Per poc que aprofundim en la reflexió lingüística, ben aviat ens topem amb una qüestió inquietant: què és una llengua? Una pregunta que dóna peu a moltes altres:

Què és un dialecte? Què és una frontera lingüística? Quina relació hi ha entre la llengua i l'estàndard? I, a força de preguntes, podem arribar a la més pertorbadora: Existeixen, les llengües? Val a dir que la lingüística no s'hi ha aturat gaire, en aquesta qüestió. Amb la concepció de la llengua com un sistema o com un conjunt de regles, i amb criteris tan poc precisos com el de la intel·ligibilitat per establir-ne els límits, ha anat fent durant tot el segle XX.

Però quan algú ha volgut anar més enllà ha acabat arribant a una conclusió inevitablement provocativa: les llengües no existeixen. Efectivament, la llengua és un continu i els límits són arbitraris. Arbitraris? Prou com per permetre les manipulacions més grolleres quan cal, però evidents quan ens mostren les xarxes de comunicació entre persones, entre pobles. I és que, més enllà de la teoria, hi ha uns parlants, unes comunitats lingüístiques per als quals les llengües sí que existeixen, i per als quals les llengües són un índex mitjançant el qual es relacionen amb l'entorn.

El fet que les llengües per als seus parlants siguin instruments de comunicació, d'identificació i de relació amb l'entorn planteja una sèrie de qüestions que van molt més enllà de l'àmbit de la lingüística i la sociolingüística, perquè, en la mesura que aquest instrument és conceptualitzat de maneres diferents en diferents cultures —la mateixa noció de llengua com a entitat discreta és aliena a molts pobles africans o de Papua-Nova Guinea—, l'investigador, el tècnic o qualsevol professional que s'hi relacioni es troba en un àmbit on el compromís ètic és imprescindible. Al capdavall és molt fàcil aplicar una teoria, però no ho és tant que la mateixa teoria sigui útil a la comunitat, i sobretot que no sigui contraproduent. Així, doncs, quan es tracta de la recerca lingüística, al rigor cal afegir la sensibilitat necessària per no perdre de vista que l'objecte de recerca és indestriable de la història, les necessitats i els desitjos de les comunitats lingüístiques; i que és a aquestes a les que s'ha de ser útil abans que a un mateix o a la pròpia línia de recerca.

No he pogut estalviar les reflexions que precedeixen en prologar "Llengua, dialectes i estandardització" de Carles Castellanos, perquè aquest llibre reuneix, amb un equilibri inqüestionable, el rigor científic i el compromís moral, i el resultat és una obra imprescindible tant per als investigadors com per tots aquells que s’interessin per les llengües i els seus parlants. Això es palesa de manera tan contundent en tota l’obra que no em veig amb cor de fer-ne un pròleg convencional, perquè el llibre que el lector té a les mans és d'aquells que no necessiten ningú que en destaqui els valors ni els mèrits, es fan prou evidents en la lectura; però tampoc puc evitar transmetre allò que m'ha suggerit i el que l'ha convertit per a mi en una obra de referència.

Cada llibre té una història que, tot i formar-ne part, no es veu reflectida en les pàgines impreses. En aquest cas, jo puc explicar-ne una petita part perquè en sóc testimoni, i crec que cal fer-ho per tal que el lector pugui valorar aquest treball amb una dimensió afegida que, al meu entendre, l'explica i, si calgués, el justificaria. Carles Castellanos es va doctorar amb una tesi magnífica sobre l'estandardització de l’amazic. Aquell treball tenia un doble valor en tant que encarava una qüestió —l'estandardització mateixa de l'amazic— complexíssima, tant per la dispersió dels seus parlants com per la varietat dialectal mateixa de la llengua; i en tant que proporcionava una mirada exterior, i no per això menys compromesa, a una llengua que poques vegades ha rebut mirades que no siguin interiors, fragmentades o distorsionadores. Com que també sóc testimoni de l'agraïment dels amazics que han conegut el seu treball, no puc dubtar del seu valor moral, i és que, a vegades, una mirada respectuosa de l'altre pot ser més esperonadora que una llei de protecció.

Naturalment, una tesi en català sobre l'amazic té un valor simbòlic gens menyspreable en els moments que vivim, però no seria just que aquest valor simbòlic enterbolís ni la dimensió científica ni l'aportació que Carles Castellanos ha fet a la sociolingüística teòrica. Perquè a "Llengua, dialectes i estandardització" hi tenim una sistematització dels diferents processos de l'estandardització que és alhora el fonament i el resultat de l'aplicació d'aquests mateixos procediments a una llengua concreta. És a dir, si per a la proposta de l'estàndard de l'amazic, l'autor s'ha basat en casos de caire ben divers, la mateixa aplicació dels conceptes teòrics li ha permès fer-ne una revisió crítica, i en molts casos inèdita, que constitueix aquesta aportació excepcional a la sociolingüística teòrica de què parlava.

