—Què no t’agrada?
—El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

—Com vas celebrar el teu últim aniversari?
—Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

—L’últim llibre que has llegit?
—He rellegit La mort d’Empèdocles, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

—Ets una negada per…
—Les matemàtiques.

—Tens por de…
—Tenir por. I de conduir.

(Anna Muñoz: “Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de Delicadeses”. Revista Fonoll, número juliol-agost de 2014.)

* * *

—Què és el que més t'ha impressionat aquests dies?
Moltes coses. La generositat en el si de les comunitats petites, dels pobles. La dificultat de gestionar el dol en un moment doblement difícil, per la situació general i per la tristor individual. L'excés de creativitat. O la manera com s'han tractat els nens i l'educació. Amb tots els respectes pels gossos, és llastimós que s'hagi parlat més de gossos que de nens. Penso que una societat que no té en un lloc prioritari els seus infants i la seva joventut és una societat malalta. Ha quedat clar que la nostra és una societat malalta i que, per tant, un altre cop, també aquí, cal desobeir i fer servir la sensatesa i el sentit comú i aplaudir, amb uns aplaudiments ben forts, tots els infants i joves que, un cop més, ens han donat una lliçó. Han après a no sortir de casa, han après a estar-se les vint-i-quatre hores del dia amb els seus pares, molts han après a cuinar, a escombrar, a comptar cada quan es canvien els llençols, uns altres han après a fer hort i a fer anar el càvec i uns altres, a fer coreografies o a construir un titella. I molts s'han hagut de resignar a celebrar el seu aniversari amb pastís però sense convidats. Pel que fa a la impossibilitat de la presència física a l'edifici anomenat escola, trobo que s'ha fet i s'està fent molt malament. En primer lloc, perquè no s'han tingut en compte els contextos econòmics, socials, emocionals, etc. de cada família. En segon lloc, perquè un ordinador no és una escola: és només un ordinador, una mena de màquina d'escriure amb accés a internet. En tercer lloc, perquè amb tanta obligació de fer deures o tasques no del tot obligatoris vinguda d'un departament d'un govern han estressat mestres i pares, molts dels quals treballaven per primer cop des de casa. I en quart i darrer lloc, perquè amb tants deures aparentment no obligatoris, només en aparença!, no han permès que els pares i fills que vivim aquest confinament d'una manera conscient i serena, acceptant les restriccions i creixent per dins, ho poguéssim fer lliurement. També m'ha impressionat que, per exemple, els estancs poguessin obrir, amb les mesures pertinents, i en canvi les llibreries no. ¿Us imagineu gent fent cua davant d'una llibreria?

—Pots recomanar un llibre, un disc i una pel·lícula que hagis vist?
De les moltes pel·lícules que he vist aquestes nits recomano 'Big Fish', de Tim Burton, una gran faula visual sobre la vida i la imaginació apta per a tots els públics. Recomano la calma d'ara per llegir ben lentament 'La mort i la primavera', de Mercè Rodoreda. I en comptes d'un disc recomano, ara que no sabem quan podrem tornar a omplir teatres i auditoris, un directe que he escoltat molt aquests dies: Cigarettes After Sex enregistrats a l'Ancienne Belgique, una sala de concerts de la ciutat de Brussel·les.

(Entrevista a Surtdecasa. 4 de maig de 2020. En línia)