Prefaci

Deu ser que em faig vell i que cada dia m'inclino més a dir les coses pel seu nom. A La terra de Lavínia, de bon començament, la Lavínia era una dona semblant a una deessa de l'antiguitat i l'envoltava una aurèola potser fins i tot més llegendària i mítica que a la filla del rei Llatí i Amata a l'Eneida de Virgili. Però les coses mai són així d'idíl·liques ni voregen tant la perfecció, i les persones que més admiràvem, conegudes amb profunditat, són tan terrenals, vulgars i subjectes a les mesquineses de la quotidianitat, que decauen del pedestal on les havíem col·locat i podem arribar a imaginar-les en un sot pregon i fosc d'on els és impossible escapar. A la Lavínia, que és tan terrenal com les dones que van al mercat, el rostre se li vesteix d'amabilitat si li convé i rere cada somriure estrafet hi ha una finalitat última ben amagada, una meta pensada amb un refinament excessiu. El profeta Isaïes li diria amb to punyent i amb virulència pal·liativa: "Qui ets tu aquí, què hi tens / per a fer-te excavar una tomba / en un lloc alt, / per a fer-te obrir un sepulcre / a la roca?". I no li mancaria, del cert, gens de raó ni fonament.

[...]

Lletres a Lavínia: De la destresa dels artesans

LLETRES A LAVÍNIA: DE LA DESTRESA DELS ARTESANS

De la bona habilitat, destra i sincera, que tenen dins seu els artesans, i de l’ànima rica, feliç i rica, que sempre projecten a la seva obra d'art, serem ben precisos, Lavínia, si afirmem en veu alta que és digna dels déus. Només d'un déu, certament, o d'un ésser celest tenyit tot ell de divinitat, podrien ser creades les belles columnes, perfectes i justes, dels grecs i els romans; només d'un déu, certament, podrien ser esculpits els lleons reposants dels temples antics, dreçats encara en l'arena fina i blanca dels càlids deserts; només els déus, els dotats de més destresa, poden haver donat forma als relleus d'unes deesses que, en un banquet exquisit, sedueixen herois i poetes. Els antics artesans d'antany, desdenyosos de la feble opinió, inexperta i garlaire, del vulgar, posseïen una empenta d'esperit que els duia als béns superiors i, d'ací, posaren en obra tots els plans de la seva ànima. Habiten els déus dins el cor dels artesans.

El bon Hiram de Tir, diuen, fonia el bronze com cap altre: era molt entès, expert i hàbil, en el seu ofici. Els lampadaris d'or pur no li eren difícils, ni els airívols capitells de les columnes, ni les magranes o els lleons, ni els joves vedells de pocs dies, ni tampoc les garlandes cisellades. I crear, a l'entorn dels vasos, la forma dels llavis d'un calze de flor de lotus, no li era complicació. "I què?", diràs, "i no és possible, als nostres temps, que neixi tot d’una un tal artesà? Que ens és vedat, per ventura, conèixer algun home com aquest?". I en contesta, per fer-te participar del guany d’avui, et diré que he trobat els nostres propis Hirams de Tir: que no ho era, el vell Jeroni, al darrere del vidre del seu taller? Treballant amb afany als baixos de casa de la Mercè (el sol l'observava del carrer estant), esculpia en la fusta uns magnífics relleus. Que no ho és, un nostre Hiram, el pare de l’Eusebi, que a casa seva, en la dolça companyia de la solitud, acobla les peces dels seus velers i els bucs de guerra? Que no ho era, cara Lavínia, el violer Daniel de Maria Àngels Anglada, la teva poeta? El creà a la ment i ja havia existit.

A Figueres, entre els carrers populosos que veuen la gent passar, hi acorren també uns bons artesans: sota els savis preceptes de la Carme, la instructora, i amb la presència indispensable dels seus consells pacients, els deixebles aprenents creen quadres amb sorra fina. Si els veiessis, sabent-te com ets, restaries entre ells belles estones, per escrutar el sentit de la vida i de l'art etern, per admirar les belles formes i els íntims colors que els donen vida. Els peixos propers de contorns curvilinis; el quinqué amb llum perpètua i el càntir ventrut; la casa amb molí, isolada, companya d'un riu i d’un pont d'un sol ull, els jutjaries semblants a les meravelles mil·lenàries del bon Hiram de Tir. I aleshores, tu que també havies pintat amb colors riallers, no t'estaries de reconèixer que a cada obra d'art hi va a raure, com si hi jagués, tota l'ànima de l'artesà.

No em discutiràs ―la certesa és ja dins teu― que el mestre és també dins l'obra d'art. Les hores passades i l'aprenentatge amè, la veu del mestre quan explicava, queden impresos tot volt com al cel els estels. I l'ànima del mestre, que et desitjava més humana, la veuran en tot moment els ulls diferents de cada espectador. Només el mestratge, però, queda imprès en l'obra d’art? No em negaràs, si hi has pensat, que l'entorn de l'artista és també indispensable. Només havent vist la coloració dels cels de l'Alt Empordà, només havent contemplat el mar del matí que es desperta prop de Roses, només havent-se enamorat dels xiprers cuejants i les fermes oliveres d'Avinyonet de Puigventós, només així, Lavínia cara, m'explicaràs les tonalitats dels quadres de sorrejat, l'esperit inesgotable del pare de l'Eusebi, les belles formes que l'avi Jeroni cisellava a la fusta i l'obra perfecta, sensible i clara, de la teva poeta Maria Àngels Anglada. Estigues bé. Agost de 2005.

(Fragments de La terra de Lavínia, 2010)