L'àvia digué que no. Concretament, va dir:

—Girem cua!

En Romeu, el seu gendre, maniobrà el cotxe, amb dificultat. La carretera era estreta i la gent s'agombolava al davant i al darrera de les rodes. I el guàrdia urbà, amb mímica de poca ètica, feia unes xiuletades esgarrifoses, que posaven nerviós el més estoic.

Però el cotxe, finalment, tal com l'àvia desitjava, girà cua, i en Romeu ja no parà fins a arribar a Miramar.

—Per què no has volgut arribar al castell, àvia?

Li ho preguntà un dels nens. A ell els castells li agradaven moltíssim i no comprenia com a l'àvia la poguessin disgustar.

—El teu avi, al cel sigui, hi va passar una llarga temporada. Tancat i barrat.

L'àvia, després d'aquesta explicació, restà silenciosa, i mirà cap al castell, sense voler, però impel·lida per una força misteriosa que l'obligava a contemplar-lo. A odiar-lo, millor dit. Aquell castell havia tingut molta importància en la seva vida. Li havia produït molts malsons. Com a tantes i tantes famílies, i, per a ella, mai de mai podria ser un lloc apropiat per passejar, ni per fer-hi mandra ni vida contemplativa.

En Romeu la comprenia. A ell no li hauria agradat fer-hi estada, i li semblava que el millor que s'hauria pogut fer fóra esborrar-lo del paisatge ciutadà. Però, ja se sap. Hi ha qui opina una cosa i qui n'opina una altra. I contra gustos no hi ha res escrit que valgui massa.

L'àvia, en Romeu, la seva esposa i els dos fills, baixaren del cotxe i passejaren un xic pel Mirador. La fosca de la nit començava a estendre's arreu, i els llums s'encenien l'un rere l'altre. L'espectacle era atractiu. I la gent s'hi recreava. Cadascú a la seva manera.

Al cap d'una estona deixaren el lloc. La tristesa de l'àvia no s'havia esvaït del tot i començava a fer cos en els seus fills.

(Fragment del títol De tants colors. Berga: L'Albí, 2006, p. 25-26)