"Una nit de lluna plena..."

No feia ni un any que havia sortit de la presó i la situació política general no es veia gaire tranquil·litzadora. Les pressions i mobilitzacions per a posar fi al règim franquista trobaven reaccions repressives d'una violència extrema que carregaven l'ambient d'una gran tensió. Les detencions se succeïen: el mes de setembre de 1974 tingué lloc una nova detenció massiva (67 persones) de membres de l'Assemblea de Catalunya; el mes de gener de l'any següent, hi havia una detenció d'un nombre important de membres del FAC; d'altres independentistes catalans eren detinguts el mes de maig del 75 acusats de solidaritat amb els bascos. Tothom, obrers i estudiants en lluita i demòcrates de tots mena, eren detinguts i salvatgement torturats...

El general Franco estava greument malalt i la imminència de la fi del dictador esperonava el conjunt de les forces democràtiques a accelerar tant com fos possible la fi d'aquell règim odiós, un règim que veient el perill de la seva fi semblava embogit i augmentava les seves dosis de crueltat i de terror per a mantenir-se.

A la tardor d'aquell any 75 aquest clima de tensió i de terror arribava al seu paroxisme. En la follia de repressió el franquisme preparava l'execució de cinc detinguts de l'ETA i del FRAP. Les reaccions contra aquesta barbaritat trobaven una forta reacció social amb un suport internacional creixent. Tot i així, el règim franquista, encastellat en el seu poder, rebutjava sistemàticament totes les peticions de clemència, i el 27 de setembre del 1975 era executat el Txiki amb altres militants antifranquistes, davant l'escàndol i la reprovació del món sencer.

En aquesta situació exasperada del franquisme, la repressió continuava donant els darrers cops de cua i, entre altres accions repressives, el 27 d'octubre emprenia una important ofensiva contra l'independentisme català detenint una colla de joves de les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC), les joventuts del partit al qual jo pertanyia. El perill de desmantellament total era seriós, ja que en aquell clima de tensió, les detencions ho eren tot menys mesurades; en aquelles circumstàncies, em va semblar convenient de proposar una retirada temporal, almenys d'una part de l'organització. Aquesta proposta no va ser compartida per tothom i així, mentre una part de la direcció prenia el camí de l'exili polític, un petit sector restava a l'interior per tal de mantenir un mínim de presència.

D'aquesta manera, doncs, poc després de les detencions del 27 d'octubre vaig passar tot seguit a la clandestinitat i em vaig amagar en diverses cases (als propietaris de les quals torno a agrair la seva solidaritat, molt compromesa, donades les greus circumstàncies repressives del moment). Recordo encara en una de les darreres estades com seguia per la ràdio l'agonia de Franco amb el desig fervent de la seva mort, un desig que en el meu aïllament sentia compartit per multitud de persones arreu.

He estat moltes vegades reclòs en residències clandestines, però aquella va ser una de les més tenses i angoixants perquè, tot i l'esperança del seu final, sabíem que ens les havíem amb un règim sanguinari que no dubtava a matar, com havia demostrat feia unes setmanes, i això creava un pànic general. Per a qui no hagi passat mai la clandestinitat cal insistir en el fet que és una situació molt dura, en molts aspectes més que la presó mateixa, ja que la inestabilitat és la seva principal característica i, la incertesa sobre la sort dels companys i familiars, la pitjor tortura. Cal tenir uns nervis molt forts per resistir-ho sense deixar-se portar pel pànic o la depressió.

[…]

Una altra nit decisiva

[…]

A l'hora convinguda va començar la reunió en plena nit, immergits en el fred de l'hivern. L'ambient dins la cambra era càlid i tens. Arrecerats de la gelor exterior, els assistents es trobaven en una mena de celebració d’un ritu íntim de germanor, que intuïen transcendent pel que havia de representar per a les vides de tots nosaltres, per a la militància independentista en general i per al conjunt del país. Sentien l'emoció de qui ha de fer un pas endavant arriscat, però essent alhora conscients, tots i totes les presents, de prendre una decisió que, tot i comportar un risc individual indubtable, era necessària i que calia assumir com un compromís social i col·lectiu.

