Cada color és un món. Estradé, en aquest recull de deu contes, ens explica moltes anècdotes, tot i que també se les explica a si mateix. En algunes fa directament crítiques a la societat i a l'estupidesa general que ens domina. La intel·lectualitat, l'art abstracte o la pobresa. En d'altres ocasions es queda a mitges i no en treu tot el suc, com en l'inquietant E, I, O, que comenta les alteracions ortogràfiques que ha tingut la inscripció d'un cementiri abandonat. També es deixa endur pel discurs moralitzant, encara que utilitzi rèpliques a favor i en contra entre els personatges. Contes com La sinusitis, El director i Les dents semblen acudits allargassats. En canvi, en relats com Abstracte, Els pobres i Els savis inútils la narració es converteix en un discurs distès sobre temes que el preocupen. Destaca el conte que dóna títol al recull, en el qual una família passeja per Barcelona i critica els canvis que ha patit la ciutat, amb especial fixació pels americans, tal com mostra la magnífica fotografia de la portada, amb uns mariners passejant per la Rambla, que Pérez de Rozas va capturar el 1952. Tot plegat fa que el recull tingui una pàtina d'històries pretèrites, amb un aroma i unes expressions de temps passats. Com si algunes narracions haguessin macerat fa trenta o quaranta anys però que, al mateix temps, haguessin estat revisades recentment amb màquines computadores, transistors, aparells estereofònics, però també amb Festivals de la Cançó Mediterrània, diversió al Paral·lel i a les Golondrines. La resposta la trobem, probablement, en la llarga experiència de l'autor.

(Xavier Gual. "Colors antics", Avui Cultura, 8 de març del 2007, p. 14)

* * *

Sebastià Estradé (Sallent, 1923), advocat, autor de novel·les de ciència-ficció i divulgador científic, acaba de fer 90 anys. Però continua sent un home vital a la residència Relat de Sallent. Ha estat directiu empresarial, expert en dret de l'espai ultraterrestre, divulgador de la ciència (per mitjà de novel·les, llibres i articles) i ara és, sobretot, un home indignat pels danys que la mineria de potassa ha provocat al seu poble i a la comarca. "El Bages i la conca del Llobregat es mereixen un altre tracte de les mines de potassa", diu. La seva biografia recull una lenta i madurada evolució de la literatura de ciència-ficció cap a l'ecologisme ara practicat des d'una residència de gent gran.

Estradé és un escriptor de novel·les de ciència-ficció. Al llarg de la seva vida ha ordit 16 relats juvenils imaginant-se mons futurs estranys i impossibles com a escenari per desplegar el seu coneixement de l'espai i de la naturalesa humana.

El que no podia sospitar era que la seva novel·la més estimada estaria inspirada en el capítol més apassionat de la seva vida: la lluita per eliminar la gran muntanya de residus salins del Cogulló, generada per les mines de potassa de Sallent. És tota una paradoxa! Aquest home, que va explorar tots els camps de la imaginació per mirar de trobar l'escenografia del futur, va trobar davant de casa, davant mateix del nas, la imatge més surrealista que es podia imaginar per inspirar-li el llibre Quan tornis, porta una mica de pluja.

(Antonio Cerrillo. "Ara demano justícia ambiental", La Vanguardia, 15 d'abril del 2013, p. 24)

* * *

Sebastià Estradé i Rodoreda va néixer l'any 1923 a Sallent, a la comarca del Bages, i encara que molt aviat va establir la seva residència habitual a la ciutat de Barcelona, no ha deixat mai de sentir-se plenament vinculat a la seva vila natal, on és especialment apreciat pel seu esperit ciutadà i per la seva implicació activa i eficaç, tremendament eficaç, en totes les iniciatives de caràcter cívic i cultural. Es va doctorar en dret i té el títol d'enginyer, i impulsat per la seva passió humanista es va dedicar a la literatura, sempre amb l'afany de divulgar els seus extraordinaris coneixements científics, sobretot en el camp de l'astronàutica, de la qual potser és el nostre millor especialista, i de difondre els seus ideals de pau i de germanor universals, de respecte mutu i d'amor per totes les coses creades. Les seves novel·les, adreçades a un públic de nois i noies, entre les quals sobresurten Més enllà no hi ha fronteres i Alarma al cosmòdrom, s'inspiren en aquesta doble preocupació.

La col·laboració de Sebastià Estradé a Cavall Fort data dels primers temps de la revista, ara fa cinquanta anys. És gràcies al seu sentit de servei que hem pogut publicar entrevistes exclusives a les personalitats més sobresortints, de relleu universal, del món de l'astronàutica, com és ara el famosíssim Wernher Von Braun (Cavall Fort núm. 75). Està al corrent, perfectament al dia, dels progressos que es fan en aquest camp, i l'entristeix profundament que es puguin utilitzar amb finalitats bèl·liques. Ell veu l'astronàutica com un instrument al servei del benestar de tota la humanitat. Aquesta idea, i la de la conservació del medi natural, són constants en tota la seva actuació com a narrador, com a periodista i com a persona amb una gran projecció pública.

(Albert Jané. "Sebastià Estradé ha fet noranta anys", Cavall Fort, març del 2013, núm. 1215, p. 27)

* * *

Els anys seixanta, Sebastià Estradé, juntament amb Màrius Lleget (1917-1988) i Antoni Ribera (1920-2001), va formar el primer nucli del que podríem anomenar un moviment de ciència-ficció catalana: uns autors que tant escrivien creació com articles de divulgació científica o d'informació del moviment literari de la ciència-ficció internacional, paral·lelament a allò que també iniciava pel seu compte Pere Verdaguer des de la Catalunya del Nord.

[...]

Ja al seu primer volum publicat, Una guerra civil (1961), recull de vint-i-tres contes, Estradé n'incloïa quatre o cinc de ciència-ficció (o d'anticipació científica, com a ell li agrada més de dir), singularment "L'emigrant" i "Debat a l'ONU".

[...]

Amb Sebastià Estradé la cultura catalana s'ha permès el luxe de tenir un escriptor que es cartejava amb Von Braun, el pare del programa espacial nord-americà; que des de Robledo de Chavela, dins la xarxa de seguiment del programa Espai profund, informava del desplegament de la missió Apollo XI fins que els primers humans van arribar a la Lluna; que freqüentava Buzz Aldrin, el segon humà que va trepitjar la Lluna, i altres astronautes en congressos internacionals; que a Barcelona era veí del doctor Joan Oró, el científic de la NASA que més sabia de l'origen de la vida, i, finalment, que ha estat el primer titulat de tot el món a doctorar-se en dret aeronàutic i de l'espai, amb una mena d'adaptació del Consolat de mar al Consolat a Mart.

(Antoni Munné-Jordà. "Sebastià Estradé, noranta anys d'obra de vida", Serra d'Or, núm. 643-644, juliol-agost del 2013, p. 70-72)