Sona el Preludi de les Gavines mentre descabdello el darrer rínxol del somni en direcció a la consciència. Sóc un ícar perfecte (per ales porto un llençol de seda invisible) que capriciós com una gavina planeja deu o dotze metres per sobre els blancalls, riallers de garbí. La platja és una cinta daurada, gairebé de coure, que s’evapora lentament al compàs de la brisa matinera i d’un sol de juliol. Em llanço en picat contra els cristalls de la ressaca. Pesco una sardina despistada i l’encollo al vol. En vol. Onejant suaument com una ploma cap a la cinta de sorra vaporosa, on hi ha una figura de fang bocaterrosa. D’entrada, potser per la cabellera rossa fins a mitja esquena, imagino una noia esvelta. Però quan m’hi acosto una mica més, veig que és un mascle de vint anys que només té pèl al cap. I de sobte comprenc que sóc jo, jo mateix, dormint sobre una platja desconeguda.

Recordo aquell despertar enmig de tants altres perquè, entre el somni de la gavina i l’engranatge de la consciència, vaig viure i vaig patir per primera vegada el que anys després vaig batejar com la Síndrome de la Realitat de la Síndrome. Costa d’explicar amb paraules perquè pertany a l’univers de les sensacions profundes, però vindria a ser el vertigen d’adonar-te bo i dormint que ets a punt, a mig minut o pocs segons, de xocar de cap contra la pròpia realitat.

Anys després, quan mal que bé vaig aconseguir analitzar el fenomen, l’atac de pànic previ al despertar m’inundava i ofegava els dies que, somiant, em sentia tan lliure de la teranyina de l’heroïna que ni hi pensava. Quan micanmica tornava a la consciència, m’aterria haver de reincorporar-me a la meva persona de ionqui, amb tot el que implica aquesta paraula terrible.

(Fragment de la novel·la Formentera Lady. Barcelona: LaBreu, 2015)