En aquesta trobada no es van fer grans debats. Conscients tots els presents que, tenint en compte l'evolució de la transició política, la propaganda armada era un instrument imprescindible per a obrir pas a la línia independentista, es van prendre uns acords més aviat pràctics que incidien essencialment en el posicionament del moviment polític envers la pràctica armada. Els acords presos es poden resumir en els termes següents: En primer lloc, concebre la lluita armada com a independent de la lluita política a nivell orgànic, de manera que, tot i existir acords en la línia política, no hi hagués formes individuals de doble militància. En segon lloc, el compromís de donar suport polític a la lluita armada, la qual cosa volia dir, no pas tant portar a terme una defensa sistemàtica de totes les accions i decisions de l'organització armada, sinó defensar en les activitats antirepressives i d'altres, el dret del poble català a recórrer a totes les formes de lluita, en la mesura que no existís el dret a l’autodeterminació per al nostre poble i l'estat recorregués a la violència repressiva.

D'aquest acord se'n va dir, en el llenguatge confidencial de la clandestinitat, "els acords de Sallagosa" ja que havia estat (suposadament) en aquesta població que havien tingut lloc. El projecte de construcció de l'organització política armada Terra Lliure s'havia reforçat així amb un compromís polític col·lectiu, aspecte summament important i que crec que és la raó de fons que explica la persistència que va tenir l'activitat d'aquesta organització més enllà d'altres experiències precedents. La "conjura" d'una nit tensa i vibrant havia posat una de les bases fonamentals de l’eclosió de l'independentisme contemporani.

Això és el que va succeir a la Catalunya Nord, aquella nit de març, segons paraules del company Miquel, de les quals dono fe.

[…]

La vida que fa un tomb

No us mentiré si us dic que, en el pla personal, el tombant de segle i de mil·lenni han representat una forta sotragada, no tant per la suposada màgia que pugui acompanyar unes simples xifres del calendari, sinó pels canvis que m'ha tocat d'assumir. Professionalment, el maig de 1999, em portava la responsabilitat de director del Departament de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, una responsabilitat que havia de durar vora quatre anys. El 4 de maig del 2001 el meu fill Pere —la Maria Àngels— em feia avi d'un nadó magnífic. El 8 de maig del 2002 se'm moria la mare. Finalment, el 14 de setembre del 2002 vaig fer 60 anys. Aquest nombre ara sí que cobrava sentit com a índex remarcable enmig d'aquest conjunt de fets.

Posar el sis en el còmput dels anys és alguna cosa més que una simple addició de temps a la teva existència; marca un canvi de "categoria" que, sumat a la doble paternitat, pren un significat profund. Esdevenir avi és un fet que et sacseja la vida: et fas una mena de pare que d'acord amb alguns criteris és "de segona", però que de fet i sota molts angles esdevé "de primera" pel que fa a la capacitat d'observació, de contemplació de l'expandiment de l'existència en aquest nou ésser.

El naixement és un fet trasbalsador, més encara que la mort mateixa, puix aquesta darrera, ben mirat, és un fet inevitable pel qual tothom ha d'acabar passant i que té lloc de manera —diríem — inesperada, subreptícia. El naixement, en canvi, és una potencialitat que desborda després d'un llarg procés de gestació i d'espera, una possibilitat que no es fa efectiva fins que el nou ésser no es troba en condicions de subsistir en la seva existència novella. Diuen, prou sovint, que néixer és un miracle. Jo diria més aviat que és un prodigi, una meravella de la natura, el fonament mateix del nostre món vivent. En Roger —aquest és el nom del meu nét— es va presentar amb un rostre ben format, com un milhomes nounat. Se'l veia apersonat i decidit a enfrontar-se a l'atzarosa aventura de la vida. Amb els seus ulls inquiets ho mirava tot amb insistència. Ha anat creixent amb força i decisió.

Perdre la mare és un xoc important que també et resitua a la vida. Esdevens orfe de cop —i del tot, en el meu cas—. La sensació és de vertigen, puix que un dels referents fonamentals, la columna que t'arrelava a la terra, s'esvaeix, es rompen en sec les amarres del destí i esdevens un ovni a la deriva en una àmplia òrbita interestel·lar. Puc testimoniar que he tingut mareig i sensació de vòmit, indisposició general, car el cos es nega a acceptar aital absència i el cap refusa d'assumir la nova realitat. M'ha costat de no dir, superar els primers moments d'aquesta situació de dol que havia pres tot l'aspecte d'una travessia en el desert on només uns pocs t'acompanyen i en què els comentaris de la gent, que perceps tan buits en la seva ritualitat, et molesten com cops de puny enmig d'un plat de sopa.

