Els bons pronòstics s'han complit, feliçment: A Tot el que tinc per ballar amb tu, Cambrils apuntala els trets forts de la seua narrativa, començant per un innegable talent per escollir el títol de les novel·les –no tant la portada– o, més significatiu, per la depuració d'una prosa que fa compatible la funcionalitat lectora amb una escriptura rica, plena de colors, olors i matisos, amb fragments d'una encisadora bellesa de la qual podria ser una bona mostra el començament: «No sé quan vaig morir, però sí quan i com he renascut. Amb la mirada perduda per les casetes blanques de Livadi, dempeus al primer pont de l'Aghios Iorgos, el vent m'esbullava els cabells mentre el vaixell s'atansava al moll».

Un lirisme i una intensitat que enganxen immediatament i que, d'inici, compensen un plantejament que sembla suat i poc engrescador: una dona madura, en una profunda crisi personal per la malaltia degenerativa de sa mare i per haver estat abandonada per la seua parella, cerca oxigen i recer en una illa grega.

A partir d'ací, Cambrils juga amb allò previsible –des del primer minut sabem que la protagonista curarà algunes ferides al seu refugi del mar Egeu– i amb elements no tan obvis, com ara una sèrie de punts de gir molt ben administrats i que no desvelarem, que donen consistència a la narració i eviten caure en els tòpics i els llocs comuns de la novel·la d'autoajuda. Lluny d'això, hi ha un punt de cruesa i de contradicció en el personatge, un seguit de realistes limitacions en la recerca de la felicitat (o de la reconstrucció personal) que fan mantenir l'interès, equilibren el contingut i eviten caure pel pendent del sentimentalisme edulcorat. L'altre encert és una galeria de personatges –els grecs, però també els valencians– equilibrada i versemblant, de vegades entranyable, a voltes el contrari, que, alhora, serveix per nodrir el llibre amb un grapat de trames complementàries que funcionen i enriqueixen la novel·la. (...)

Una novel·la, fet i fet, honesta, valuosa, ben concebuda i millor escrita, que hauria de consolidar Elvira Cambrils com un dels noms puixants de la novel·lística en català.

(Xavier Aliaga, «Ballant amb Elvira Cambrils: el bon pronòstic complit», El Temps, juliol de 2014)

***
 

El relat comença una vegada la història ha finit, per això tota la narració és un gran anacronisme: és el relat d'un altre temps ja periclitat, superat, encara que l'inici in medias res de la narració primera obligue Feli a recuperar tots els fets que han causat la seua arribada a l'illa de Sèrifos. Així doncs, Feli és la protagonista i, alhora, la veu narrativa que diu el relat i ens conta, així, la seua història. Ella focalitza la narració i ella administra la narració de paraules de la resta dels personatges que li permeten argumentar el narrat. Aquesta podria ser una fitxa tècnica sumaríssima de la sintaxi narrativa de Tot el que tinc per ballar amb tu, d'Elvira Cambrils, i que publica les Edicions del Bullent en la seua col·lecció «Miratges». Tanmateix, les tàctiques tècniques amb què s'escriu una novel·la no són ni poden ser gens alienes al seu significat o sentit, sinó que són la materialitat lingüística necessària per a poder determinar el missatge de l'acte comunicatiu on nosaltres, els lectors, esdevenim receptors. Així, Felicitat —que aquest és el nom complet de la narradora i protagonista— arriba sarcàsticament a l'illa cíclade de Σέριφος a causa de la seua infelicitat, però amb la intenció de guarir-se'n: la mateixa narradora n'és ben conscient i, així, compara la seua illa amb el Berghof, sanatori d'un altre relat: Der Zauberberg, de Thomas Mann. Feli, una valenciana, professora de filosofia; dona abandonada del seu home, que n'ha trobat altra de més jove; amb una mare hemiplègica, de la qual té cura a torns compartits de tres setmanes amb els seus dos germans, fuig d'una vida, la seua, que s'escanya i, fins i tot, d'una filosofia que no la consola. Felicitat, així, semànticament, semblaria esdevenir una figura simbòlica d'aquestes classes mitjanes valencianes que pretenen solucionar llurs crisis vitals i existencials amb viatges exòtics, com poden ser, des de la vulgaritat i la niciesa de la societat de masses, les navegacions per les mars de l'Hèl·lade. No obstant això, la nostra protagonista sabrà desfer-se'n i superar l'estultícia mitjançant la seua exigència teòrica i pràctica, amb l'ajuda dels seus pensadors i de la gent de l'illa. «A parer nostre —diu Aristòtil—, l'home —llegiu-hi la paraula 'dona', és el mateix, encara que l'estagirita no ho tingués molt clar— veritablement savi, veritablement virtuós, sap patir tots els atzars de la fortuna [...] No li arrencaran fàcilment la seua felicitat, no hi haurà prou perquè la perda amb les dissorts ordinàries...». Hem de concloure, així, que Tot el que tinc per ballar amb tu és una novel·la d'aquesta estranya actualitat incessant: la constant, des de l'inici, lluita humana per viure una vida bona. Elvira Cambrils sap aportar discretament i enèrgica els arguments per a acarar les nostres catàstrofes, individuals i col·lectives, i treure'n, d'això mateix, la felicitat de la vida. Cal, doncs, que filosofem una mica; amb l'elegància i la senzillesa, però, que ho fa la nostra filòsofa de Pego.

(Josep Mir, «Una illa de filòsofes», Lletres Valencianes, núm. 37, 2014)