—Vostè va ser una de les avançades de la nova generació a mitjans dels noranta.

Tot era molt marginal, els recitals semblaven gairebé clandestins sense ser-ho absolutament, però érem pocs i solíem ser sempre els mateixos. Era com si tots plegats ens coneguéssim sense conèixer-nos. Tot això passava a Barcelona, en una ciutat més bruta, i entengui’m el sentit literal i metafòric de la paraula bruta. Però la Barcelona dels noranta era menys hipòcrita, encara era una ciutat no franquiciada i estava plena de locals amb personalitat on tenien lloc recitals, performances o concerts que s’esdevenien sense maquillatge, a pèl.

Des d’aleshores ha alternat diferents feines poètiques: els llibres, la traducció, el teatre, la música, els recitals i l’organització. Formen part d’un tot en l’ofici de poeta?

No sé si formen part d’un tot en l’ofici de poeta. Hi ha poetes que només escriuen poemes. Ser poeta és tergiversar el codi compartit que és el llenguatge. És sentir la llengua, la nostra matèria primera, molt profundament, perquè ens caldrà dominar-la i dur-la on volem dur-la. En poesia entra en joc la força potencial del verb i la possibilitat de tensar la sintaxi per fer-la esdevenir vers, poesia.

—On se sent més còmoda?

Cada àmbit té la seva peculiaritat. M’agrada la gestió cultural perquè em permet imaginar actes realitzables (i irrealitzables) i fer connexions entre disciplines diverses. Escriure poesia és per a mi un acte de llibertat extrema, en tots els sentits. Em llevo en plena negra nit i treballo fins que surt el sol. Llauro cada dia, treballo la meva terra, la meva pàgina, com un pagès. Hi ha dies que en neix una flor preciosa, un poema rodó, però hi ha dies que només adobo o esporgo i preparo la vinya. No intento agradar, quan escric poesia, només intento ser coherent i fidel a mi mateixa. Poso tots els meus dubtes i totes meves contradiccions sobre el poema i els trec a ballar. Traduir, en canvi, és un acte molt més complex, que implica una certa fidelitat al text de partença i un altíssim coneixement de la llengua d’arribada. Escriure teatre equival a vertebrar uns codis dramatúrgics i tenir una certa gràcia a l’hora d’escriure diàlegs. Un text teatral és una partitura escènica, gairebé tridimensional. S’hi articula la paraula, el gest i, per sobre de tot, el silenci, que, com he dit abans, també parla. Trepitjar escenaris d’arreu dels Països Catalans i d’Europa i mirar el públic als ulls i notar que el micròfon m’amplifica la veu i la projecta enfora em fa ser l’animal més afortunat que hi ha sobre la capa de la terra. La vida té sorpreses molt agradables.

(David Castillo. “La poesia és excés, desmesura”, a El Punt Avui. 21 de desembre de 2021. En línia)

* * *

—Des del 2017 que no publicava un llibre i ara van tres en un any...

Em diuen que és massa, ja ho sé, i això que havien de ser quatre, que un s’ha posposat. No estava previst a priori. No sabia que guanyaria el premi Màrius Torres i que es publicaria el 2021. Jo anava escrivint en la cadència habitual, que és escriure molt i rebutjar molt, i tenia previst publicar només Verticalitat i delinqüència, primer, però els astres es van posar d’acord i feia temps que parlàvem de publicar un llibre per la Col·lecció de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida, que no se sabia quan sortiria, però ja va bé. I encara n’hi ha un altre, Mascançà, una obra de teatre que publicarà Arola Editors, i que està previst que surti al març.

—A La volumetria... hi ha molta música, és ple de referències de Nick Cave, Micah P. Hinson, Cigarrettes After Sex...

Sí, i més que n’hi haurà! Al proper llibre totes les seccions estan encapçalades per cites de Nick Cave, per exemple. Has de tenir el cos preparat per segons quina música, i per a l’escriptura de La volumetria del neguit van ser molt importants.

(Francesc Bombí-Vilaseca. "Meritxell Cucurella-Jorba: “La poesia ens ha d’obrir mons”", a La Vanguàrdia. 17 de gener de 2022. En línia)