Vull agrair a la mare —sé prou que no ho sabrà, però seran paraules llançades al vent perquè s'ajuntin a les seves cendres— el fet d'haver sabut morir. Un parell d'anys abans del seu traspàs, i quan es trobava en plena salut, ja va començar a endreçar les coses "perquè no tingueu feina a trobar-ho tot". Tenia un gran respecte —potser excessiu— pel "què diran" i segurament l'aclaparava la vergonya només de pensar que poguessin trobar les seves coses desendreçades ("canvia't de roba interior" —ens deia sovint de joves als fills— "que si tens un accident, quina vergonya per a la família!"). Ens va deixar els calaixos ben endreçats, tot al seu lloc, fins i tot els draps de cuina ben plegadets i les simples bosses de plàstic escrupolosament doblegades fins a reduir-les a la mínima expressió. A la seva habitació els papers també ben desats, cadascun a la carpeta adequada —que poc que m'hi assemblo—. Fins havia posat els documents de propietat del nínxol del cementiri de Sant Andreu, a part, al calaix dels llençols, "perquè no us costin de trobar".

Mesos abans de la mort, quan ni tan sols sospitava la malaltia, es complaïa, en les converses que teníem durant les visites regulars que li feia, a explicar-me episodis de la seva vida. Eren retalls d'experiències pròpies que barrejava amb el rebuig del món d'ara, que no entenia, que veia mancat de raó per la cerca esbojarrada del diner i la insensibilitat davant el sofriment de les persones, d'arreu del món. Em contava amb goig sobretot la seva infantesa a Calonge i, d'una manera especial, les estones de joc amb els companys i companyes al magatzem de suro de l'altra banda del carrer. Al capdamunt de les piles de llenques emmagatzemades somiaven navegar dins un vaixell alterós que els duia mars enllà.

La vila de Calonge que l'havia vista néixer i on havia restat fins a l'adolescència, era sovint objecte de diferents comentaris. Estimava la terra on havia nascut i crescut però sentia un profund menyspreu per bona part de la gent que l’havien convertida en un municipi preocupat només per fer diners sense cap pensament superior. No podia comprendre com un poble que havia donat llumeneres en la ciència mèdica com el doctor Vilaseca, i havia vist néixer persones admirables per la seva honestedat i la seva cultura com en Pere Caner, es podia veure governat per éssers corruptes, incultes i de poca volada, com l'actual alcalde Rosselló. El declivi moral i cultural de la seva vila nadiua l’entristia.

També em recordava el temps de la guerra, quan de ben joveneta havia d'anar a cercar el menjar als parents de Crespià o de Galliners —a les Garrotxes d'Empordà—; hi anava amb tren, amb uns vagons tan atapeïts de gent que es veia obligada a demanar a algú que li volgués fer l'escaleta per a poder-hi entrar per la finestra. Acabava sempre comentant: "Érem joves i no ens amoïnaven les penalitats a aquella edat". Jo intuïa que aquelles converses que s'escolaven lentament amb el dia foscant tenien gust de testament, però aleshores no les podia percebre amb tot el seu contingut premonitori.

Unes setmanes abans de la mort, la desgana la va envair, sens dubte amb el desenvolupament de la malaltia que no li havia estat encara diagnosticada, i parlava ja obertament de morir-se. "Què hi faig, aquí?" —deia. I quan el mal ja la va començar a fer patir, s'acomiadava de tothom de manera impúdica: "Potser ja no ens veurem més"— deia a les amistats que la visitaven. Uns dies abans de morir, baixant del pis de dalt de la farmàcia de Sant Andreu on vivia, va sentenciar: "Aquesta escala ja no la tornaré a pujar". De primer, em sorprenia aquesta mena de gosadia poca-solta davant la fi de la pròpia existència. Però, després d'haver estat testimoni de la valentia amb què s'havia enfrontat al dolor dels darrers dies, no puc fer altra cosa que admirar el coratge amb què va plantar cara a la mort i agrair-li l’exemple que em va donar d'enteresa a l'hora de fer aquest darrer pas.

(De Reviure els dies, 2003)