ELS PARADISOS ARTIFICIALS

(dedicatòria)

A J.G.F.


El seny ens diu que les coses de la terra existeixen ben poc, i que la vera realitat només es dóna en els somnis. Per poder pair tant la felicitat natural com l'artificial cal, primer de tot, tenir el coratge d'empassar-se-la; i els qui mereixerien tal volta la felicitat són justament aquells a qui l'estat de benaurança, tal com el conceben els mortals, els ha fet sempre l'efecte d'un vomitiu.

A les ànimes inexpertes els semblarà extraordinari, i fins i tot impertinent, que un quadre de plaers artificials sigui dedicat a una dona, la font de més corrent dels plaers més naturals. Tanmateix, és evident que talment com el món natural penetra en l'espiritual, li serveix d'aliment i contribueix així a realitzar aquesta amalgama indefinible que anomenem la nostra individualitat, la dona és l'ésser que projecta més ombra o més llum en els nostres somnis. La dona és fatalment suggestiva; viu una altra vida que no és ben bé la seva; viu espiritualment en les imaginacions que obsedeix i que fecunda.

A més, no té pas gaire importància que sigui compresa la raó d'aquesta dedicatòria. És tal vegada necessari per acontentar l'autor que un llibre qualsevol sigui comprès, exceptuant per aquell o aquella per a qui ha estat compost? És indispensable que hagi estat escrit per a algú? Pel que a mi fa, em sento tan poc atret pel món viu que, a la manera d'aquelles dones sensibles i desvagades que envien per correu —diuen— les seves confidències a amics imaginaris, de bona gana només escriuria per als morts.

Però no és pas a una morta que dedico aquest llibret; és a una persona que, bo i malalta, resta activa i viva en mi, i que gira ara totalment els seus esguards cap al Cel, el lloc de totes les transfiguracions. Car, ben igual que d'una droga temible, l'ésser humà gaudeix del privilegi de poder obtenir noves i subtils delectances fins i tot del dolor, de la catàstrofe i de la fatalitat.

Veuràs en aquest quadre un caminant consirós i solitari, immers en la maror de les multituds, com envia el seu cor i pensament a una Electra llunyana que adés eixugava el seu front amarat de suor i que refrescava els seus llavis apergaminats per la febre; i endevinaràs la gratitud d'un altre Orestes del qual has vigilat sovint els malsons, i de qui dissipaves amb mà lleugera i maternal els somnis més espantosos,


L'ANHEL D'INFINIT

Aquells que se saben observar ells mateixos i que serven el record de llurs impressions, i aquells altres que han sabut, com Hoffmann, construir el propi baròmetre espiritual, han hagut d'anotar, de vegades, en l'observatori de llur pensament, dies feliços i minuts deliciosos. Hi ha dies que l'home es desperta amb un geni jove i vigorós. Alliberades tot just les parpelles del son que les cloïa, el món exterior se li ofereix amb un relleu poderós, una nitidesa de contorns, una riquesa de colors admirables. El món moral obre les seves perspectives, plenes de noves clarors. L'home premiat amb aquesta benaurança, dissortadament rara i passatgera, se sent alhora més artista i més just, més noble en una paraula. Però el que és més singular en aquest estat excepcional de l'esperit i dels sentits, que puc anomenar paradisíac, si és que el comparo amb les feixugues tenebres de l'existència comuna i quotidiana, és que no ha estat creat per cap causa ben visible i fàcil de definir. És el resultat d'una bona higiene i d'un règim entenimentat? Aquesta és la primera explicació que ens apareix a la ment; però estem obligats a reconèixer que sovint aquesta meravella, aquesta mena de prodigi, es produeix com si fos l'efecte d'una força superior i invisible, exterior a l'home, després d'un període on aqueix ha abusat de les seves facultats físiques.

[…]

Aquesta agudesa de la pensa, aquest entusiasme dels sentits i l'esperit, deuen haver aparegut tostemps a l'home com el primer dels béns; és per això que, considerant tan sols el plaer immediat, ha cercat, sense neguitejar-se de violar les lleis de la seva constitució, en la ciència física, en la farmacèutica, en els licors més rústecs, en els perfums més subtils, sota tots els climes i en tots els temps, la manera de fugir, ni que fos per algunes hores, del seu habitacle de fang[…].


UN ESPECTACLE DE MÀGIA

Quines sensacions es tenen? Què es veu? Coses meravelloses, oi que sí? Espectacles extraordinaris? És bonic de debò? I també terrible? I molt perillós? Aquestes són les qüestions ordinàries que adrecen els ignorants als adeptes, amb una curiositat no exempta de temor. És una mena de neguit infantil per saber, com la d'aquells qui no s'han mogut mai de la vora del foc i es troben al davant d'un home que torna de països llunyans i desconeguts. S'afiguren l'embriaguesa del haixix com un país prodigiós, com un gran teatre de màgia i de prestidigitació on tot és miraculós i imprevist. I això és un prejudici, una equivocació de cap a peus.