Així, en la definició mateixa de llengua estàndard, que contempla tant el grau d'elaboració com el ple compliment de totes les funcions, hi ha una proposta nítida que permet excloure les mixtificacions que moltes vegades no són més que subterfugis per vestir de normalitat situacions de subordinació. El mateix fet de lligar l'estandardització a l'aparició i la propagació de l'escriptura ja és un repte, gairebé una provocació, que no pot deixar indiferents ni els planificadors ni aquells que tenen alguna responsabilitat en la vida de les llengües. Però si cal destacar un aspecte d'aquesta obra i remarcar-ne una aportació excepcional, jo opto sense cap mena de dubtes pels capítols dedicats al fenomen de la individuació.

Les preguntes que he plantejat a l'inici són sense cap mena de dubtes qüestions de solució molt difícil, qui sap si irresolubles, atesa la naturalesa de continu lingüístic amb què ens trobem generalment; i per això és habitual veure com s'hi passa de puntetes. Però també, com ja he dit, és un dels aspectes on la manipulació és més fàcil i on, per tant, els criteris han de ser sòlids i fonamentats. Que Carles Castellanos hagi abordat el fenomen de la individuació i s'hi hagi compromès és una contribució notabilíssima que no vull deixar de remarcar, perquè, un cop s'ha resolt aquesta qüestió el camí cap a l'estàndard és molt més planer. D'altra banda, les conseqüències de no fer-ho són gairebé sempre conflictes lingüístics que rarament es resolen a favor de les llengües, i menys encara de la diversitat lingüística.

Si en els capítols dedicats a la individuació, l’autor ja recorre a exemples ben diversos d'arreu del món, aquest procediment es repeteix en els capítols —potser més tècnics— en què s'ocupa dels diferents aspectes del desenvolupament de l'estàndard. Fins allà a on jo en tinc coneixement, és el primer treball escrit en català que fa referència a una casuística tan variada, i on es mostren exemples d'arreu del món, també per això aquest és un llibre imprescindible. I, finalment, els capítols dedicats a tot allò que envolta el procés d'estandardització ens mostren perquè el compromís ètic és imprescindible en un projecte d'aquesta mena.

Aquesta dimensió, de la qual es prescindeix tan sovint quan es tracta de qüestions teòriques, no pot ser estalviada quan es tracta de proposar un model per a un poble que, com l'amazic, ha vist la seva llengua subordinada durant segles i que, com tants d'altres, podria tenir en l'escolarització una amenaça poderosíssima a la seva supervivència. Només cal esperar que la proposta compromesa de Carles Castellanos aporti nous elements per a la reflexió i l'acció que facin de l'amazic una llengua normalitzada. De moment, i a casa nostra, tenim en "Llengua, dialectes i estandardització" una obra de referència que, a més d'omplir un buit, era
imprescindible.

(Carme Junyent: Pròleg al llibre Llengua, dialectes i estandardització, 2000)
 

* * *
 

He llegit amb un nus a la gola l'autobiografia de Carles Castellanos, titulada Reviure els dies. Records d'un temps silenciat. Com bé diu el prologuista, Josep M. Terricabras, no és una autobiografia, sinó memorialisme, perquè es tracta no que un autor faci memòria i ens conti la seva vida —el que recorda, el que embelleix, el que equivoca...—, sinó que els lectors fem memòria, a través d'un fets col·lectius narrats per una de les persones que els van protagonitzar. No crec que existeixi cap altre llibre capaç d'explicar en viu i des de dintre els moviments polítics als Països Catalans de signe independentista.

Carles Castellanos és una persona culta i intel·ligent. Així doncs, el seu no és un llibre enragé, vindicatiu, ni intenta passar comptes —ni amb la societat ni amb qui s'ha encarregat de desmobilitzar els intents independentistes—; és, això sí, un llibre que té un to general d'amargor, si bé està escrit amb serenitat. Carles Castellanos ha estat un autèntic líder polític i, com a tal, ha patit presó, maltractaments, exili, persecucions i tota mena de greuges personals que no exhibeix, com aquell que va d'heroi i ensenya les medalles i les nafres, però tampoc no amaga res. Castellanos explica els fets, diu noms, parla de traïcions, analitza estratègies, aporta dades, explica allò que romania confús —sembrar la confusió és un estratagema habitual quan el poder, qualsevol poder, es veu amenaçat—, dissecciona la crònica divisió de l'independentisme català, aporta reflexions, fa judicis morals. Al llarg de tot el llibre, tens la més clara sensació que l'autor no fa trampa: que no dissimula ni amaga res, que no oculta ni distorsiona res. Només això, ja el fa un llibre ben singular.

A mi em sembla que aquesta és una història oculta que ningú no explica enlloc i que tampoc interessa que es ventili. Els fets, la realitat, però, són aquí. Castellanos no és d'aquells que creuen que el poble català "quan convé" sega cadenes, operació no sols impossible sinó mancada de cap prova històrica; però tampoc és d'aquells que creuen que és un poble vençut no sols políticament i militarment, sinó moralment. Aquests no són els seus records, sinó els nostres records, perquè, encara que els ignoréssim, aquests fets han passat en aquest país, i els seus protagonistes són la nostra llengua i la nostra llibertat. Amagats i confusos, però nostres.

Isabel-Clara Simó: "Castellanos", Avui, 3 d'abril de 2003)