— No sé si compartirà la tesi, però la nova novel·la em sembla una síntesi de les anteriors: la memòria d’El bes de l’aigua i la intensitat emocional de Tot el que tinc per ballar amb tu.
— Sí. No podem escapar del que pensem i sentim a l’hora d’escriure. La implicació social no pot estar-ne al marge, com tampoc el desig de combatre l’absurd d’una existència buida. En A la platja de Camus apareix la inquietud enfront del conformisme i el desig de revolta individual, d’afirmar-se i superar les circumstàncies. També hi apareix la reconciliació amb la vida, el vitalisme. Per això m’agrada tant Camus. Per a la història de la filosofia passa com un filòsof de l’absurd quan, per a mi, és un gran vitalista, un defensor de l’estima i la felicitat, del desig de viure...

— Però el Camus que apareix en la novel·la és també l’intel·lectual pied-noir integrador i conciliador que, com quasi tots els integradors i conciliadors, acaba fracassant.
— Acaba fracassant, però potser l’alternativa tampoc no eren els extrems. Els conciliadors fracassen, com la raó fracassa, com defensar l’honestedat fracassa. Però en tots aquests fracassos hi ha el mèrit de les persones que abans de ser engolides per la història defensen el dret a pensar i a buscar solucions. Camus no estava disposat a renunciar al que significava l’Europa il·lustrada vista la deriva que van acabar agafant els independentistes algerians. En aquell moment era més fàcil, des de l’esquerra, adscriure’s a les posicions independentistes. Ell, tanmateix, va defensar una postura federalista, intermèdia. 

— La novel·la s’articula a través d’històries de pied-noirs valencians.  A la platja de Camus és més documental o testimonial?
— És més documental. Els personatges són tots absolutament ficticis. El que faig és beure d’un ambient que no he viscut a través de la literatura i dels testimonis arreplegats en el llibre Valencians d’Algèria, d’Àngela Menages i Joan-Lluís Monjo. En contraposició al terme pieds-noirs, que havíem sentit tota la vida a la Marina i tenia un component despectiu, reivindiquen el terme “retornats d’Algèria”. He pogut entrar al barri de Bab-el-Oued a través dels ulls d’aquestes persones. 

— Al llarg de tota l’obra d’Elvira Cambrils és present la reflexió sobre la fragilitat humana.
— Em sembla fonamental. La nostra condició d’éssers humans és d’una fragilitat esfereïdora. A més, tenim una vida —fins i tot suposant que siga llarga— tan breu que no dona temps per abastar la complexitat del món. I quan algú s’adona de la fragilitat del món en què viu, trontolla. Hi ha coses que poden sustentar-nos, com l’amor, que és fonamental: l’amor a la parella, als fills, al treball... Però quan l’amor falla, t’ensorres. Trontolla la idea que tens de tu mateixa, que és el que li passa a Feli i Sílvia, les protagonistes de les dues darreres novel·les. I com es pot eixir d’això? Recuperant una nova il·lusió, renaixent de les cendres, coneixent algú, com Feli trobant una història per contar, com Sílvia. Em passa a mi: quan trobe una història per contar m’entra l’eufòria, m’enamore del llibre. Sense això, caiem en l’apatia, l’absurd, la indiferència...

— Tot i que la prosa continua sent elegant, en aquesta ocasió ha tingut més pes la història, no hi ha tanta intensitat lírica com en l’anterior novel·la.
— No. Soc plenament conscient que estava més interessada a tramar històries diferents que confluïren en una trama global, d’una manera semblant a com els humans construïm el coneixement. Estava més interessada a reproduir des de la ficció i la perplexitat el procés cognitiu dels humans que no en la intensitat lírica de cada moment, en allò íntim o poètic. Però en l’obra que estic escrivint ara torne cap enllà de nou. 

— Vostè és una dona escriptora de les comarques del sud que, a més, no freqüenta els ambients literaris. Tinc la sensació que tot això ha barrat el reconeixement que la seua obra mereixia.
— Hi ha una sèrie de factors que conflueixen en el reconeixement literari d’algú: els premis, cercles d’amics amb repercussió en els ambients literaris, l’accés als mitjans... Però jo visc a Pego, al mig del camp, i vaig començar a escriure a cinquanta anys, jugant. Agraïsc a la vida aquesta oportunitat, però sí que és veritat que pense a vegades que a la meua obra li manca reconeixement. Després em refaig, perquè és una manera de viure: el que m’interessa és poder passar les hores al meu espai amb les meues històries. I després tindre la sort que algú em publique. Ho fa Bullent i tampoc no he buscat res més. M’agradaria més reconeixement? Sí. Més que per vanitat, que tots en tenim, per l’obra ben feta. Però no vull que això em preocupe gens.

