—Està en una època bona, amb les seves traduccions d’Alda Merini i Natalia Ginzburg, amb la inclusió dins el volum antològic Generació (H)original a càrrec de Marta Huertas i Dídac Rocher, i amb la recent publicació d’Úrsula dins El cep i la nansa. Es podria dir que està en ratxa?

—No noto res. Qui em segueix i sap el que faig i com ho faig em segueix avui igual que ahir. Som éssers passionals, no racionals. Al calaix tinc enllestits un text teatral i un llibre per a nens. Si estigués en ratxa no els tindria guardats. I tindria propostes de recitals internacionals, i no les tinc. No noto gairebé res, la veritat, o noto aquesta entrevista. Vaig rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia l’abril del 2016 i aquesta és la primera entrevista que em fan! Dic mentida, Jaume, el que noto, perquè és cert, és que enguany celebro els meus 20 anys de poesia. Aquest any fa 20 anys que vaig fer el meu primer recital. Era l’any 1998… En un local que ja no existeix. Hi ha tantes coses que ja no existeixen! Tot passa massa de pressa: voldria que el temps durés el doble!

—És una llàstima que no sigui així…

—Però tornem al que em preguntaves i permet-me que puntualitzi una mica la teva pregunta anterior. Quant a les traduccions, totes dues han sigut un èxit; la d’Alda Merini, Clínica de l’abandó, perquè venia avalada pel Premi Jordi Domènech i perquè s’edita en una col·lecció de luxe, “Jardins de Samarcanda”. La de Natalia Ginzburg, La ciutat i la casa, perquè és una novel·la que ha atrapat lectors de tota mena, perquè ara hi hagut una revifalla de la Ginzburg i també perquè la meva traducció s’edita en una editorial històrica, Club Editor (ja anem per la segona edició!). Aquest mes de març tindrem una nova Merini-Cucurella: Deliri d’amor. I de cara al setembre, una nova Ginzburg-Cucurella.

(...)

—També ha estat al darrere d’altres iniciatives com el Festival Delicadeses. Creu que cal que la poesia fugi del paper? Hauria de ser sempre un requisit?

—He estat al darrere de Delicadeses. Art de tros i al darrere d’unes quantes mogudes més! La gestió cultural m’interessa, i molt. El que més m’interessa és trencar els esquemes de la previsibilitat des de tots els angles, no només pel fet de dur una programació atractiva, sinó des de la manera com es concep el projecte, com arriba al públic, com es finança. Crec que en cultura hem de seguir trencant uns quants dels esquemes que tenim establerts: són estantissos, ja: han caducat. No m’agrada dir-me “gestora” perquè em remet a buròcrata i a tràmits infernals que m’(ultra)desesperen; no m’agrada dir-me “dinamitzadora” perquè sona a entitat benèfica que va repetint patrons heretats i fa pudor de resclosit; m’agrada dir-me “dinamitadora” perquè cal això: dinamitar les bases de tot el que està establert per crear-ne de noves; potser ens equivocarem, però haurem obert una bretxa de lluita. Pensa que el primer cop que vam entrar (jo i un company) en una empresa de manegament ens van dir, per treure-se’ns de sobre: “No, no necessitem becaris”. Ens vam mirar –teníem cara de nens– i vam respondre: “Som els organitzadors”. No sé si anàvem a contractar els Umpah-pah o les incipients T de Teatre. Han passat vint-i-cinc anys. Després vaig col·laborar amb diversos festivals i cicles poètics i culturals. Després ja va venir l’època de l’(H)original. L’any 2005 vaig muntar (per)versos a la Nau Ivanow quan era un espai autogestionat i encara per créixer, gens mainstream. L’hivern de l’any 2008 vaig començar a programar la primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que eren homenatges improvisats a poetes; ho feia perquè sí, sense esperar cap efemèride, només pel plaer de. Així, vam homenatjar Joan Barceló (per cert, autor d’un dels grans llibres de poesia catalana amb un títol que fa caure d’esquena de tan preciós: Immortal mort que et mors), també Joan Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. També vam iniciar els homenatges a poetes vius, i vam començar, com no podia ser d’una altra manera, amb Carles Hac Mor. La darrera carta que tinc d’ell acabava dient: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques”. Sempre que rellegeixo aquesta frase el sento a ell, amb la seva veu inconfusible i el seu accent ponentí.

(Jaume Pons-Alorda: “Entre companys ens hauríem d'ajudar i no clavar-nos tants punyals”. NacióDigital, 2 de febrer de 2018.)

* * *

—Poeta, traductora, activista cultural... et veiem en molts registres. Com et defineixes?

—Sóc un ésser difícil d’encasellar sota un sol epígraf. Com gairebé tothom, de fet. Com gairebé qualsevol persona. Les definicions són sempre reduccionistes. I els éssers humans, homes i dones, contradictoris.

—En què et sents més còmode de tot el que fas?

—Em sento còmoda a tot arreu on hi hagi respecte envers la feina dels creadors. En un món hipercapitalista com el nostre, “respecte” implica, entre moltes altres coses, cobrar per la feina que es fa, la feina de pensar, de gestar i de crear. Encara que pensem, gestem i creem intangibles.

—Anem per parts. Aquests dies podem veure l’exposició Generació (H)original a Manresa. Com descriuries Generació (H)original?

