No està segur dels medicaments que li han de portar, però si són injectables patirà el doble, sens dubte. Les agulles li fan pànic, ja des de petit. Pensa que, en part, la culpa és d'aquella veu, una veu d'aiguardent (com la seva mare la definia) que s'apropava per darrere mentre ell s'estava amb el cul a l'aire: "Estigues quiet i relaxa els muscles, si no, encara et farà més mal". Quan tornava de l'escola, la dona ja hi era, somrient amb malícia. Duia els cabells rossos i uns ulls exageradament pintats de blau. Sota la brusa de punt, es veia el blanc dels sostenidors a punt de rebentar. En una mà brandava la xeringa, ben plena d'un líquid de color marró fosc, i en l'altra la immensa agulla afilada. El seu fetge era mandrós, no funcionava bé, calia estimular-lo amb injeccions. Tenia gravat el dolor de la punxada, i el del líquid penetrant els teixits sanguinis, i el del cotó fluix xop d'alcohol amb una petita taca de sang. Només quan acabava d'alçar-se els pantalons se sentia un heroi. Llavors res no l'espantava. Fins i tot es quedava a la cuina per observar com la practicant netejava i recollia els estris i després els ficava en una caixeta de metall allargada i amb les vores circulars. En acabat, ella li feia un petó, deia que havia estat molt valent, i se n'anava cap a la porta de l'escala remenant els malucs. Era el moment més feliç del dia, quan la veia sortir per la porta..., fins l'endemà..., però llavors no hi pensava, en l'endemà, com ara, que tampoc no hi pensa..., només torna a sentir els mateixos cops a la porta..., gairebé sense noció del pas del temps..., com si fos un infant, com si mai no hagués deixat de ser-ho... El timbre no funciona i la mamà no hi és. Els sorolls dels cops són cada vegada més forts. No vol obrir la porta, ja li han posat la injecció i té por que li'n vulguin posar una altra. Per l'espiera, veu la practicant agafada de la mà de l'Uribe davant d'un cartell de propaganda política, amb imatge fotogràfica inclosa, que diu: Por el futuro, por la estabilidad. Vota Obiang. El replà de l'escala és una plaça envaïda per la vegetació, amb tres carreronets que condueixen a tres portes. La practicant i l'Uribe riuen i branden unes xeringues immenses que supuren un líquid de color marró. De tant en tant fan ganyotes davant del vidre d'ull de peix de l'espiera i repiquen a dues mans. Els sorolls dels cops es repeteix amb una cadència desagradable, com un degoteig amplificat que crivella el seu cervell.

(Fragment del llibre El malson de Guinea [Octubre-novembre del 1996]. Lleida: Pagès Editors, 2017)

* * *

Despullat damunt el llit, com si estigués veient una pel·lícula projectada al sostre, rebobina la casset, tal com diu la nota que hi ha enganxada amb Cel·lo al dors, s'apropa l'aparell a l'orella, prem el botó de play i escolta la seva pròpia veu. És una veu nasal, metal·litzada, que va explicant el que ha fet al llarg del dia, des que s'ha despertat en un hotel sense recordar res de la nit anterior, fins que ha sortit per darrera vegada de l'habitació per anar a una cita. Tot plegat, a causa de les interrupcions del principi, els sorolls i els oblits, li produeix la percepció que la seva ment és un trencaclosques i que cada seqüència de veu es recolza en una d'anterior tan fràgil i incerta com la tremolor dels sons inicials.

Fa una pausa i contempla la dona que jeu d'esquena a ell, en positura fetal. Té les natges ben rodones, els cabells negres, llargs i llisos, i els peus fins, de dits petits i rosacis. Dorm. Li agradaria saber qui és, recordar els moments anteriors a la desconnexió del somni. L'ensuma, l'enceta amb la imaginació, i com si mai no l'hagués grapejada (cosa que no recorda haver fet), ressegueix tímidament les formes femenines amb el tou dels dits.

Segons consta a la targeta de recepció que hi ha a la tauleta de nit, s'allotja a l'habitació 202 de l'Hotel Internacional, però no recorda quan ni com va arribar-hi (el dia d'ahir és una nebulosa al seu cervell). Per no recordar no recorda ni la dona que ocupa més de la meitat del seu llit i que fa uns instants fregava amb el palmell. Suposa que és la mateixa que ha conegut a la Pedrera, com explica a la cinta, però no pot assegurar-ho. L'únic que hi troba familiar, en les seves paraules enregistrades en una casset, són els sorolls de fons: el crec del tub d'escapament d'una motocicleta, la sirena d'una ambulància (que li posa la pell de gallina), el xoc contra l'asfalt de les llaunes de cervesa, una veu cridanera que destaca per damunt de les altres, els timbals que no paren, els bufadors d'aire comprimit i les serres elèctriques de les obres del Liceu.

