El gran quarter de la mina i el que n'havia estat el taller, feien ara goig de veure. De tal manera que els qui hi treballaven ho feien de gust, tot i que molts d'ells no sabien encara què els esperava, si bé convivien feliços en la solidaritat de tots aquells qui, fos quina fos la seva condició, el seu credo i la seva raça, la seva posició davant la salut o la malaltia, els acompanyaven.

Nois i noies, i també gent més gran, alternaven ara entre el que era el gran centre d'investigació sindròmica i l'exterior, on molts s'havien aplicat, en un gran hivernacle prop del llac, a generar nous planters, combinant llavors i empelts per crear altres plantes amb la finalitat de donar un altre aspecte al que era el sòl recobert de terra de l'esglaó, que amb la resta del sòl, formava un turonet on hi havia hagut la muntanya d'escòria.

Era ben cert que entre les tasques assumides prenia rellevància la jardineria d'aquells valents que transformaven el record del mont de runa en un petit paradís, en un magnífic paratge que un bon nombre dels ocupants volien que es considerés com a apropiat per al darrer estatge.

I ho demanaven amb alegres manifestacions, convençuts que un medi on agrada de viure és ideal per voler-hi morir.

Estranys pensaments, podria pensar-se, de gent jove, però no pas per a molts dels qui es trobaven en lluita permanent contra inseguretats que en el recinte científicament ben preparat, amb els professionals de l'organització sense fronteres i amb la col·laboració telemàtica dels investigadors d'arreu, units pel col·laborador Centre Internacional de les Malalties No Resoltes, anaven estudiant per esbrinar els orígens reals d'aquelles síndromes que encara persistien, junt amb altres que ja havien vençut, i que afectaven a molts. I que el món havia volgut fer creure durant molts anys que havien estat originades per causes de conducta, disfressades i tot de moral, però que en realitat tenien les arrels en la cursa frenètica del segle passat en adulteracions alimentàries i en experiments sobre persones de la manera més inversemblant. Persones que havien estat sotmeses a l'experimentació amb dosis de ferro i iode radioactius, a injeccions de plutoni i zirconi i a terapèutiques de radiació global en l'organisme, entre molts altres experiments.

Els més cruels van ser deguts a la imperícia i a la imprevisió dels governants, a l'egolatria de molts d'altres, a les proves incontrolades de les guerres en el brutal exercici de la violència desencadenada d'un poble contra un altre; en l'absurda ignorància del fet més noble que es pot sentir, el de la certesa que tots formem part d'una mateixa col·lectivitat humana, i que a tots ens espera el mateix destí.

(Fragment del llibre Quan tornis, porta una mica de pluja. Barcelona: Castellnou, 1996, p.91-92)