—Sí, en efecte. A la (nova) Llibreria Papasseit de Manresa s’hi exposa la mostra Generació (H)original. És una col·lecció de fotografies fetes per Marta Huertas i coordinada per Dídac Rocher. Els retratats som poetes o persones vinculades a la poesia i alhora a un local que ha esdevingut emblemàtic, que és l’(H)original, i que està al barri del Raval, a Barcelona. Jo vaig ser la creadora d’aquest catau, qui va vertebrar-lo al marge d’allò institucionalitzat, al marge de tot, cosa que em semblava altament necessària. Hi havia un soci capitalista, i jo era la sòcia sense capital però amb idees. Vaig crear-lo, vaig posar-lo en marxa i quan ja caminava el vaig abandonar per uns motius concrets. Sóc així. Em llanço al buit.

(...)

—En algunes entrevistes ja havíem detectat que ets molt crítica.

—Sóc molt realista, no molt crítica. Si hagués de criticar algú criticaria les institucions que diuen que fan cultura... I l’endogàmia cultural general. Res més.

—Alguna anècdota personal de la sessió fotogràfica?

—La Marta Huertas em volia sobre un fons vermell. Els vaig citar a la plaça d’Allada Vermell, a la Ribera, on hi ha un banc-estructura de color vermell. Pensava estirar-me allí, i que la Marta em retratés. No li va agradar la meva idea. Vam anar tirant i, en un carrer estret, d’aquells que a baix hi arriba poques hores la llum, vam trobar una porta amb un grafit que tenia vermell. Em va dir posa’t aquí i mira amunt, que faré una prova. Vaig mirar amunt i vaig mirar la Marta per preguntar-li que què havia de fer. Clic, clic. Va mirar la prova i va dir ja ho tenim. Com que amb quatre minuts ja teníem quatre fotos vam anar a fer un cafè que va durar una hora parlant de Nick Cave. Un dia memorable.
 

(Núria Olivé: “En un món hipercapitalista, ‘respecte’ implica, entre moltes altres coses, cobrar per la feina”. SurtdecasaCentre, 12 de febrer de 2018.)

* * *

—En quin moment et vas començar a interessar per la poesia i a quina edat vas començar a escriure?

—Em vaig començar a interessar per la poesia a mitja carrera. No perquè ningú em digués res, sinó que va ser com una abducció. Llegia poesia i m’agradava molt; anava a taules rodones i xerrades sobre poesia i m’interessava la pluralitat de maneres d’enfrontar-se a la teoria poètica, a l’acadèmia, a l’antiacadèmia, als premis, a les publicacions. Ara bé, va ser assistir a uns quants recitals de poesia de caire performatiu i... la bèstia se’m va desvetllar.
No sé quan vaig escriure el meu primer poema, però dins meu feia temps que en duia molts.

(...)

—Quines són les teves influències literàries? Quina literatura t'agrada llegir?

—Començo per la segona pregunta. Abans llegia de tot. Ara he deixat de banda les novel·les, en llegeixo molt poques, perquè em solen avorrir solemnement. Llegeixo molta poesia, sempre he llegit molta poesia. És la millor cirereta per aconseguir que el pastís de la vida sigui complert (si és poesia de la bona, és clar). M’agrada molt llegir teatre, també; m’apassiona, de fet, llegir teatre.

Ara la primera pregunta, que és molt difícil de respondre. No sé quines són les meves influències literàries, perquè de vegades són inconscients, però parlaré d’autors que mai no em deixen indiferent. He dit mai, eh. Començo. L’escriptora catalana més universal que tenim: Mercè Rodoreda, l’única, la críptica i màgica Rodoreda; d’ella me n’agraden sobretot les novel·les i els contes, però no la seva poesia. J.V. Foix, per la sensualitat de la perfecció de la seva escriptura i per ser creador de mons altres. Joan Salvat-Papasseit, el poeta més primaveral de tots els poetes haguts i per haver. Gabriel Ferrater, per l’erotisme i l’existencialisme dels seus poemes, sempre entre l’exaltació i la devastació; i sobretot, per l’ús precís de la llengua; i pel ritme, i per moltes coses més! Joan Vinyoli, perquè sembla que m’hagués creat a mida una colla de lemes vitals. Vaig tenir una època molt Ingeborg Bachmann i Alejandra Pizarnik, però em van arribar a fer mal, aquestes dones. També una època molt Jorge Luis Borges, en un acte de fe em vaig llegir gairebé la seva obra completa, i a qualsevol hora, on fos, recitava els seus poemes de memòria. Acabo amb dos dramaturgs que per a mi són puntals: el poètic i tendríssim i punyent Bernard-Marie Koltès i l’excels i lúcid i compromès Samuel Beckett. Ho deixem aquí...

(...)

—Creus que es pot viure de la poesia? T'hi pots dedicar o alternes la poesia amb altres ocupacions?

—Es podria viure de la poesia en un país que valorés l’art i la cultura, on l’activitat dels artistes i creadors fos equiparada, econòmicament parlant, a qualsevol altra activitat. Però a casa nostra els artistes vivim al marge, creem al marge. Socialment i com a actitud està molt bé; però crematísticament és una ruïna.

Em dedico a la poesia i a la traducció, faig tallers i guions i gestió cultural i tota mena d’activitats que tinguin la creació com a pal de paller. És una actitud vital, però. Perquè una cosa és escriure un llibre de poemes i una altra de molt diferent és ser poeta.

(...)

—Què recomanaries a una poeta novell?

—Que tiri pel dret, que no s’escolti cap consell de ningú, que faci el que senti, que sigui honest amb si mateix, i coherent, i cert, i revolucionari, i experimental.

(Fragments d’una entrevista d’uns estudiants de secundària que feien un treball sobre poesia catalana contemporània; 21 de maig de 2018.)