A través de quaranta-vuit textos breus —en un gènere de tanta tradició literària com els diàlegs i les epístoles— publicats al setmanari Empordà, un jo poètic enamorat de l'Alt Empordà explica a la seva interlocutora, Lavínia, per què aquesta terra és superior a les altres. El lirisme de les descripcions va de la mà del blasme i la reprensió cap a Lavínia, massa preocupada per mostrar-se als altres amb una aurèola de divinitat.

A La terra de Lavínia, de bon començament, la Lavínia era una dona semblant a una deessa de l'antiguitat i l'envoltava una aurèola potser fins i tot més llegendària i mítica que a la filla del rei Llatí i Amata a l'Eneida de Virgili. Però les coses mai són així d'idíl·liques, i les persones que més admiràvem, conegudes amb profunditat, són tan terrenals i vulgars que decauen del pedestal on les havíem col·locades. A la Lavínia, que és tan terrenal com les dones que van al mercat, el rostre se li vesteix d'amabilitat si li convé. I, rere cada somriure estrafet, hi ha una finalitat última ben amagada, una meta pensada amb un refinament excessiu. El profeta Isaïes li hagués dit amb el seu to més punyent: "Qui ets tu aquí, què hi tens / per a fer-te excavar una tomba / en un lloc alt, / per a fer-te obrir un sepulcre / a la roca?". I no li hagués mancat, del cert, gens de raó ni fonament.

(Sinopsi)