Passegen pel segon pont. Caminen de proa a popa i després se’n tornen. El sol avança cap a l’horitzó marí. Acabem el viatge com dos enamorats, li ha dit Giulia. Van d’un costat a l’altre en silenci. A cada cop que Vittorio intenta una nova embranzida, Giulia l’atura. Els pensaments s’han ensenyorit dels amants. Per un instant, ha estat temptada de llançar-ho tot per la borda, d’arriscar-se, d’abandonar el posat de dona dura, capaç de controlar els sentiments, i demanar-li que li ho diga a Loredana, que es mude a sa casa, que passe les vacances al seu costat. Però no, és impossible. No pot posar-lo en situació d’haver de comparar-les perquè no està bé que una dona mai amb una immortal rivalitze en figura i en rostre. El sol segueix el seu rumb impertorbable. Giulia no entén l’amor com un joc de submissions, sinó com l’expressió lliure de dues voluntats que caminen juntes. Pensa que amb Vittorio, si l’haguera conegut abans, abans de Loredana, abans dels fills, haguera pogut compartir la vida. Ara ja no és possible. Ulisses sempre sospirarà per tornar amb Penèlope, malgrat que Calipso li prometa posar-lo a recer de mort i vellura per tots els seus dies. 

Baixen per l’angosta escaleta cap al primer pont on està la sala d’estar-cafeteria. Omplin les copes amb el vi que queda a la botella, les agafen i ixen a coberta a esperar la posta de sol. Giulia recorda com el va conéixer. Tot va començar com un joc quan Vittorio va aplegar a la Facultat. Li’l van presentar amb l’encàrrec d’ajudar-lo a buscar apartament, acabava d’arribar de Reggio i no coneixia ningú a Nàpols. Giulia, tan gentil com sempre, se’l va endur a casa i li va proposar quedar-se uns dies mentre trobava allotjament definitiu. Aquella nit varen sopar a la terrassa de l’àtic, des d’on hi ha una vista preciosa dels terrats de Nàpols i de la plaça del Museu Arqueològic Nacional. Setembre regalava encara nits càlides d’estiu. Giulia es va comprometre a acompanyar-lo el diumenge següent al Museu perquè vera la important Col·lecció Farnese i tot el repertori de troballes arqueològiques d’Herculà i Pompeia. També van parlar de visitar les ruïnes de les ciutats, podien anar-hi entre setmana, per la vesprada, i restar-hi fins a la posta del sol que, segons Giulia, era una experiència quasi màgica. Les ruïnes de Pompeia i les darreres troballes els van portar a la pel·lícula de Rossellini, Viaggio in Italia, rodada els anys cinquanta, quan descobriren els cossos calcinats dels ciutadans sorpresos per l’erupció del Vesuvi mentre dormien. Recordaren la seqüència en què es va desenterrant –de veritat, no de ficció, havia dit Giulia-, sota l’ull de la càmera cinematogràfica, una barreja d’extremitats humanes i com, a poc a poc, es va desvelant el secret que durant tants segles havia protegit la terra: dos amants entrellaçats en un últim acte amorós. Ambdós coincidiren que era una bella i desitjable manera de morir.

(Fragment de Mira’m, Amor, Bromera, 2007)

***

La vida no és fàcil, és una lluita constant, però pot ser tan bonica que paga la pena d’intentar-ho –Maria torna als camins de les idees– i no et pots entretenir perquè a penes te n’has adonat, ja vol anar-se’n. La hilaritat d’Aurora i Helena la trau de les cabòries i la torna a la felicitat del bany de les joves, tan plenes de vida. Maria se sent arrossegada per un desig irresistible de viure, d’escurar el trago que encara queda a la copa. D’una revolada tanca el paraigua, es lleva el vestit i, sense pensar-ho, salta a l’aigua. Ai, quin glop de vida! La feminista s’enfonsa més i més en les aigües blaves del riu. És veritat que la fondària del Blau del Calapatar sobrepassa l’alçada del campanar? Segueix davallant fins que els pulmons no aguanten la pressió, llavors, sense haver tocat el fons, belluga els peus i els braços cercant la superfície. Magnífic!, exclama després de la primera alenada. Se sent renascuda, les aigües fresques i prístines del Bullent l’han batejada amb l’alé vital. I tant, que paga la pena l’esforç de viure! Les oronelles sobrevolen el riu fent acrobàcies. Una d’elles se separa de la resta i s’atansa veloç a la superfície fins a besar l’aigua, just on ha emergit el cap de la feminista, per a tot seguit enlairar-se entre un deixant de petites gotes argentades. 

