Un extraordinari Clínica de l’abandó, d’Alda Merini (Jardins de Samarcanda), en una excel·lent versió de Meritxell Cucurella­-Jorba.

(Josep Massot. La Vanguardia, 13 de març de 2017.)

* * *

Que Meritxell Cucurella-Jorba és una força de la naturalesa ja ho sabíem de fa temps. Això era gràcies, entre d’altres, als seus poemes, a les seves accions poètiques com les que tenien lloc amb el festival Delicadeses, als seus recitals incendiaris, al seu caràcter explosiu i expansiu… Sí, però ara la personalitat múltiple del Dígraf del Desitx ens ho torna a confirmar gràcies a una traducció portentosa, precisament la que ens ajuda a tenir per primer cop Clínica de l’abandó d’Alda Merini en català.

(Sara Vilalta. Sonograma, 29 de novembre de 2016.)

* * *

Amb el llibre a les mans, em pregunto: per què llegim el que llegim? Per què es tradueix el que es tradueix? Per què Meritxell Cucurella-Jorba ha triat traduir Alda Merini? Per què Meritxell Cucurella-Jorba ha traduït tan bé Alda Merini que ha merescut el XII Premi Jordi Domènech de traducció de poesia? Com és que Meritxell Cucurella-Jorba domina tan bé l’italià com per penetrar magistralment en l’ànima de la “bèstia negra de la lírica italiana més ferotge” de la contemporaneïtat? Què té la poesia de Meritxell Cucurella-Jorba que destil·li cèl·lules de personalitat d’Alda Merini? Què hauria pogut influir Alda Merini si hagués triat traduir poemes de Meritxell Cucurella-Jorba a l’italià, en cas que s’haguessin conegut en la complicitat de la mútua lectura? ¿La radicalitat emocional, la violència d’una racionalitat sense circumloquis, la rotunditat de les paradoxes irreconciliables de la vida humana o la sinceritat més despullada haurien estat les claus d’una simpatia compartida? En els nostres temps líquids, que basculen ritualment entre la gandula evanescència i la histèrica sobreexcitació; en els intervals de les nostres hores en què ens lliurem a la contemplació de les sofrences alienes; en què la felicitat s’ha de reduir a les propines que ens deixen els dies rutinaris, en què només que puguem anar fent ja és possiblement la millor vida possible, llegir Alda Merini, a través de la modulació precisa de la veu de Meritxell Cucurella-Jorba, és com si ens sotraguegés un vendaval.

(Josep Borrell. Segre, 26 d’octubre de 2016.)

* * *

Traduir suposa un acte de reconeixement de la nostra veu en l’altre que ens habita. Llegir les traduccions de l’obra de Shakespeare amb el català de Morera i Galícia o Txema Martínez, la poesia de Ronsard traduïda per Pere Rovira, o la d’Alda Merini per Cucurella-Jorba, esdevé un acte que subratlla la nostra alteritat amb llengües i tradicions diverses i, alhora, vindica allò que ens agermana. No importa el temps, perquè aquí l’important és l’espai resultant de la rèplica traductora, el territori que fon passat i present, text i context, emissors i receptors, en un diàleg cultural i lingüístic sense parangó. Traduir és crear i, en molts casos, els més reeixits, és fer-ho des de la instància que equipara el poema resultant a una peça original.

(Jaume Pont i Jordi Pàmies. Pròleg a Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies). Pagès Editors, 2019)

* * *

Dir que Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973) és una força de la naturalesa no és caure en el tòpic, sinó fer justícia a l’hora de descriure-la. Qui ha pogut veure els seus recitals, i qui ha pogut llegir els seus llibres, sap molt bé què significa una afirmació com aquesta, feta des del respecte, la humilitat i també l’admiració. Una passió com aquesta, tan seva i tan compartida alhora, no és freqüent, però sí encomanadissa.

Per això, s’entén que les seves traduccions d’Alda Merini (Clínica de l’abandó, Cafè Central/Eumo, 2016) i Natalia Ginzburg (La ciutat i la casa, Club Editor, 2017) hagin tingut una acollida tan positiva: perquè traduir, per a Cucurella-Jorba, no és simplement un exercici de trasplant lingüístic, sinó més aviat una autèntica encarnació física i espiritual.

(Jaume Pons-Alorda.  NacióDigital, 2 de febrer de 2018.)