És l’escletxa lluminosa present de cap a cap d’El Ciclop —i de La serp—, novel·la històrica, d’idees o d’aventures, un periple interminable arreu de la mar Mediterrània bressat pel llenguatge viu i colorit de Cussà, com quan narra la tempesta durant el viatge marítim d’Enèdic o alguns passatges del desert, que semblen extrets de Les mil i una nits. Aquest viatge d’«onada i tornada» a través dels segles i les mars és un itinerari que recorda altres llibres seus, com El trobador Cuadeferro (L’Albí, 2016), amb en Guillem de Berguedà com a protagonista, que és també un personatge d’El Ciclop, o amb digressions metaliteràries com les de Formentera Lady (Labreu, 2015) i Cavalls salvatges, les novel·les més conegudes de Cussà. Com aquestes dues, tant El Ciclop com La serp demostren la gran facilitat de narrar de l’autor, la capacitat de trenar històries i el gaudi d’escriure-les, que s’encomana al lector. Cussà parteix de personatges i fets històrics ben coneguts —com ara la fundació d’Empúries o el pas d’Anníbal pels Pirineus a La serp, o la destrucció de la biblioteca d’Alexandria a El Ciclop— per desfermar el seu doll narratiu sense que la fidelitat a aquests fets històrics sigui la seva màxima preocupació.

(Josep Santacreu. «La novel·la antihistòrica de Jordi Cussà». La Lectora. Revista digital de crítica literària, 13 de novembre de 2018)

***

A Cavalls salvatges, el sentiment de culpa per drogar-se, per morir-se o per sobreviure, no s’engoleix en tota la novel·la. L’heroïna encara és una ferida massa tendra que ens fa reflexionar, a cop calent, sobre les conseqüències més despietades: els contagis de la sida, les famílies sense consol, les vides joveníssimes tallades en sec i el cap i el cor en una muntanya russa. Cussà va explicar al mateix programa del 33 que Cavalls salvatges és un homenatge a les víctimes mortals de les drogues i a les seves famílies. Potser per això el trot letal de la sida hi té un pes més específic que no pas a Formentera Lady, on els protagonistes, tot i la culpa, tenen la sort d’albirar un futur cavall enllà.

Seria un error, però, obviar el tronc comú entre totes dues novel·les. En primer lloc, hi ha el component cinematogràfic. L’escriptor és capaç de crear, en la majoria dels casos, escenes molt visuals, perfectament recreables al cervell del lector. El múscul narratiu de la història agafa volada, també, gràcies a l’estructura de l’obra, perquè Cussà, amb arts de guionista trapella i eficient, és capaç de tallar el capítol en el moment més llaminer. En segon lloc, sobresurt la idea de la novel·la coral: el narrador principal amb tot de narradors complementaris que l’ajuden a construir la història. La novel·la dins la novel·la. L’ordre dins l’aparent desordre. Un personatge principal que, a la vegada, és tots els altres, els que expliquen els destins alternatius que hauria pogut viure. Perquè al món ionqui, ho saben tant l’Alexandre com en Daniel, els narradors, tot es veu a venir i tot és imprevisible a la vegada. En tercer lloc, no es pot parlar de Cussà sense destacar-ne la creativitat lèxica, el gust per la contracció de paraules i la importància de la música en els epígrafs i en els títols. I, en quart lloc, cal remarcar el diàleg constant entre el plaer i el dolor, entre l’èxtasi i l’abisme, entre els extrems que es toquen.

(Laura G. Ortensi. «Cavalls salvatges: a galop entre l’èxtasi i l’abisme». Núvol. El digital de cultura, 4 de gener de 2017)