Maria sent el bes a l’ànima. 

–Les dones estem dotades de raó per a discórrer, de memòria per a retenir, d’enteniment per a conéixer, de voluntat per a decidir, de cor per a sentir i d’extremitats per a nadar! Ja que no podem abastar la felicitat, gaudim almenys de les satisfaccions que ens brinda la vida, sense por als prejudicis, a les convencions, a les xafarderies de la gent, ai, quina meravella!, és magnífic!

Els crits feministes atrauen les xavales que no donen crèdit al que veuen, és una dona molt agosarada! Helena i Aurora s’han incorporat d’esma i, sorpreses com les xicones, la contemplen somrients des de la riba. La narradora també s’ha sorprés. No s’ho esperava. És un instant deliciós, tant que li agradaria deixar d’escriure i fer una parada amb tan bona companyia, li agradaria cabussar-se a l’aigua fresca del Bullent, nadar al Blau del Calapatar, gaudir de la brisa tèbia que acarona la pell, enraonar amb les banyistes. Tanmateix la tirania del temps s’imposa fins i tot ací, en el món de la ficció.

Sentim molt haver d’abandonar aquesta Arcàdia femenina. 

Però hem de seguir contant.

(Fragment d’El bes de l’aigua, Edicions del Bullent, 2010)

***

No sé quan vaig morir però sí quan i com he renascut. Amb la mirada perduda per les casetes blanques de Livadi, dempeus al primer pont de l’Aghios Iorgos, el vent m’esbullava els cabells mentre el vaixell s’atansava al moll. Al bell mig de l’esplanada solitària de l’andana vaig veure un home de mitjana edat amb un cartell en alt. Abans de baixar a la bodega a per la maleta, hi vaig poder llegir Room Mina. L’home del cartell, que es va presentar com a Nikos, em va donar la benvinguda i va fer intenció de dur-me l’equipatge, però m’hi vaig negar. Va insistir-hi. No és que la casa estiga massa lluny, deia en el seu anglès maldestre, però fa molta calor i el viatge deu haver sigut pesat. Em vaig quedar mirant el mig somriure d’aquella cara colrada pel sol amb una munió de petites estries a la cua dels ulls i li vaig cedir la maleta. Al cap d’una tímida conversa que no va fructificar a causa de la meua actitud, bastant esquerpa, l’home em va dir que no tardaríem a arribar a casa i es va enfilar uns passos per davant. Caminava al seu darrere sense més interès que regressar al més aviat possible per a tornar-me’n al Pireu. En uns minuts les gotes de suor començaren a regalimar pels polsos i la cara, coll avall. Arrossegava el cos sota el sol com un animal arrossega la càrrega. Fins i tot em feien mal els pits pel propi pes malgrat el règim alimentari dels últims mesos i les llargues sessions d’aquagym a la piscina municipal que m’havien retornat a la talla anterior a la fagocitat autodestructiva. S’imposava la pesantor de la matèria desproveïda d’ànima que l’alleugerira. Per què tant d’esforç? Què podia trobar lluny de casa si el mal viatjava amb mi? L’abatiment no m’havia tornat estúpida. Si de primer no es descarrega l’ànima del pes que l’oprimeix, el trasllat no farà més que empitjorar les molèsties causades pel pes, d’igual manera com en un vaixell destorba menys la càrrega quan està acomodada i fixa, em deia Michel de Montaigne. 

