De la infantesa d'en Jaume Copons se sap que feia vida a Sant Andreu de Palomar, que no li agradava l'escola ni els mestres ni les assignatures. Només li agradava jugar al carrer amb els seus veïns. Mai va destacar en res ni va guanyar concursos literaris ni jocs florals. A deu anys va descobrir els Beatles i va decidir que l'única cosa una mica lògica que es podia ser a la vida era ser Beatle. Vist amb els anys, en Jaume Copons responia al que avui en diem un nen hiperactiu, la qual cosa volia dir que tenia conflictes continus amb els mestres, amb els companys i a casa. Amb tot, la llavor que el portarà a escriure també prové dels anys d'infantesa: els seus avis Copons. Tot i que eren gent molt senzilla, de classe treballadora, tant l'avi com l'àvia tenien la facultat de saber explicar històries, sabien narrar. Li explicaven contes, les peripècies que havien viscut a la Guerra Civil... Li recitaven poemes de Verdaguer, Maragall i Carner i li explicaven les obres de teatre d'Ignasi Iglésias. I això, juntament amb l'assignatura de religió i les pel·lícules, era el que més li interessava: eren històries!

La joventut l'agafa en els anys vuitanta, una època de trasbalsos, de muntar i desmuntar grups de música, de llegir i de veure molt cinema i teatre. En aquests anys comença a escriure, però és incapaç d'acabar res del que comença i en general llegir li fa perdre l'escriptura. Fa el servei militar obligatori en un únic dia a l'antic hospital militar de Barcelona, on sortosament els metges i ell coincideixen en el diagnòstic: inútil total. Acabada la carrera universitària es posa a fer de professor de secundària. Poc després, però, participa en un càsting de guionistes del qual en surt com a guionista de les tres darreres temporades de Barri Sèsam. Per primera vegada és capaç d'acabar el que escriu i els guions esdevenen un banc de proves i un aprenentatge impagable. Alternar la tasca de professor i de guionista no és cap problema. Per primera vegada la hiperactivitat li juga a favor: dorm poc, no mira la tele i escriu i reescriu de manera compulsiva.

A vint-i-vuit anys li diagnostiquen una depressió endògena severa que el deixa sis mesos al llit i sis mesos més al sofà. La medicació el torna a posar a lloc, però haver estat malalt fa que comenci a replantejar-se què vol fer i com. En aquest període llegeix compulsivament i es posa a escriure sobretot literatura infantil i juvenil. Es presenta a premis literaris perquè no es veu anant d'editorial en editorial. En aquests anys escriu Plaguis, Projectils i altres Substàncies (remi Recull), Biaix (Premi Ciutat de Mollerussa), H. Bass (Premi Canyameres). A mesura que la quantitat de publicacions augmenten, cada vegada se li fa més difícil combinar l'escriptura amb les classes. I, just arribat el segle XXI, decideix dedicar-se en exclusiva a escriure. Ha trigat, però ara sap que el que més li agrada és explicar històries (en llibres, per la tele, a la ràdio, amb cançons i, si cal, parlant). En aquesta època escriu, entre d'altres, Set dies, La Mà Negra, L'Espasa de Galerna, La closca pelada dels cretins...

Entre els anys 2006 i 2009 es dedica sobretot a escriure obres audiovisuals. Crea format, escriu guions, dirigeix programes i també escriu més de cinquanta cançons per a programes, sèries i espots. La mort del seu pare i un accident de moto que el deixa uns mesos fora de circulació, li fan veure clar que no pot continuar amb el ritme que porta i que prefereix explicar històries que no depenguin dels actors o dels realitzadors. Així, a finals del 2009 torna a les novel·les i els contes. Del 2009 al 2013 són anys d'una intensa activitat literària. Amb l'Òscar Julve engega les col·leccions Jo, Elvis Riboldi i La companyia de Balta; escriu Monday&May i, amb en Francesc Puigpelat, El Club de los Empollones. I escriu novel·les com Caratallada i els altres i Una invasió Pestilent. A més, tradueix P.D Baccalario i Lemony Snicket.

A poc a poc, la seva obra es va dividint clarament en dos blocs. Un conformat per contes i novel·les tradicionals que, òbviament, escriu sol. L'altre bloc el conforma l'obra il·lustrada (novel·la gràfica, àlbum, còmic...) que el fa treballar en equip amb il·lustradors (Mercè Galí, Pep Montserrat, Francesco Chiacchio, Emilio Urberuaga, Gusti, Pedro Rodríguez...).

A finals de 2013 coneix la il·lustradora Liliana Fortuny i amb ella s'embarca en una nova aventura: L'Agus i els monstres, una col·lecció que acaba escampant-se per tot el món. A partir d'aquest moment, bàsicament treballa amb la Liliana Fortuny, tant en L'Agus i els monstres com en nous projectes. I, amb tot, la hiperactivitat, dormir poc i no mirar la tele, li permet fer front a altres projectes: àlbums, contes i novel·les, com ara No llegiré aquest llibre, amb l'Òscar Julve, Tot el que sé de la caca, amb la Mercè Galí, Rialles, amb en Francesco Chiacchio o la novel·la L'any del gat.

A les visites i xerrades a escoles, biblioteques i llibreries, quan els nens li demanen fins quan escriurà, sempre respon el mateix: "Escriuré sempre". I, en efecte, segueix escrivint cada dia.