—Des de la teva perspectiva, què implica una nova reforma universitària com la que planteja el Pla Bolonya? Són nous aquests tipus de plantejaments?
—El Pla de Bolonya no és una novetat radical. Es tracta més aviat d'una oportunitat que, sota diferents pretextos ideològics, és aprofitada per a reforçar la mercantilització de la Universitat que ja feia anys que s'estava implantant. La disfunció de la Universitat envers la societat és antiga, pel fet que sempre havia estat en funció de les classes socials dominants i reaccionàries. Al nostre país va passar per un intent d'aproximació democràtica a la societat al llarg de diferents períodes del segle XX, en què es van fer esforços per tal d'adequar la Universitat a la societat catalana. Ara ens trobem en una fase d'intent de la tecnocràcia capitalista de l'Estat espanyol per a posar la Universitat en funció de la mercantilització i descatalanització de les nostres instàncies superiors de recerca i de formació.

—Com afecta, més concretament, el Pla Bolonya a la universitat pública, als seus estudiants i treballadors?
—Les conseqüències del Pla de Bolonya afecten tots els estaments. Pel que fa als estudiants les tendències són clares: d'una banda, la clientització de l'estudiantat que té més recursos econòmics; i d'altra banda, la laboralització precaritzada de l'estudiantat amb menys recursos econòmics. La terminologia administrativa descobreix prou sovint aquesta concepció de "client". I aquell estudiant que no pot ser client passa sovint per unes condicions laborals assimilades a les d'un becari precaritzat.
Pel que fa al professorat, la tendència a mitjà termini és la precarització de la majoria de l’estament, en un procés orientat a l'abaratiment dels costos de la docència. Una manera és la codificació extremada dels coneixements, un procés desenvolupat principalment al voltant de l'ensenyament anomenat virtual. Això no vol pas dir posar en discussió la validesa general de l'ús dels mitjans virtuals com a instruments auxiliars. El que cal sotmetre a crítica és el caràcter extremat de l'escripturització meticulosa dels continguts que es reclama de manera creixent. La figura del professor tendeix així a esdevenir un "redactor" primer, i un "avaluador" després, de tal manera que el temps de "diàleg", que és la base de l'aprenentatge, queda progressivament reduït. El resultat d'aquesta tendència és la reducció de la interacció directa professorat–alumnat sinó també la precarització de la situació del professorat, pel fet que aquest es veurà obligat a un sobreesforç (a un veritable "buidatge" dels seus coneixements) sense una compensació econòmica corresponent. Aquesta transformació converteix de passada el professor en una peça més fàcilment intercanviable i substituïble, un fet que cal considerar de conseqüències importants, si més no a mitjà termini.
Pel que fa al personal d'administració i de serveis la mercantilització creixent tendirà també a abocar aquest estament a un procés de precarització més i més accentuat. L'avanç d'aquestes tendències dependrà molt, és clar, de la resistència que s'hi oposi.

—Quina creus que ha estat la reacció del professorat, els investigadors i el personal d'administració i serveis de la universitat?
—La reacció ha estat escassa, el procés de consciència que ara està despuntant és lent. Això és degut a dos factors: la manca d'esperit crític pròpia de la societat actual (una alienació que és promoguda pels sectors dominants); i, en segon lloc, a causa de la ideologia amb què s'ha embolcallat aquestes transformacions de la Universitat, la ideologia que, en podríem dir, de "la modernor". La mercantilització és disfressada com una lluita contra les formes arcaiques de docència. En la propaganda de la teoria pedagògica perversa que domina els ideòlegs de l'ensenyament, es diu que l'objectiu és posar fi a "la Universitat tradicional", suprimir "les classes magistrals", abolir "les matèries docents inútils", etc. Sota aquest pretext el que es fa realment és una transformació doble: convertir l'ensenyament en una mercaderia prefabricada, reduïda a píndoles de coneixements destinats a objectius molt concrets (disfressats sota el nom de "competències"). I reduir l'espai dialèctic, fonament de l'ensenyament. Les noves tecnologies són interessants quan serveixen de reforçament als processos d'aprenentatge. Però els mercantilistes les utilitzen abusivament, per a reduir l'ensenyament dialèctic, que és considerat massa car i també massa poc previsible.

—Com penses que s'hauria de fer front a aquestes agressions? Quines estratègies de contraatac ens resten?
—Es poden desenvolupar diversos àmbits de resistència ideològica i política a aquest procés. 1) En la defensa d'uns continguts adequats a l'entorn social-nacional, és a dir, oposant-se a la supressió d'aquells estudis necessaris, encara que no tinguin prou "clients". 2) Defensar els mètodes que permeten l'intercanvi dialèctic dins la col·lectivitat universitària. 3) Defensar aquelles infraestructures i aquells espais favorables als coneixements universitaris pluridisciplinaris i dialèctics (biblioteques, aulari, espais de reunió i de debat, cinefòrums, etc.). 4) Defensar formes de contractació estables i ben remunerades (oposar-se a les diferents formes de precarietat). 5) Defensar la presència de la llengua catalana com a instrument social de comunicació i de transmissió del saber. 6) Finalment, i com a mesura de caire global, combatre la ideologia de la "pseudopedagogia de la modernor" oposada a la docència dialèctica.
Sabem que no serà possible imposar amb tota la plenitud necessària un model d'Universitat arrelada a l'entorn social i nacional, però ens podem enfortir en diferents formes de resistència.

—Com valores els incidents que es van produir a la UAB el 4 de març arran de les protestes dels estudiants i que van acabar amb una càrrega policial en tota regla?
—Són un reflex de la involució ideològica de les classes dominants del règim polític actual, la monarquia parlamentària espanyola, un règim que esdevé més i més intolerant davant qualsevol discrepància.

—Com veus el futur de la universitat pública catalana? Quin és el model que creus que es persegueix actualment?
—El futur de la universitat pública és difícil. Ja he explicat que el model que es persegueix des dels sectors dominants és el d'una universitat mercantilitzada i també immergida dins l'àrea hispanòfona. Però no tothom hi està d'acord i es poden establir, com he apuntat, formes sòlides de resistència i de defensa d'un altre model en funció de la societat nacional catalana i el seu avanç social i polític. Cal tenir molt clar, però, que això no permetrà establir el model d'universitat que necessitem. Aquesta universitat només es podrà establir en un marc polític adequat que no és altre que el de la República democràtica independent dels Països Catalans.

(Oriol Farrés: "La universitat avui", Ordint la Trama, núm. 65, abril-maig 2008)