Argila i calç s'estructura en una doble línia narrativa que són les dues històries personals de les dues protagonistes femenines principals, Amina Hodan i Blanca Miralles. D'aquesta manera, la trama va conformant-se com un trencaclosques on, peça a peça, es configura i combina la vida quotidiana actual i el retrat històric de les seues vides, així com la de les persones estimades que transiten pel seu voltant.

Gràcies a Amina, Blanca Miralles, d'avançada edat, reviscola. Com diu a la pàgina 19, "Amina m’ha tornat el desig de viure. I d’escriure". Així, la Blanca escriptora, d'una banda, conta les aventures viscudes per Amina en el seu viatge de fugida, com si fora la veu còmplice i testimonial de la jove africana, ací, en el primer món. I de l'altra, el seu propi viatge vital, que connecta el seu passat i el seu present, que transcorre a la Vall.

Però si aquests viatges vitals són l'espina dorsal de la trama, la novel·la també ens remet a altres qüestions importants. La tragèdia dels emigrants, el Mediterrani com a fossa comuna, el pas sobtat de la vida a la mort, la condició femenina, els drets de les dones, la mutilació genital o el dilema de l'amor maternal vers a una filla producte d’una violació.

Argila i calç és una novel·la àgil, compromesa, emotiva i vitalista, farcida d'històries que transmeten la passió per viure i escriure, i us farà gaudir d'una molt bona experiència lectora.

(Rafa Gomar, «Argila i calç, d’Elvira Cambrils», La Veu dels Llibres, 9 de desembre de 2023)

***

La novel·la d'Elvira Cambrils em va entrar molt bé de seguida. Contava una història prou original, la peripècia d'una joveneta de Djibouti (vaig haver de buscar aquest país, situat entre Eritrea i Somàlia, en un mapa) que es creua mitja Àfrica per anar a trobar el paradís europeu. Aquesta dona es diu Amina i acaba, per aquells avatars de la sort, en un poblet de la Marina on l'acull la narradora, una viuda a qui el tracte amb l'africana reviscola i transforma. Amina va eixir del seu país embarassada –violada- i havent estat sotmesa prèviament a la pràctica salvatge de l'ablació genital.

Una narració colpidora, però no és prou a comptar amb una bona història per a fer una bona novel·la. On se la juga un escriptor, sempre, és en el llenguatge. I el llenguatge d'Elvira Cambrils és magnífic i remarcable. La seua és una llengua bella i harmoniosa; no defuig l'alé poètic però sense entrebancar la narrativitat.

No vaig poder abandonar la lectura d'Argila i calç durant moltes hores. Hi ha molta intel·ligència en la construcció d'aquest relat, a pesar que el seu final em va semblar una mica precipitat. Blanca Miralles, la narradora, és una dona que es va formar durant el desert del franquisme precisament als rengles de Lo Rat Penat (quan aquesta "societat d’amadors de les glòries valencianes" no s'havia convertit encara en el mascaró de proa del blaverisme antiintel·lectual). Allí va coincidir amb escriptores com Maria Beneyto, Sànchez-Cutillas o Beatriu Civera, i en aquesta font va trobar la deu d'una genealogia que la va motivar, al seu torn, a escriure.

(Joan Garí, «Ofici de lector», Diari La Veu del País Valencià, 21 de febrer de 2024)