senyors o dels esclaus, segons cadascú. També ens encalcen altres petits vicis que no ultrapassen la categoria dels peccata minuta: el furt d'una pera com la de Llorenç Riber o la malícia d'una dona que vol fer sentir enveja a l'esposa del seu cap. La detesta profundament, i això ens recorda que pertanyem a l'espècie humana: els sentiments negatius i les passions opaques ens incumbeixen a tots, tant si vestim hàbit de monja o faixa de cardenal, com texans de les parades del mercat i camisa apedaçada.

A mi, que he vist el rostre de la meva filla i he conegut els instants finals de la vida del meu avi, m'ha semblat això: "hom comença a escriure, a partir del part matern, la primera pàgina d'un llibre nou que encara les té totes blanques". Finalment, quan el llibre ha estat escrit i el tanquem per la darrera pàgina, ens El trobem cara a cara, en una estança fosca, i no El reconeixem de bones a primeres.

[...]

Petjades de sal

Va néixer una tarda d'octubre, i el xiulet del vent li ofegà el primer somic. La seva primera sensació, abans i tot que les mans de la mare, va ser el feble tacte d'una manta polsosa de llana. Mentre ploriquejava, agitava els braços inquietament i arronsava les cames ara l'una, ara l'altra. Als ulls, no hi tenia encara gens d'expressió, com si fossin les aigües d'un estany en penombra.

Al cap d'una estona, quan el vent s'encalmà, va somriure lleugerament. El seu rostre era preciós, fins i tot quan les galtes, potser per la fred, s'havien encomanat del morat de sota els núvols.

El miner, en veure'l, no se'n va saber avenir. Què podia haver empès una mare decent a travessar una platja deserta i, entre els brams del temporal, enfilar-se per aquells roquissars? Com havia estat capaç, en plena nit, d'abandonar un nadó de poques hores a l'entrada de les mines de sal? Tan sols havia deixat, a la vora de l'aigua, el feble record d'unes poques petjades que s'esborraren amb la pluja de mig matí.

Ni quan el va agafar en braços ni quan el va abrigar amb el seu jersei nou de trinca, al miner no se li va ocórrer que la mare havia abandonat l'infant per allunyar-lo de la misèria i per deixar-lo a mans d'un home treballador i amorós com ell, que li fes de pare.


Nit a la residència

A les set del vespre, just després que hagin sonat les llunyanes campanes de l'església de Palau, la vetlladora més severa ha engegat la televisió, i l'ha deixada amb el volum gairebé al màxim.

—Vinga va, poseu-vos aquí, que aviat anirem a dormir! Ep, ep! Estigues quiet, que encara no és hora! T'haurem de lligar, si no...

La televisió, com cada vesprada, ens ha mantingut una estona distrets, la justa perquè estiguéssim callats. Valga'ns Déu, que n'és de trist, haver de malgastar tants moments davant d'una pantalla que no comprens, talment si miressis la buidor del cel o el ventre d'una butllofa.

Voldria veure, jo, el punt més llunyà del carrer on solia viure. Allí, al fons de tot, encara hi deu haver la plaça de la Victòria, amb la seva font i l'olivera al mig, molt més vella que jo mateix. Sí n'hi havíem ballades, de sardanes, allà, l'Elvira i jo, amb tots els de la colla...

—Au va, Eleuteri, que ara et toca a tu. Ja t'has tornat a treure les sabatilles, que no ho veus, vatua? A veure, que et lligaré ben lligat...

La vetlladora més severa m'ha dut fins a la porta, i en Christophe, l'home del bigoti, m'ha pujat per l'ascensor, amb la cadira de rodes i tot. Ja a dalt, ell mateix m'ha deslligat, m'ha tret les ulleres i el rellotge nou i, amb mà massa ferma, m'ha posat el pijama dels botons. Els pantalons em queien, de tant com m'he aprimat, però me'ls ha estret a la cintura com si fermés un sac de patates.

—I ara estigues quiet, que t'abrigo i et poso la barana. Així, ben quiet...

M'he adormit de seguida, de tantes pastilles com he pres per sopar. Entre el puré de verdura i la truita de xampinyons, en el got d’aigua, pel cap baix devia haver-n'hi tres o quatre. El son ha estat profund i, avui, molt més que els altres dies. A les dues, em sembla, ha passat la Lluïsa, la del torn de nit. Ho deu haver vist de seguida, potser per l'estranya postura, massa relaxada, amb què el meu cos estava ajagut sobre el llit: m'ha agafat la mà, m'ha pres el pols i ha trucat al meu fill, en Rafel, per dir-li que ja era mort. I vostè, digui'm, qui és? I què hi faig, aquí, en aquesta estança fosca?

(Fragments de Pàgines blanques, 2015)