Fa anar la cinta cap endavant i cap endarrere, diversos cops, fins trobar el començament que busca. Abaixa una mica més el volum, per no despertar la dona, i s'apropa l'aparell a l'orella. Sent un gran desconcert per no recordar quan i en quines condicions ha vingut a parar a aquest hotel, explica. És com si hagués agafat una bufa de campionat i l'endemà no recordés res de la nit anterior. Diu que potser sí que es va emborratxar i no s'atrevia a tornar a casa, però també diu que mai a la vida no s'ha emborratxat fins al punt de perdre la memòria i no saber quin dia de la setmana és avui. A més, no té cap sensació de ressaca.

En sortir de la dutxa, explica, es vesteix amb la roba de carrer que devia portar ahir, perquè no en du una altra, i fa recompte de les seves pertinences: una bossa de mà amb una muda de calçotets i mitjons, el necesser amb els estris d'afaitar, els dentifricis, els raspallets de les dents i el flascó de loció Varon Dandy, el llibre que estava llegint quan va arribar del viatge a Indonèsia (La muntanya màgica, de Thomas Mann) i que creia que havia acabat de llegir, l'aparell reproductor de veu que està fent servir per enregistrar les seves paraules...

(Fragment del llibre El soroll del petit rèptil [capítol 1]. Barcelona: Edicions 62, 2009)

* * *

El pobre Rimbau s'ha ficat en un embolic que riu-te'n dels meus. L'home acabava de conèixer-me, però em va agafar confiança de seguida. Va ser la Pepita Blasco, a instàncies de la tieta Remei, qui ens va presentar. Ell em va dir més o menys això: "Lluís Artigues, germà de la Remei Artigues, sí senyor, de les finques de cacau de Requejo i Alsina, un cacau de finques." Vaig restar uns segons somrient com un babau i sense saber què dir, en part per la resposta i en part perquè pensava que en Rimbau mai no s'havia fixat en mi. Però no, sabia qui era, jo, de la mateixa manera que jo sabia qui era, ell, i em va assegurar que coneixia els cognoms de gairebé tots els blancs que treballaven en explotacions agràries a Fernando Poo.

En Rimbau em va donar un parell de copets a l'esquena, com disculpant-se per haver fet aquell joc de paraules tan estúpid, i em va oferir tabac i un whisky. En aquell moment em va semblar una persona ocurrent i segura de si mateixa, però després vaig adonar-me que no era amo dels seus actes i que s'havia ficat en un embolic que ni ell mateix sabia com sortir-se'n. Érem als porxos, parlant de la collita d'enguany, dels problemes que comporta el conreu del cacau, de la importància de tenir uns bons bracers que se sentissin a gust a les plantacions, amb les seves mullers vivint amb ells a les cabanes, quan, de cop i volta, sense més preàmbuls, em va explicar que havia perdut el senderi per una nadiua de l'ètnia bubi que acabava d'enviudar, tot just ara que estava a punt de tornar a Reus per casar-se amb la seva nòvia de tota la vida. Em vaig quedar de pedra. Allò no era només una relació amb la muller d'algun bracer agraït per haver-lo contractat, o amb una mininga fixa, coses compatibles amb ser casat i tenir la dona a la Península. Pel que deia i com ho deia, la conclusió era que en Rimbau s'havia enamorat de debò d'aquella nadiua i no pensava deixar-la.

Més tard, quan feia estona que cadascú anava pel seu cantó, va venir cap a mi per dir-me que havia vist l'Uribe (un paio gras i pèl-roig, confident de la policia, que ens queia molt malament) amb un negre encorbatat de rostre llustrós i esguard inquietant que no coneixia de res ni havia invitat. Tots dos eren al passadís del primer pis, molt a prop del seu dormitori, com si l'estiguessin espiant a causa de la seva conducta amb aquella negra que acabava de quedar-se vídua. Això era absurd, li vaig dir, l'article cinquè (pel qual et podien expulsar de Guinea si la teva conducta sexual era indecorosa) ja no s'aplicava a cap blanc, havia caigut en desús. Ell va fer que sí amb el cap, però em va confessar que no m'ho havia explicat tot, pel que feia a aquella dona, i que hi planaven unes circumstàncies molt particulars, com per exemple les paraules del seu marit abans de morir enverinat, que si les pogués revelar segur que canviaria d'opinió. Potser tenia raó, vaig pensar, i m'hauria agradat saber quines eren aquelles circumstàncies i paraules tan particulars que no podia revelar, però em vaig quedar amb les ganes. Tot seguit, en Rimbau va sortir al jardí per saludar uns invitats que arribaven i ja no vam tornar a coincidir. Si vols que et sigui sincer, a mi em sembla que aquest home s'ha begut l'enteniment i pateix una paranoia aguda. Segur que els llibres d'aventures exòtiques l'afecten massa, o ha anat a més d'un ritual de trànsits i possessions d'esperits, però crec que és un bon paio. Vull dir que no el veig com un finquero desaprensiu d'aquests que, com l'Uribe i un cert Álvaro Souto, que encara és de pitjor mena, van amb el fuet a la cintura i creuen que els negres són una raça inferior que només aprenen si se'ls castiga i humilia.

(Fragment del llibre Aquell món idíl·lic [Capítol II. Els anys de la innocència]. Barcelona: Edicions 62, 2007)