Quan van tornar a classe, a la pissarra, van trobar una mà dibuixada, i sota la mà un escrit: «D'aquesta classe podria ser l'escollit», signat per la Mà Negra. En Jordi semblava que estigués a punt de patir un desmai i als altres poc els faltava. La Marta va posar ordre i va intentar esborrar la pissarra, però llavors va descobrir que ni la mà ni l'escrit no estaven fets amb guix, sinó amb pintura blanca. Va fer falta que en Salvador, l'encarregat de material, portés un sabó especial i, tot i així, per fer neta la pissarra, va haver d'estar-s'hi una bona estona.

Aquell mateix dia, la Marta va deixar-los les dues hores de la tarda per preparar el treball que havien d'exposar el dia de la festa. El grup d'en Víctor era el que estava més endarrerit. Per no tenir, encara no tenien ni el tema. Van pensar en els esports, però va resultar que aquest tema ja l'havia triat el grup d'en Batallé. La Marta els va dir que no hi feia res, que el podien fer igualment, però ells, tractant-se d'en Batallé, van creure que era més prudent deixar-ho córrer i buscar un altre tema. Total, la tarda es va acabar i en Víctor i companyia seguien sense haver trobat cap tema. L'Ícar va proposar que l'endemà, quan s'acabés l'escola, quedessin per anar a casa seva. Berenarien i podrien continuar discutint el tema del treball.

Aquella mateixa tarda, així que va arribar a casa, en Víctor va explicar la història de la Mà Negra a la seva àvia.

—Això és més vell que l'anar a peu! —va dir l'àvia.
—Què vols dir?
—Que quan el teu pare anava a l'escola, la Mà Negra ja existia. Algú tenia la pensada de dibuixar una mà en una porta del lavabo, i, llavors, tota la canalla s'esverava i s'escagarrinava. Però vosaltres que feu sisè... Trobo que ja sou massa grans per a aquestes ximpleries.

L'àvia va mig convèncer en Víctor, però, en el fons, ell continuava donant voltes a com algú podia haver pintat una mà a la pissarra a l'hora del pati sense que ningú hagués vist res.

(Fragment del llibre La Mà Negra. Barcelona: Barcanova, 2003, p. 25-27)