Imagineu la pitjor classe que sigueu capaços d'imaginar. No. No penseu en taules, cadires o pissarres, penseu en els nens i les nenes que hi ha dins.

Si sou capaços d'imaginar la pitjor classe del món i després encara podeu exagerar una mica, llavors estareu molt a prop de la classe del Gat. O potser no.

Potser algú preferiria que parléssim de la classe de la Lia i els seus companys, la d'en Ton i els seus amics o la de qualsevol altre i la resta. Ho sento, però resulta que sense els vint-i-tres nens d'aquella classe –per ser més precisos, onze nens i dotze nenes– la classe del Gat no hauria existit mai. I, per això, si ens centréssim en la Lola, en Marc, l'Andreu o qui fos, només tindríem una visió molt parcial de tot el que va passar. Si tot i així hi ha lectors que necessiten un únic protagonista, que no pateixin, el món és ple de bones novel·les amb un o una única protagonista.

Fet l'aclariment, cal dir que, abans que la classe del Gat fos la classe del Gat, tot feia pensar que aquelles criatures no havien sabut mai què era l'ordre i el silenci. Fer-los treballar era impossible i conviure amb ells, un drama. Enllaçaven els problemes amb els conflictes i els conflictes, els aparellaven amb els càstigs. Eren xerraires i cridaners, remenats, agitats, esquerps i rebels. I les mestres ja no sabien què fer-ne, d'ells. O, més ben dit, la major part de mestres no sabien què fer-ne, perquè la Sílvia sí que tenia molt clar el que n’havia de fer: no n’havia de fer res.

(Fragment inicial de L'any del gat. Barcelona: Bambú, 2018, p. 11-12)