— A la dècada del 2000 costava trobar narradores al País Valencià. Anys més tard, n’hi ha una autèntica eclosió. 
— M’encanta, soc feliç. Vaig començar a escriure en valencià perquè no em volia morir fent faltes en la meua llengua. I d’això he passat a escriure i ambicionar a fer-ho amb qualitat, amb temes de volada. Em replantege què és la narrativa i el que faig jo, m’ho qüestione tot. Saps per què? Perquè vull arribar com més lluny millor. I això ho veig en mi i en moltes companyes. Em fa moltíssima alegria que el món camine una miqueta per allà on jo volia que caminara, poder escriure sense que m’ho retraguen. No ha estat el meu cas, però per a una dona jove amb fills menuts i obligacions laborals, escriure és una odissea  admirable. S’ha fet un esforç gran que espere que repercutirà en les noves generacions. Perquè els referents són molt importants: necessitem moltes Sánchez-Cutillas, moltes Maria Beneyto, moltes Beatriu Civera... Les necessitem. Escriptores que jo no coneixia fins fa poc. En quin món he viscut?

(Xavier Aliaga, El Temps, 18 de març de 2019)

***

— En la teua última novel·la, A la platja de Camus (Edicions del Bullent, 2018), veiem com el pes de les experiències del passat determina o influencia el nostre present. Quin pes tindrà en el futur un present tan enrevessat? 
—No puc saber-ho perquè depén de l’impacte real que haja tingut en els que ho estem vivint. Si dic el que pense, crec que en finalitzar la pandèmia de la Covid-19, s’oblidarà i la gent correrà ansiosa cap al tipus de vida anterior –tot i ser conscients de la seua agressivitat al medi– rere la recuperació econòmica, es mirarà cap a un altre costat i es votaran les mateixes polítiques que han demostrat el seu fracàs per a construir una societat del benestar per a totes les persones. Si dic el que desitge, una part important de la població prendrà consciència de la necessitat de canviar els hàbits de consum, caminar cap a un sistema sostenible energèticament i guanyar temps per a les persones. Reivindicarà una sanitat universal de qualitat, major inversió en recerca, control democràtic i una educació pública que prepare les noves generacions per a viure felices en harmonia amb la natura. Sens dubte la pandèmia de la COVID-19 és una alerta eficaç perquè la gent es convença que no anem bé i que cal prendre mesures de manera urgent. Però no estic segura de si és suficient per a generar els canvis reals necessaris, ja que estos requereixen molta força i més pressió per part de la ciutadania.

— Et suposa un incentiu, a l'hora de crear, la vivència d'una etapa de crisi?
— Al paradís no hi ha creació literària. Les crisis són imprescindibles per a posar en marxa la imaginació. Ningú no sent cap necessitat de noves formes quan està satisfet amb les que té. I aquest principi que val per a qualsevol activitat humana adquireix més valor en el món de l’art i en la literatura en particular. L’escriptura naix d’una crisi interna –no importa si és personal, social o artística– que et du a un procés d’indagació per a restablir de manera provisional l’equilibri perdut. Tot i que em considere una persona vitalista amb capacitat de gaudir dels plaers de la vida –que en són molts–, reconec que vaig arribar a l’escriptura quan encetava la maduresa a causa d’un buit interior. No es tractava d’una crisi de l’edat sinó d’una crisi de caire espiritual: la vida quotidiana no estava a l’altura de les exigències del meu esperit i em vaig llançar a l’escriptura com qui busseja en unes aigües desconegudes rere un tresor amagat. Encara no ha aparegut, el tresor, però jo seguisc bussejant. Sí, per a mi les etapes de crisi són un incentiu per a la creació. La irrupció de la pandèmia en el procés actual d’escriptura d’una novel·la –sobre una dona que, en el llindar de la mort, examina la persona que ha sigut– ha significat un gir important en la mesura que m’ha endinsat de colp en la protagonista, que ha passat de ser un personatge més al meu jo en un futur pròxim.

— Quins projectes tens en ment actualment?
— Fonamentalment dos: tindre cura de les persones que estime i seguir escrivint.