La travessia des del Pireu no havia aconseguit deslliurar-me del malestar amb què m’havia despertat aquell matí. Ni el frappé a la cafeteria del primer pont, ni la lectura d’Epicur, ni la mar en calma, ni la brisa salobre, ni l’alegre aldarull dels grecs. La nit anterior havia tingut un malson en què moria ma mare. Aquest malson no tenia res a veure amb els somnis infantils quan em despertava aterrida amb els ulls negats de llàgrimes per la seua desaparició. La simbologia que havia elaborat l’inconscient per a eludir la recriminació era massa teatral, ni així havia pogut velar el fort desig de matar-la. En el somni, ma mare que es negava a menjar havia esdevingut un cos esquelètic, com una presonera als camps d’extermini nazis. Les meues cunyades l’havien abandonada a la seua sort, si vol fer vaga de fam, que en faça. Oberta en canal, escorxada, sense vísceres, amb la carn sanguinolenta entre les vèrtebres, preparada per a trossejar, em demanava ajut des del taulell d’una carnisseria. Aleshores l’agafava en braços com a un nadó, lívida i lleugera, i me l’enduia a casa, tot i que massa tard perquè en arribar-hi ja era morta. L’estirava sobre el llit i m’afanyava a tancar l’escissió que li obria el tòrax i l’abdomen. Premia una part contra l’altra però per molt que intentava subjectar-les unides acabaven obrint-se. Omplia la cavitat buida de l’abdomen amb tovalloles i tot seguit la cobria amb una mortalla. La seua germana menuda, traspassada des de feia cinc anys, s’acostava a la despulla i deia caram, que forta has sigut, ens has sobreviscut a tots els germans! Ma mare obria els ulls i ens feia retret. Està viva!, cridaven les meues cunyades, astorades. Jo m’atansava per a comprovar el prodigi, no és possible, com es resisteix a morir! Ma tia, però, ratificava que havia mort i jo prorrompia en crits d’entusiasme fins que la mirada de reprovació dels meus germans els silenciava. 

(Fragment de Tot el que tinc per ballar amb tu, Edicions el Bullent, 2014)

***

De tornada a l’hotel, l’alta temperatura de l’habitació ens va despatxar i vam acomodar-nos a les butaques de plàstic, davant de la porta, amb La Ilíada que havia viatjat amb nosaltres. La ciutat destruïda, els millors homes morts, qui va guanyar la guerra?, va preguntar Joan. En el silenci agombolat pels grills, vaig pensar en Simone Weil: La guerra de Troia es va fer en nom d’una dona, en nom de què es fan les guerres actuals? En nom de paraules buides que no valen la vida d’un ésser humà. La llum groguenca del fanal de la carretera il·luminava el corredor. Vam obrir La Ilíada. 

Aleshores va ocórrer. 

El poeta cec va enllumenar la nit amb paraules alades. En l’obscuritat de la planura que intuíem al nostre voltant, Hèctor, el doma-poltres, i Aquil·les, el dels peus lleugers, corrien vorejant les muralles de Troia. L’aire ens duia l’olor dels cossos amarats de suor animal, de passions, de desig de glòria. Al capdavall, Aquil·les va escometre Hèctor i combateren cos a cos. Les veus d’Hècabe i Andròmaca, viatgeres del temps, ressuscitaren de la terra que havien estimat i maleït per a rebel·lar-se. Els cossos ensagnats dels aqueus i els troians es barrejaren amb els dels sunnites i els nord-americans, els hutus i els tutsis, els croats i els serbis, els txetxens i els russos... fins a esdevenir un sol cos sangonós que agonitzava. Els intestins vessaven del tors, un rostre sense boca ni nas es preguntava per què, la cama mutilada penjava del genoll, udols de dolor i ais d’agonia, el cap rodolava, un braç allà, rierols de sang, ulls esbatanats que miraven la mort. L’heroi és una cosa arrossegada rere un carro en la pols, deia Weil. Andròmaca es revoltava d’angoixa en sentir els plors d’Hècabe. “Tant de bo no arribe a la meua oïda la notícia”, deia. “No, no la vull sentir, que ningú no em diga que Hèctor, el coratjós, ha sigut deturat per Aquil·les. Ai!, el cor em salta a la boca i els genolls se’m gelen”. L’udol d’un gos vagabund a la llunyania va irrompre en el temor d’Andròmaca com un mal presagi. Hèctor jeia mort als peus de les muralles de Troia. Hècabe cridava, des de l’aurora de la civilització, “fill meu que desgraciada sóc. Per què he de viure sofrint terriblement el meu destí, un cop mort tu?” Els cabells negres d’Hèctor, esbullats en la pols, s’arrossegaven rere el carro d’Aquil·les... En aquell moment, enmig del dolor, el xssst imperatiu provinent d’una finestra veïna, acompanyat d’un renec, no trobeu que ja és hora de dormir?!, va silenciar el lament de les dones. La visió va desaparèixer.

