Mai s'havia novel·lat en català la descolonització de Guinea. Carles Decors ha publicat Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema), una història d'amor fictícia amb un decorat —la descolonització de Guinea Equatorial— insospitadament autobiogràfic i inèdit en la literatura catalana.

—La seva novel·la transcorre durant un episodi de la història colonial espanyola que ben pocs deuen recordar. N'és conscient?
—Sí. Pensa que, al principi, el procés de descolonització de Guinea Equatorial va ser matèria reservada. Després se n'ha parlat més, tot i que bàsicament, s'ha fet sempre des d'un punt de vista històric. Hi ha poques novel·les que ho expliquin i, en català, és la primera.

—Ha estat, a Guinea?
—No. Però és com si hi hagués estat: el meu pare va treballar durant 25 anys en una plantació i jo vaig ser concebut allà. El que passa és que la meva mare no volia que hi nasqués, a Guinea, per por de les malalties tropicals, i va venir a Barcelona a donar a llum. Nosaltres vivíem aquí, i el meu pare hi venia una vegada a l'any. A mi m'hauria agradat viure a Guinea amb tots dos i per això he escrit aquesta novel·la. És el meu viatge pendent.

—Ara podria fer-lo... 
—No serviria per a recuperar aquella part de memòria. Tot allò està molt canviat. Contactaria amb una realitat que no té res a veure amb la que van viure els meus pares. He preferit escriure el llibre a partir de les meves vivències personals, dels records familiars, les fotografies, les pel·lícules, els quadres pintats per la meva tia. M'he documentat amb una bibliografia molt àmplia, he entrevistat diversos familiars que hi van viure, vaig localitzar i parlar amb el propietari de la plantació on treballava el pare...

—La història d'amor entre el protagonista i una indígena, també té algun component autobiogràfic o real?
—La peripècia del protagonista, que viu en una tribu bubi i fins t tot es casa amb una indígena, té uns antecedents: un governador que es va pretendre casar amb una noble bubi amb la intenció que el coronessin rei dels bubis. Hi havia una llegenda segons la qual el rei Moka, l'últim gran rei bubi, havia predit que el seu esperit es reencarnaria en un europeu. No obstant això, la història d'amor és absolutament fictícia i no crec que ningú l'hagi viscut.

—El protagonista de la seva novel·la és un excombatent republicà que acaba marxant a Guinea fart que l'administració franquista li faci la vida impossible. Va ser un cas estès?
—Sí. El recorregut que va fer el protagonista el va fer i el va patir el meu pare: se'n va anar a les colònies perquè aquí no tenia sortida. L'única diferència és que el personatge és enginyer agrònom (o s'ho feia dir) i el meu pare era pèrit agrònom (o enginyer tècnic agrònom).

(Enric Vila: "Mai s’havia novel·lat en català la descolonització de Guinea", Avui, 22 d'abril de 1999)

* * *

Onze narracions breus, històries d’infidelitats, passen per El forat de l’agulla i evidencien la fragilitat de l’amor davant l’engany .

—Relats, contes... ¿Com defineix el gènere del llibre?
—És un recull de narracions curtes. Hi ha com dues línies: un eix fonamental que gira al voltant de la descomposició de la família i un altre, que són històries entrebancades pel mig, algunes amb finals sorprenents.

—Algunes narracions tenen connexió.
—Ho faig per donar la sensació de continuïtat a alguns personatges.

—¿Vol posar a prova l'amor?
—El que poso en dubte és la fidelitat. L'engany pot estar bé si es porta com un joc i les parts el poden assumir. Però quan la infidelitat ultrapassa el que està establert, aleshores ho arrossega tot. El problema és encara més complicat quan hi ha fills pel mig. I en el llibre, la relació amb els fills és un fet que marca molt.

—¿Per això utilitza la veu d'una nena de tres anys?
—Utilitzo una nena, però es veu que, en realitat, sóc jo el que parla. El pretext és utilitzar una nena de tres anys, amb la seva ingenuïtat, que explica una discussió entre els pares en una fase molt avançada. La nena no es pot posar a parlar com ho fa ella; és el narrador qui la utilitza per explicar-se ell mateix.

—¿Diria que els finals són fatalistes o hi ha esperança?
—Són esperançadors. Són oberts i al mateix temps tenen una certa lògica. El final d'una narració curta ha de ser com una rúbrica, perquè en una narració breu has de posar molt en poc temps i en poc espai. Has de crear tensió i deixar (anar) tot el que vols en tres o quatre pàgines. El final no s'ha de veure fictici, ni ha d'expressar una mena de consell.

—¿Ha estat un repte?
—Sí, perquè havia fet una novel·la en una època en què tots en aquest país estàvem una mica obsessionats buscant jocs amb les paraules, sent excessivament realistes. [...] Ara em preocupo d'escriure, de suggerir les coses i no d'explicar-les tan cruament. El més difícil és fer-ho fàcil i entenedor, escriure senzill. Escriure enrevessat li asseguro que ho sé fer, però no m'interessa. M'interessava quan vaig guanyar el Documenta. Ara penso que ja no toca.

(Marta Ciércoles: Avui Cultura, 18 d'abri del 1996)