El Berguedà va descavalcar d’un salt i el Percabal es va apartar cap a una alzina propera, on un escuder intentava embenar la ferida del Ramon de Pallars-Jussà. Els dos contendents i enemics es van acostar a una passa per banda i van començar a oscil·lar al voltant d’una rotllana imaginària de dues llances de diàmetre. El silenci, tot i que la pluja ara xiuxiuejava, era tens com l’alè escapçat de la trentena d’homes, dels dos bàndols i diversos rangs, que testimoniaven aquell desafiament inaudit. El Berguedà, tot d’una, va emprendre una maniobra estranya: va passar l’espasa de la mà dreta a l’esquerra per intentar un cop audaç contra el genoll dret del Cardona. El Cardona el va aturar ben just, amb una segada descendent de l’escut prou forta per desequilibrar segons quin adversari. Però el Berguedà va acceptar la inèrcia i, clavant l’espasa contra el sòl hivernat, es va llançar endavant saltant com un tigre. Ningú va veure d’on havia sorgit la maça, probablement ni el Cardona, fins que en va rebre i sofrir l’impacte contra el plexe, com un meteorit disparat des del cel per un déu rabiós. El xoc, definitivament, va ser escruixidor: quan el Guillem va haver recobrat l’equilibri i l’espasa, posem-hi el temps de comptar fins a un, el Cardona ja ranejava a terra amb l’estèrnum enfonsat. Sobre la cota de llana, la sang bombollejava a pleret pels forats de la malla. Tantes coses que s’haurien dit, aquells dos cavallers innobles que només s’havien conegut a través de l’odi, i de cop i volta no els quedava temps de res. Almenys al Cardona, que amb l’última glopada de vida, va murmurar:

–T’espero a l’infern, Cuadeverro…

–Bona brasa, truja salada…

Les dues frases, de totes passades, van quedar gairebé ofegades per una exclamació furiosa.

–Traïció, traïció…!! –va repetir el Pallars amb un cop de sang.

(Fragment de la novel·la El trobador Cuadeferro. Berga: L'Albí, 2016)