Aquest (El bes de l'aigua) és un llibre complex de lectura àgil. Pels molts elements que hi conté: informació històrica, reflexions sobre el present, petites cròniques de viatge... És una novel·la coral que dóna la veu a molts personatges tot dibuixant una trama que és com una xarxa: moltes històries personals lligades les unes a les altres i, a la vegada, formant part d'una història col·lectiva. I és un llibre de lectura fàcil perquè l'argument està narrat amb un llenguatge àgil i ric, de vegades poètic, amb la introducció de molts diàlegs i de maneres de dir que al lector li resulten conegudes. Però, sobretot, és una contribució a la recuperació de la memòria històrica. Elvira Cambrils desvetlla els ideals i el compromís polític i social d'unes persones joves durant els anys de la Segona República. Tot i ser ficticis els noms dels protagonistes, així com el del poble, Uixola, on es desenvolupen els fets, aquest és fàcilment identificable com el poble de Pego i els protagonistes són personatges reals que visqueren de manera dramàtica aquells anys convulsos.

(Carme Miquel, «Conviccions d'ara i d'adés», Caràcters, núm. 52, juny de 2010)
 

***

Es tracta d'una novel·la complexa, plena d'històries totes elles connectades i amb un ampli repertori de personatges que a poc a poc van unint les peces del trencaclosques de la memòria d'un poble. 

En una altra cronologia es desenvolupa la història de la nostra protagonista, l'escriptora Maria Sendra. Igual que la protagonista de la seua novel·la, és una dona valenta i independent, preocupada per la llengua i pel territori, involucrada en moviments socials en pro d'un món més habitable. 

L'escriptora pegolina Elvira Cambrils aborda en aquest llibre la il·lusió i l'esperança d'aquelles persones que cregueren en allò que hui per hui encara és un somni: que un altre món és possible. Ho fa a través de la vida d'una escriptora entossudida per rescatar històries silenciades en la memòria col·lectiva. 

El bes de l'aigua és la història d'una novel·la que encara no està escrita. «Estar sola amb el llibre encara no escrit és estar encara en el primer somni de la humanitat. També és estar sola amb l'escriptura encara erma», deia Duras. Al llarg d'aquestes quatre-centes pàgines la soledat de Maria Sendra és la de tota escriptora que s'encara amb un grapat de fulls en blanc, de pàgines verges assedegades d'històries. 

(Berta Rodrigo Mateu, «Escriptora d'escriptors», Lletres Valencianes, núm. 28)