—Carles, què és allò que et fa escriure? O et fa donar el pas d'escriure aquesta novel·la? O més aviat hauria de preguntar-te sobre el fet d'escriure una trilogia dedicada a l'estada a Guinea Equatorial? Una novel·la plena d'una narrativa molt ferma que sap allò que vol contar des d'un primer moment. Com ho veus? Ets molt narratiu, tot i el pes imprescindible dels personatges.
—Escric per treure'm un neguit de sobre, i també per plantejar-me un repte a la vida i aconseguir-lo. Aquesta novel·la és la tercera d'una trilogia sobre la vida a les colònies espanyoles del Golf de Guinea. L'escric perquè necessitava fer un viatge literari pendent per deslliurar-me de l'absència d'aquell món. I també per explicar l'evolució dels personatges dels dos llibres anteriors. És una novel·la molt narrativa, és cert, perquè m'interessava molt la reflexió interior i explicar els fets dins d'un context històric, polític i antropològic molt precís, però també és una novel·la de personatges, amb els seus conflictes, els seus diàlegs, i les seves vivències i sentiments.

—Per quina raó, precisament una persona com tu, t´apropes a l´estada colonial a Guinea Equatorial? Què t´hi atrau? Fins a quin punt t´ha influenciat el fet de ser descendent de colons? Segurament això ha estat fonamental, i ha hagut de marcar-te molt en la teva trajectòria literària, perquè, al capdavall, hi dediques una trilogia. Aquesta novel·la que ara publiques, El malson de Guinea, és justament la que tanca aquesta "aventura" a Guinea. Què ens en pots dir?, perquè no hi veig pas reflectit el factor d´aventura com a tal...
—La meva aproximació literària a Guinea és perquè jo vaig ser engendrat en aquell territori, concretament a l'illa de Fernando Poo (actualment Bioko), però no hi vaig néixer, perquè la meva mare no ho va voler. El meu pare era enginyer tècnic agrícola, i era gerent d'unes finques de cacau a prop de Santa Isabel (actualment Malabo). Vivia en l'Hacienda Natividad, un casalot colonial prefabricat a Barcelona que apareix en els meus llibres, com si només formés part de la meva imaginació.  Aquest fet m'ha influenciat molt, perquè la meva mare hi va viure deu anys i, quan va quedar embarassada de mi, se'n va tornar a Barcelona i no va voler tornar a Guinea mai més. Recordo que el meu pare s'hi va estar deu anys mes, i tan sols venia a visitar-nos un mes a l'any. Per a mi era un perfecte desconegut, tot i que cada dia notava la seva absència, i la d'aquell paradís prohibit que estava representat per tota la casa, en forma de quadres de paisatges idíl·lics, estatuetes de marfil, banús o caoba, i polseres i penjolls de colors cridaners. Això està molt present sobretot a Aquell món idíl·lic (Edicions 62, 2007). El malson de Guinea, com he dit, és la novel·la que tanca la trilogia, però també és la clau de volta per entendre i justificar les altres dues. D'alguna manera, tot i que l'he escrita després de les anteriors, hauria de ser la primera. Potser l'he concebuda més com una justificació o necessitat personal que com una novel·la d'aventures no convencional, a l'estil d'Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema, 1999; Alianza Editorial, 2002), però tampoc no he pretès una altra cosa. Tot i així, l'aventura hi és present, ja que al capdavall no deixa de ser una crònica atípica i desendreçada d'un viatge pendent, el viatge pendent de la vida d'un dels personatges principals, en Lluís Artigues fill (que, no cal dir-ho, s'assembla prou a mi).

—En concret, en tota la trilogia, què és allò que has volgut reflectir-hi? I en El malson de  Guinea, en especial?
—Els leitmotivs principals de la trilogia són la idealització d'aquestes formes de vida colonials, clarament en declivi, en contrast amb els processos de descolonització que s'escampen arreu del continent africà, els conflictes tribals i ètnics a l'illa de Fernando Poo, desconeguts per a una gran part de colons de l'època, que vivien d'esquena a tot allò que no fos el seu món privilegiat, i la realitat política, econòmica i social que es vivia a la Península. El malson de Guinea és l'epíleg de tot plegat, però també, com he dit abans, la clau de volta que permet emmarcar i entendre les dues novel·les anteriors.

—Per què l´anomenes “malson”? És aquesta una trilogia on si no es lliguen les dues primeres parts és difícil d'entendre aquesta tercera, que és la que dóna la puntada final?
—Les tres novel·les funcionen per separat, ja que no és necessari haver-ne llegit les anteriors per entendre l'última. D'altra banda, ¿quin és l'ordre a seguir? Jo tampoc no n'estic gaire segur. Si més no les tres novel·les són complementàries, formen un conjunt, i els seus personatges principals són els mateixos. Per això és important llegir-ne les tres per assolir aquesta visió global de la vida a les colònies espanyoles del Golf de Guinea, des de mirades i prismes diferents. La paraula "malson" és un contrapunt a una frase feta: El mal de l'Àfrica, una mena de passió amorosa o ansietat patològica que t'agafa quan aterres en un país africà i sents aquella calda humida que t'abraona irremeiablement. Qui va escriure la frase diu que qui sent això ja no pot deixar de tornar a l'Àfrica. En el meu cas, el viatge literari a Guinea s'assembla més a un malson que no pas a un mal que en realitat no és cap mal. No hi ha res de passió amorosa ni de desig de futur en aquest viatge al passat, tan sols una sensació d'inexistència, o d'ingravidesa, i potser també d'una estranya enyorança del que podia haver estat i no va ser.

("Cazarabet conversa con... Carles Decors, autor de El malson de Guinea", 18 de juny de 2018. En línia)