Avançava pel carrer lentament amb la motxilla a l'esquena i l'ànim per terra. Tenia por i em sentia ridícul. Ja sabia que, amb dotze anys acabats de fer, tenir por d'un nom era penós. I, amb tot, no hi podia fer més. D'ençà que l'Elena, la meva tutora, havia explicat que aniríem d'excursió a la Muntanya dels Dos Forats, havia començat a obsessionar-me amb aquell nom. Si el deia a poc a poc, fins i tot em semblava que sonava com el títol d'una pel·lícula de por. I, sense que sabés dir per què, no podia deixar de pensar que en un lloc amb aquell nom hi podia passar qualsevol cosa. Potser exagerava. Jo mateix me n'adonava. I, per si en tenia cap dubte, em va quedar clar del tot quan vaig arribar a la porta de l'escola i vaig comprovar que als meus amics el nom del lloc on anàvem no els feia fred ni calor.

(Fragment inicial del llibre En Caratallada i els altres. Barcelona: La Galera, 2011, p. 9)
 

* * *

Quan va acabar de parlar per telèfon, l'Andreu es va situar entre nosaltres i ens va explicar quina era la situació.

—... Ens estarem aquí fins que pari de ploure —va advertir— i n'hi ha per estona. Quan pari de ploure, baixarem tranquil·lament. Una mestra ha marxat amb els vostres companys i l'altra s'ha quedat al mas a esperar els pares. No cal que patiu... A més, tampoc no s'hi està tan malament, a la cova d'en Caratallada, oi?
—En Caratallada? —vaig preguntar mentre se m'encongien el cor i l'estómac.
—Sí —va dir ell—. De què el coneixes, tu, en Caratallada?
—No, de res —vaig respondre—. Avui algú en parlava.
—Però qui és en Caratallada? —va dir l'Agus, que devia recordar la pregunta que jo li havia fet quan érem a la font.
—A veure per on començo... Vosaltres sabeu que fa molts anys en aquest país hi va haver una guerra, oi?
—La Guerra Civil Espanyola —va dir la Berta Puig.
—La guerra... —va repetir en Pere com si pensés en veu alta.
—Exacte. El país va quedar dividit en dos bàndols, el de la República i el d'aquells que donaven suport a l'aixecament militar del general Franco. Això ho sabeu, no? La cosa, però, és que no tothom va lluitar. I en Caratallada va ser un dels que va decidir no anar a la guerra.
—Era pacifista! —va saltar l'Oriol.
—Bé, potser es pot dir així, però n'hi ha que diuen que era un covard i també hi ha els que pensen que era un heroi. La cosa va ser que la guerra va anar allargassant-se i quan l'exèrcit de la República va necessitar més soldats va començar a reclutar nois molt joves. Va ser llavors que en Caratallada va rebre una carta que el reclamava per anar a la guerra.

(Fragment del llibre En Caratallada i els altres. Barcelona: La Galera, 2011, p. 35-38)