(Jovi Seser, «Entrevista a Elvira Cambrils». MaCMA, juliol de 2020)

***

— Saps, Elvira? M’he quedat enganxat a la idea que l’enamorament de Grècia —l’enamorament per la mar i el país de Grècia— et prové de la mar de la infantesa teua, ací a la platja del Riuet. Em sembla especialment curiós tenint en compte que Pego no és ben bé un poble del litoral, sinó de terra endins. Em fa l’efecte que al País Valencià passa una mica com a Grècia, on, al Peloponès, cap punt no està a més de cinquanta quilòmetres de la mar. I la mar, per això, ho informa tot. Es podria dir que Elvira Cambrils, de Pego, és una dona que s’enyora de la mar pròxima? O preguntat d’una altra manera: la pàtria d’Elvira Cambrils és la Mediterrània?
— Naturalment! Òbviament! Claríssimament! La Mediterrània és la meua pàtria: la meua pàtria per convenciment, per formació i per esperances. Pel que significa la mar Mediterrània. La mar Mediterrània és mare de cultura, mare de civilització. La Mediterrània és mare mar. I no madrastra, com ho és ara: que ara, per comptes d’una mare, sembla una madrastra que està matant els seus fills a les ribes. Ens allunya, els uns dels altres. Però no: històricament, la Mediterrània que jo estime —la Mediterrània d’Ulisses, la Mediterrània de les aventures— és aquella mare mar que ha unit. Grècia, Grècia, Grècia: Grècia és cruïlla de cultures. Per què? Perquè aquesta mar, enfront de la dificultat de la terra ferma, feta de valls i muntanyes, és una mar on els viatgers van atracant als diferents ports i establint cultures: impregnant-se, portant-se, barrejant-se. I aquest és el món que jo estime: el món de la barreja, el món de la diversitat, el món del mestissatge. I això m’ho ha ensenyat a mi la Mediterrània. Aquesta, sí: aquesta és la meua mar.

— D’acord. Però aquesta percepció de la Mediterrània que insinues, segons la qual ara és una madrastra que mata els fills i abans un acollidor i feliç bressol de cultures, podria ser rebatuda amb un simple colp d’ull a la història, no? És com allò que sostenia Josep Pla, que la Mediterrània és una unitat social: una mena d’estat de l’esperit, una cultura forjada durant segles que es caracteritza per una determinada concepció del dret que entén la negociació i el pacte com la forma millor per a la resolució dels conflictes, etc. (...)
— Tot depén de com ho vulgues mirar, Joan. Perquè, malauradament, la violència, la guerra, és consubstancial a la naturalesa humana. No ho podem evitar. No sabem conjurar aquesta tendència atàvica, instintiva, pròpia de les criatures dèbils que som els humans... Mira: som violents perquè som dèbils. Els forts no són violents. La violència emana de la pròpia debilitat: de la pròpia inseguretat. Qui tem els altres és perquè no està segur de dominar-se a si mateix i de poder sobreviure. Aleshores... Que la mar Mediterrània ha sigut històricament una mar de grans guerres és cosa que no admet discussió. El llibre de la Ilíada, sense anar més lluny, es basa sobre una gran guerra, la Guerra de Troia.

— Sí. I el retorn d’Ulisses a Ítaca, en l’Odissea, és tan bonic i poètic com vulgues. Però darrere ha deixat...
— Ha deixat una destrossa terrible: una destrossa terrible que precisament ell ha propiciat, com a cap dels aqueus! Cert! Però, al mateix temps, si t’ho vols mirar amb ulls enamorats i benignes, hi pots veure que la Mediterrània és també mar de comerç: és mar d’intercanvi i no és mar de rebuig. El poble grec, per damunt de tot, per a mi, és un poble pragmàtic que busca el coneixement per a millorar la vida. I això és el mateix ideal de la il·lustració i de la nova ciència: l’ideal de la ciència d’avui en dia. Per a què volem conéixer? Conéixer, per a què? Per a descobrir-nos? No! Conéixer, justament, per a millorar la nostra petitesa de vida tan breu que tenim els humans sobre la terra. (...)

— I si no hi podem arribar, tampoc no passa res: perquè «el que importa és el camí», a la manera de la idea d’Ítaca, no? [Riem.]
— Sí: el que importa és el camí. Jo ja ho sé: jo ja ho sé, que això és un ideal utòpic. Però els ideals ens calen per a avançar mitjançant l’educació, mitjançant la formació, mitjançant la cultura. Per què estime tant la cultura? Per què estime tant la meua llengua? Per què defense el valencià? Per què defense la diversitat? Per què defense el mestissatge en el respecte? Perquè és l’única manera possible que puguem conviure en aquest abeller totes les abelles que estem ací sense que ningú no ens devore!

