S'havia convocat assemblea general extraordinària i gairebé tots els capitosts de cada país havien acudit a la cita.

Les banderes, força esfilagarsades, semblaven idealistes penjats dalt de llargs pals. Eren com una colla d'executats, sense nervis penetrats de vida.

L'ordre del dia era apassionant, no se'n podia pas dubtar. Prou ho donava entenent el fet que cap dictador ni cap atrotinat moralista no havia gosat pronunciar discursos publicitaris de tres i quatre hores de somnífera duració.

Els rostres dels delegats denotaven la intensitat de llurs esforços per amagar una pregona vergonya. Perquè, per primera vegada a la vida, o potser per segona —hauria estat feina subtil arribar a escatir-ho—, s'adonaven de la nul·litat del saber de llurs representatives testes, embut per les quals s'escolaven, amb freqüència de corrent altern, vodka i whisky, segons bufava el vent i rajava la bóta.

Per primera vegada també, millor dit, per segona amb tota seguretat en el que va de vida, whisky i vodka es barrejaven i baixaven pel mateix embut, per la mateixa gola, i omplien tots els estómacs i tothom sentia por: por de ser massa miserable.

No era pas gens estrany, no que no ho era, que les banderes, pengim-penjam, no fossin doncs res més que draps inerts, despullats de saba.

Els micròfons cremaven a l'embat de les preguntes i respostes. Les preguntes de tothom, de cada capitost, de cada demòcrata, de cada pseudo-demòcrata, de cada pseudo-dictador, de cada dictador, de cada encobert criminal, que de tot hi havia, perquè tots preguntaven... I un sol home, blanc com la cera, dalt de la tribuna, contestava a tots.

Aquell home era un home que havia anat i havia vingut. No sé d'on venia perquè vaig arribar tard, però no venia —es deduïa del que deia— ni de França ni de Rússia, ni d'Espanya ni de la Guinea, ni dels Estats Units, ni de Cuba. Si més no, venia del més enllà. O d'un altre món, jo no ho sé, ni vull capficar-m'hi, ni hi crec, ni és lògic parlar-ne. Però vingués d'on vingués, d'allà d'on venia, els homes no pensaven com nosaltres, ni s'havien desenvolupat com nosaltres, ni eren tan... com nosaltres.

(Fragment de la narració "Debat a l'O.N.U.", dins del llibre Una guerra civil. Barcelona: Selecta, 1961, p. 203-204)

* * *

Sis companys, tots més o menys escriptors, fèiem una tertúlia, també més o menys literària. Efectivament, no es parlava solament de literatura, sinó si fa no fa de tot. De tot, menys de política, entenguem-nos bé, perquè nosaltres de la política no en vivim. Així, nosaltres ens limitem a procurar de fer-nos bons ciutadans, i res més, que ja és molt. No fa?

Havíem begut una mica, però no pas massa. Sis o set copetes dobles de conyac cada un, no més. Però eren suficients per enardir-nos un xic; per fer-nos, podríem dir-ne, quelcom bel·licosos; per fer-nos sentir enutjats en contra d'alguns dels nostres actes.

Així, per exemple, l'Enric (el nom és imaginari) ens narrava, com al·lucinat i amb tot luxe de detalls, la seva aventura en el tren.

Fou una aventura, segons ell, meravellosa i ensems plena de decepcions.

Tot ocorregué a l'exprés de la Corunya. L'Enric s'havia apropat al vagó-cafeteria, nova versió dels rònecs vagons-restaurants. S'assegué en un dels seients de la barra i demanà el sopar. I tot just havia començat a donar compte de la truita a la francesa quan s'adonà que al seu costat s'exhibien unes cames. Unes cames formoses. No cal aclarir, per tant, que pertanyien a una dona.

Aquelles cames eren dignes exemplars de cames i la femella era una perfecta mostra de les perfeccions que poden assolir les nostres oponents en el sexe.

L'Enric s'oblidà del sopar, si bé se'l menjà tot, fins a l'última de les patates fregides. Aquelles patates que ja devien haver-se arrossegat per tres o quatre plats d'altres respectius comensals anteriors. I es dedicà de ple a l'extàtica contemplació de la noia, la qual, per la seva part, no oferia massa resistència a les exploracions visuals del mascle, segons és bon costum avui dia en les noies de bona educació.

L'Enric, valgui el parèntesi, quasi plorava en explicar-no les seves emocions.

(Fragment de la narració "Una guerra civil", dins del llibre Una guerra civil. Barcelona: Selecta, 1961, p. 215-216)