(Fragments d'"Els paradisos artificials", de Baudelaire, 1989)

* * *

DEL VI I DEL HAIXIX

EL VI

Un home de molta fama que era alhora un bon talòs, que són coses que, pel que sembla, van molt juntes, tal com sens dubte tindré el dolorós plaer de demostrar més d'un cop, ha gosat escriure, en un llibre sobre la bona taula compost des del punt de vista de la higiene i del plaer, a l'article referent al Vi, el següent: «El patriarca Noè és considerat l'inventor del vi; és un licor que s'obté del fruit de la vinya».

I què més? Doncs, res més; s'ha acabat. Ja podeu fullejar el volum, capgirar-lo, llegir-lo de l'inrevés, de cap per avall, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, que no trobareu pas altra cosa sobre el vi a la Fisiologia del gust, del molt il·lustre i molt respectat Brillat-Savarin: «El patriarca Noè...» i «és un licor...».

M'imagino un habitant de la lluna o d'algun planeta llunyà que viatgés pel nostre món i que, fatigat de les llargues etapes del viatge, pretengués refrescar-se el paladar i escalfar-se l'estómac. Voldrà posar-se al corrent dels plaers i dels costums de la nostra terra. Ha sentit a parlar vagament d'uns licors deliciosos amb què els ciutadans d'aquesta esfera es procuren empenta i alegria a voluntat. Per estar més segur de la seva elecció, l'habitant de la lluna obre l'oracle del gust, el cèlebre i infal·lible Brillat-Savarin, i hi troba, a l'article Vi, aquesta informació preciosa: «El patriarca Noè...» i «és un licor que s'obté...». Una cosa del tot digestiva. I molt explicativa. Havent llegit aquesta frase, és impossible de no tenir una idea clara i precisa de tots els vins, de llurs diferents qualitats, de llurs inconvenients, de llur poder damunt l'estómac i damunt el cervell.

Ah, estimats amics, no llegíssiu pas Brillat-Savarin! «Déu preserva els qui estima de les lectures inútils»; és la primera màxima d'un petit llibre de Lavater, un filòsof que ha estimat els homes més que tots els magistrats del món antic i modern. Cap pastís no ha estat mai batejat amb el nom de Lavater; però la memòria d'aquest home angèlic viurà encara entre els cristians quan ells, els bons burgesos, hauran oblidat el Brillat-Savarin, mena de brioix insípid, el més petit defecte del qual és de servir de pretext per a una xerrameca estúpida feta de màximes pedantesques extretes d'aquesta famosa obra mestra.

Si una nova edició d'aquesta falsa obra mestra gosa desafiar el sentit comú de la humanitat moderna, bevedors malenconiosos, bevedors joiosos, tots vosaltres que cerqueu en el vi el record o l'oblit i que, no trobant-lo mai prou plenament al vostre grat, ja no contempleu el cel si no és pel cul d'una ampolla, vosaltres, bevedors oblidats i desconeguts, en compraríeu un exemplar i donaríeu bé per mal, benifet per indiferència?

(Fragment de "Del vil i del haixix...", de Baudelaire, 1989)

* * *

Veure mapa d'Egipte

Vingué un home fort de Retenu que em provocà a la meva tenda. Era un heroi sense igual, havia vençut el país sencer. Digué que lluitaria amb mi (tenia la intenció de robar me i es proposava de capturar el meu bestiar seguint el consell de la seva tribu). Aquest príncep conversà amb mi i jo li vaig dir: «jo no el conec, jo no he estat pas un company seu que em passegés pel seu campament. Que potser havia obert jo la seva porta o travessat la seva tanca? Era enveja de veure'm sempre executar les teves ordres».

Verament jo sóc com un brau d'un ramat al mig d'una altra ramada. El mascle de la colla l'ataca quan s'hi atansa el bou banyut. Que per ventura hi ha cap inferior que sigui estimat quan fa d'amo? No hi ha cap estranger que estigui unit a un home del Delta. Qui podria fer arrelar el papir en la roca? Si un brau té delit de lluitar, per ventura un brau ferotge voldrà girar l'esquena per por de no mesurar amb ell les seves forces? Si el seu cor és propens a lluitar que digui el seu desig. És que déu desconeix el que li ha de succeir o bé coneix com han d'anar les coses?
Durant la nit, vaig tesar el meu arc, vaig llançar les meves fletxes, vaig fer córrer la meva daga, vaig brunyir les meves armes. Clarejà i el poble de Retenu ja havia arribat. Havia exaltat les seves tribus, havia aplegat les diferents parts del país i estava pendent d'aquella lluita. Tots els pits estaven inflamats per mi, dones i homes sospiraven; tots els cors estaven malalts per mi i deien: «per ventura hi ha cap altre home fort que lluiti contra ell?».
I fou aleshores, després que jo hagués esquivat les seves armes i hagués fet passar sobre mi, d'una en una i fins al final, les seves fletxes... que el seu escut, la seva destral i la seva braçada de javelines quedaren a terra, i ell s'abalançà sobre mi; però jo el vaig ferir clavant li la meva fletxa al coll. Ell va cridar i caigué de cara a terra i jo vaig abatre la seva destral damunt seu i vaig llançar el meu crit de guerra sobre la seva esquena. Tots els asiàtics alçaren una gran cridòria; vaig fer ofrenes a Montu mentre el seu poble es planyia; i el príncep Amunenxi m'abraçà.

