El Fèlix, decididament, era un personatge sense nanses: per una banda tenia una educació i una cultura molt fines i encara més ben portades, i aleshores encisava tothom, però per l’altra la seva estructura emocional desequilibrada el forçava sovint a situacions límit. Al límit del ridícul, del grotesc, de l’absurd. Al límit de la racionalitat i de la vida. I aleshores, la veritat, feia por. El Fermí sostenia que era una sobredosi amb potes, cantada des del mateix moment en què havia expirat la seva germana. Fins opinava que hauríem de deixar d’entrevenir-hi, per la salut de tots plegats. Però la Lluïsa, més enllà de si s’havien enrotllat un parell de vegades, li havia agafat un afecte entranyable i li sabia greu. Recordo, vívida, una de les últimes vetllades que el vam veure al Cafetot a porta tancada: s’havia injectat cocaïna com per perdre el món de vista, i va omplir una taula de francs francesos perquè li’n venguéssim més. Però li vam mentir que no en teníem. La Lluïsa va insistir perquè prengués una mica de cavall però ell ni l’escoltava: mirava amb ulls dements la porta dels serveis i es va aixecar d’una revolada i se n’hi va anar rabent cridant «Sortiu! Sortiu! Sortiu, covards!!» a uns éssers que només veia i/o sentia ell.

El Fermí el mirava amb cara d’assassí, jo vaig cloure els ulls amb un mal somrís a la consciència i la Lluïsa va anar cap on ell era a obrir portes i llums i a ensenyar-li que no hi havia ningú:

 –Ni un gos ni un gat ni un ratolí –va dir.

Aleshores l’home es va tranquil·litzar una mica, potser un minut sencer, abans d’obsedir-se amb l’escala que portava al pis: cada dos per tres s’aixecava, sigil·lós i enrampat, feia un salt fins a l’últim graó i s’arrambava a la paret, amb un dit als llavis i posat de màxima alerta. Jo començava a estar espantat de veritat i el Mín tenia un eixam de mosques molt més amunt del nas. Finalment, la Lluïsa va trobar una solució dient-li que li prepararia un «speed-ball»: el Fèlix es va deixar enganyar i es va injectar una mescla que era un 80% d’heroïna potent i un 20% de cocaïna tallada: al cap d’un parell de minuts, quan les dues drogues van haver fet els seus respectius efectes, tornava a ser una persona amable i assenyada que sabia estar al seu lloc i fins demanar una disculpa. Però el Fermí ja n’havia tingut prou i, sense violències però amb fermesa, va aprofitar el moment per empaquetar-lo dins el seu cotxe i dir-li passi-ho bé.

(Fragment de la novel·la Cavalls salvatges. Barcelona: Columna, 2000)