—Tens un currículum on la creació, en l’àmbit que sigui, és una constant. El naixement de l’(H)original, el Delicadeses, el cicle (per)versos, el cicle PARNÀS, el format singular del grup Folls i Nocturns, l’espectacle AMOR... Tot un ventall que va més enllà d'escriure versos i que s'implica amb l'entorn per deixar-hi petjada, no? 

—Exacte! Semblen coses diferents, però no ho són. És creure en la força tel·lúrica de la poesia i fer-la viva des de diferents àmbits que tenen a veure amb l’art, la música, el teatre, o la gestió cultural.

—En una entrevista a NacióDigital explicaves que et dolia el menysteniment de companys d’ofici. És un món desagraït?

—De vegades és molt desagraït i de vegades, molt agraït. D’una banda, la feina del creador és, inicialment, solitària; després, si es duu a terme un projecte comunitari, compartim idees. Però d’entrada estem sempre sols. De l’altra, la nostra societat encara no està preparada per respectar i donar suport a artistes i creadors. Tenim molta feina a fer. La cultura és el puntal d’una societat lliure; altrament ens animalitzarem.

Quant als companys d’ofici, he d’admetre que va ser dir-ho públicament, sense embuts, és a dir, gratar la llaga, i notar, tot seguit, que moltes coses han canviat... Per bé, eh!

—Per acabar, com he demanat a tothom: recomana'ns un llibre i diga’ns en dues frases el per què.

—La mirada lúcida, d’Albert Lladó. Un breu i brillant assaig sobre la no banalització del periodisme. Els quatre punts cardinals del llibre l’autor els pren d’Albert Camus i són: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. Ho subscric tot.

(Miquel Andreu: “ La cultura és el puntal d’una societat lliure; altrament ens animalitzaríem”. SomGarrigues, maig de 2019.)

* * *

—Entre el postfaci de La ciutat i la casa i l’estudi dels volums de teatre aporta molta informació sobre la Ginzburg, que era necessari.
—Vaig ser molt feliç traduint La ciutat i la casa. Era la primera vegada que traduïa una novel·la, perquè jo vaig començar traduint teatre, que té una dinàmica pròpia. Quan vaig acabar la traducció, per suplir el buit, vaig tenir una necessitat d’abocar tot el que jo sentia d’aquest llibre que havia estat al meu costat. Totes aquestes associacions d’idees, de relacionar-hi Rodoreda, Duras, amors i desamors, el cinema... Hi reflexionava sobre el fet de què és casa, de quina casa parlem.

—Anem cap al teatre. Comenta la relació de Ginzburg amb Txèkhov.
—A la solapa del volum d’Einaudi que reuneix les peces teatrals es feia una relació entre la manera d’escriure teatre de Ginzburg i de dos grans autors dramàtics com Samuel Beckett i Harold Pinter. Quan la traduïa, em vaig anar adonant que Ginzburg, que sempre havia admirat i estudiat la figura de Txèkhov, hi tenia moltes semblances. Ginzburg és una dona d’una militància literària, política, intel·lectual i existencial, però més d’una vegada he sentit algun comentari que no m’han agradat sobre ella, com que diguin que fa literatura per a dones. Això és terrible. A nosaltres les dones se’ns jutja molt més que als homes.

—Aquesta llufa em fa pensar en una cosa que comenta en l’estudi: com construeix els personatges femenins, d’una complexitat que tampoc és de manual, i el contrapunt amb el món masculí.
—Ella era una gran observadora de la realitat. Els retrats els fa a partir de detalls. I aquí és quan se m’acosta a Txèkhov. Aquest subtext, aquesta subtilesa... A La secretària, un dels personatges és la Sofia, que està enamorada d’un escriptor. Aquest amor el té tota l’estona latent i només al final es deixa anar. Per construir aquesta latència has d’estar tocat pels déus. Jo estic enamorada dels seus personatges masculins. Arriba a crear uns homes que són completament vils i menyspreables però te’ls converteix en objecte de desig.

—A vegades són una mena de desgraciats estimables, no?
—Exacte. En un text que es diu L’anunci, que d’alguna manera s’inspira en un text de Ionescu, hi apareix un home gran, tan imperfecte, tan lliure, tan a la seva, que el voldries conèixer.

(...)

—Com a poeta, vostè l’any passat va celebrar 20 anys del seu primer recital. Ha publicat set llibres de poemes i el seu darrer volum és Úrsula (El cep i la nansa). Diu que en aquest llibre se li van imposar els poemes en prosa.
—Aquest llibre va néixer com un doll. L’escriptura et posseeix. És ella que ve a tu i em va sortir en prosa. Aquí entraríem en els límits entre la prosa poètica o aquella prosa que té molt de poesia. Vaig voler verticalitzar-ho. I em vaig dir: m’estic imposant una cotilla. I vaig tornar a l’origen. Ha d’anar passant, ha d’anar fluint.

(Anna Ballbona: “El que més m’agrada de Ginzburg és el seu radicalisme”. El Temps, 3 de juny de 2019.)