(Fragment de la traducció de l'egipci clàssic de "La Historia de Sinuhè", dins Historia de Sinuhè i altres contes, 2006)

* * *

El té Déu ben lligat

Heu fet l'home un drap brut,
una pedra a la boca.

No heu permès mai la pau,
l'esperança ha fugit.

Teniu el cor molt dur,
la vida no val res.

El món ja és al sac
i el té Déu ben lligat.


Sóc vivent testimoni

Sóc vivent testimoni
dels crims que heu perpetrat
en nosaltres.

El vostre mal inic
ha arrelat dintre nostre
i anirà germinant.

Tingueu present, però, que jo seré el vostre hoste,
que establiré una casa
dins de les vostres ments.

Us faré tremolar davant la nova llum.
I dins els vostres somnis
habitaré per sempre.


Amor

La lluna s'ha esmunyit
darrere les muntanyes;
ja comença l'exili.

La mesquita ben plena,
fins al pas del llindar.
Millor que avui, ahir.

D'esquenes a la vida,
tot sovint discutim
de coses impossibles.

Cercant una llumeta enmig de la tenebra
ja no veiem ben res
de la lluna del cel.

El seny ja s'ha assecat.
Han cavat en el cor
per a fer-hi un refugi.

Escupen a la vida.
L'horitzó està barrat
quan s'oblida l'amor.


Ruptura

El meu cor és amb tu
i m'ha deixat ben buit, com càntir exhaurit.

I n'estic tan gelós perquè a tu s'abalança
que per això hem trencat.

El meu cor i jo, no parem d'enganxar-nos
car em barra el camí que em porta al meu amor.

Ell sí que t'ha guanyat i a mi m'ha deixat sol
Pietat, estimada, uneix-me amb el meu cor!


La meva ànima

La meva ànima és
aquella oreneta
que només canta en veure't
puix ets sa primavera.

La meva ànima és
aquell bell esparver
que voleia en el vent
que transporta el teu flaire.

La meva ànima és
com aquell pobre boig
que encalça en va la pau
si mai tu l'abandones.

La meva ànima no
sabrà trobar repòs
fins que tu hi cremaràs
com un foc eternal.


Hivern

Jo voldria només un dia sol d'estiu
i a la resta, en ple hivern,
l'escalf del teu foc viu.

El meu tió espurneja
i crema de desig
alçant-se cap al cel.

Retrunyen les muntanyes, presagi de tempesta
els núvols ja cedeixen,
raja aigua dins el foc.


El teu perfum

El teu perfum m'arriba talment com una brisa,
l'ànima es desconcerta,
el camí ja no em guia.

Aquell a qui acarona la pensa enterboleix,
s'abrusa més i més el meu cor inflamat
i com brasa es desfà.

Has fet que jo t'encalci talment la llibertat,
que sols pot assolir qui hi ha estat escollit
i tant que ens fa patir.

Si et falta la tendresa
la duresa es fa dolça
i fa pas a l'amor.


Suporto

Suporto el que suporta aquell qui està malalt
i espera el guariment.
Els fruits al meu davant es baden i titil·len
i no són més que enganys,

És que els meus fruits ets tu.

Suporto el que suporta el ferro que és tan dur
i sota els malls es blega.
Aquest foc que m'inflama
no l'apaga cap aigua.

És que aquesta aigua ets tu.

Suporto el que suporta el cuir que em protegeix
i les neus han colrat.
El cor irat fet glaç
cerca l'escalf del foc.

És que el meu foc ets tu.

Suporto el que suporta un trastocat perdut
que plora i que gemega pel seu cor desolat.
la teva olor s'enganxa
per dins les meves venes.

Que el meu amor ets tu.

Suporto el que suporta aquesta terra eixuta
clivellada i resseca.
Vull retornar a la vida,
ruixa'm la teva pluja

És que ma vida ets tu.


Aimia

Te'n recordes, aimia,
quan compartíem somnis?
tots els cels eren nostres,
l'amor ens protegia del fred que ens envoltava
i res no ens separava.
El foc ens inflamava.

Te'n recordes, aimia,
quan tots junts fèiem pinya
i menjàvem pa sec?
Tot i la vida dura
els cors s'il·luminaven i ens amanyagàvem
com si fóssim moixons.

Te'n recordes, aimia,
quan l'alba ens enviava
carícies dels seus raigs.
Quan naixia el nou dia,
retrobant l'esperança,
no ens abandonaríem.

Te'n recordes, aimia,
quan els cors ens fiblàvem?
No hi ha altre jurament
i ens hem lligat per sempre.
Els temps ara ens somriuen
fóra un pecat deixar-nos.

(Fragments del Recull de poemes amazics "Sol cec", de Salem Zenia, 2008)