(Fragment de Vestida de lluna, Edicions del Bullent, 2016)

***

En sentir el nom d’Albert Camus per la ràdio no havia parat atenció. Aquell matí tenia massa coses en què pensar. No feia falta que Thérèse em diguera per on anava Toni ni amb qui estaven els nostres amics. L’empresonament de Raixid a la fortalesa de Barberousse, dos anys enrere, havia decantat les cartes. Però jo m’aferrava a la via justa i pacífica que defensava l’escriptor. Desitjava de tot cor una Algèria que sanara les ferides. Eren profundes. Però fins i tot les ferides més profundes i endenyades poden guarir-se amb paciència i el fàrmac adequat. La ràdio parlava de Camus mentre jo seguia rumiant la conversa amb Thérèse. Sabia que les injustícies havien engendrat l’odi, que la violència ens estava enverinant. Però calia trencar l’espiral, desfer les barreres, construir ponts de concòrdia. Havíem d’intentar-ho. I marxar no era la solució. Esperava una justificació al sofriment, que no hagués sigut en va, que fructificara en el bé de molts. Era un ingenu. Ignorava que l’esperança és el darrer mal que va eixir de la caixa de Pandora. 

Camus formava part de la meua vida des de molt abans que esclatés la revolta, des que monsieur Vermander ens havia parlat d’ell al liceu Bugeaud. Jo me’l mirava amb orgull. Un com nosaltres, de Bellcourt, un barri fins i tot més pobre que Bab-el-Oued, triomfava a París. Un model en què emmirallar-se. Raixid Saadi i Jean-Pierre Abbas no compartien la meua opinió. El fet de no ser àrab li havia obert portes que a ells se’ls tancaven. Com? Fins aleshores no havia pogut ni imaginar que Raixid i Jean-Pierre, que pertanyien a bones famílies, pogueren sentir alguna mena d’inferioritat. La vesprada anterior, al final d’aquella discussió que no va arribar a ser, vaig prometre a Thérèse que me n’aniria amb ella, que ens casaríem a Narbona, que els donaríem nets als pares. Però abans havia d’arreglar la situació de casa. No podia confiar en Toni. 

Havia apagat la ràdio mentre arranjava els embotits i els patés a la vitrina del mostrador. Necessitava pensar. M’havia acostumat a les notícies de l’escriptor per una raó o altra, les estrenes teatrals, la concessió del Nobel o la relació amb l’actriu Maria Casares, filla d’un republicà espanyol, esbombada per la premsa. Era una celebritat. Participava en els debats dels intel·lectuals de la metròpoli sobre la guerra. La seua posició en contra del Front d’Alliberament Nacional l’havia enfrontat a l’esquerra, defensava un país on pogueren conviure les diferents cultures en termes d’igualtat i democràcia. Ell m’havia obert els ulls. Calia arraconar la França de la llibertat, igualtat i fraternitat que menyspreava els algerians privant-los de les conquestes socials de què se sentia capdavantera. El seu desig de justícia estava més que justificat però nosaltres no explotàvem ningú. El gros dels europeus érem classe treballadora, no cruels capitalistes que xuclaven la sang de l’àrab. Albert Camus ho deia molt clarament: estàvem condemnats a entendre’ns, els africans i els europeus. I la solució vindria de la mà de la democràcia, d’una vertadera democràcia en un estat federal que alliberara la colònia. 

A Bab-el-Oued, però, aquelles paraules causaven temor. 

Res d’autonomia, Algérie française. 

Temien que els moros ens tiraren. Dos anys després s’acomplirien els presagis més negres.

(Fragment d’A la platja de Camus, Edicions del Bullent, 2018)