— Ben dit! [Riem]
— No veig una altra alternativa. Sí, t’ho admet: jo, la Mediterrània, la tinc idealitzada, per més que tinga aquesta vessant catastròfica pròpia de la condició humana. Però és que estem en això: estem tractant de canviar la naturalesa humana. Hi ha una segona naturalesa humana, que és la de la cultura, que és l’única que pot pal·liar les aberracions a què ens porta la primera naturalesa instintiva dels humans. Aquesta naturalesa primària i instintiva és la que ens mena a témer allò que és desconegut, a pensar que qualsevol novetat és perniciosa perquè pot substituir-te, reemplaçar-te, aniquilar-te. D’ací emana, per exemple, la por al migrant, la por al pobre, la por al qui té una orientació sexual diferent: en definitiva, la por a allò que és desconegut, a allò que és distint de tu. Això és molt propi, això és molt humà: «massa humà», que diria Nietzche. «Humà, massa humà!» Però davant d’aquest «humà, massa humà» cal fer alguna cosa. I l’única cosa que s’hi pot fer és la racionalització, l’argumentació, el combat dialèctic de què parla Plató —d’una manera tan bonica, tan bella— quan diu: «La dialèctica és l’art d’avançar en el combat atacant i deixant que t’ataquen, argumentant i contraargumentant, fins a arribar a un punt en què un dels dos ha de tindre la raó i l’altre ha de cedir». I quan arribem a aquest punt és quan hem guanyat i quan hem trobat una solució a allò que ens portava a estar en pugna. Però aquest joc implica un acord: l’acord que no podem anar més enllà de la dialèctica a través del llenguatge. És a dir: l’acord de no emprar la força, o l’engany, o la violència; de no fer servir altres argúcies perverses i fatals de l’astúcia humana...

— Clar...
— Com feia Ulisses, per cert! Ulisses era tan astut que feia grans malifetes, en l’Odissea. 

— I tant!
— Veus? En canvi, el que és bonic de l’Odissea i de la Ilíada és la sensació que tot és possible i que l’heroi, al final, rep una recompensa pel seu esforç: que l’heroïcitat acaba sent recompensada. Perquè un que ho ha apostat tot mereix un premi. Em sembla tan gran metàfora del que és la vida: tan gran metàfora! Només apostant contínuament per tot allò que el teu cor desitja —que veus com una cosa impossible, però que pot estar a l’abast— pots obtenir una recompensa. Quan pense en totes les múltiples Elvires que he tingut, entre les qual l’escriptora és una petita part d’última hora, m’agrada pensar que cada Elvira és la recompensa de les apostes que les altres Elvires s’han atrevit a fer.

— Dius que l’Elvira escriptora és «una part d’última hora» perquè comences a escriure ja tard, veritat? Publiques la teua primera novel·la amb més de cinquanta anys.
— Comence tard, sí. Comence molt tard. Perquè jo vinc d’un món àgraf. És tremend: el que m’ha passat a mi és tremend. Jo vinc del neolític i, d’un bot, me n’he passat a la revolució cibernètica... [Riu.]

— Hauríem d’anar acabant, i hi ha un vessant que no podem desatendre en aquesta conversa: el de la filosofia. Ja saps allò que va escriure Joan Fuster: «Definició (possible) de filosofia.— L’art d’agafar la vaca pels collons.»
— Sí, sí, sí. Conec aquest aforisme de Fuster, clar. Però jo diria que Fuster pren ací la part pel tot. I que es refereix, en realitat, a la metafísica més que no a la filosofia. Estic per dir-te que Fuster, al capdavall, en molts dels seus articles i llibres no deixa de fer filosofia. És un escèptic, i dins del seu escepticisme tracta un món de coses...

— Presumpte escèptic, diria jo. Perquè sostenia que «al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N'hi basten tres o quatre. Només.» Fuster era un escèptic convençut del País Valencià, posem per cas, no?
— És que, quan tu eres escèptic, no vol dir que dubtes absolutament de tot. En això li done la raó a Fuster. Jo també em considere escèptica, eh? Si vols, també en aquest sentit soc fusteriana. No crec que existisca la veritat absoluta: de cap manera! Tot està condicionat a les perspectives, als temps, als moments. Entrem, per tant, en el terreny del relativisme. I el relativisme vol dir que la veritat pot anar canviant. Però, al mateix temps, hi ha certes veritats que no canvien. Vegem: jo soc molt escèptica, però entenc que hi ha certes veritats que no canvien, que són immutables. Per exemple: que homes i dones tenim igualtat de drets, i que hem de tindre les mateixes oportunitats per a fer viable la nostra pròpia vida; o que la persona és un bé en si mateix i no un instrument o un mitjà per a aconseguir qualsevol altre fi; o... Jo soc escèptica, soc relativista: però no crec que tot siga relatiu; crec que hi ha valors absoluts. I diria que això també era Fuster.

(Joan Borja, «Conversa amb Elvira Cambrils», La veu dels llibres. 30 de gener de 2021)