Iglú presenta la història d'un treballador que no vol que el jubilin abans d'hora i que s'atrinxera a l'arxiu del subsòl amb l'amenaça de calar foc a tota l'empresa. A partir del joc dialèctic que es desencadena quan hi compareix un altre home que es fa passar per un prejubilat cofoi de la seva situació, Cabré dissecciona en clau de tragicomèdia el món laboral i les seves baixeses. Els tocs d'humor –en ocasions fúnebre– amb què ha trufat el relat no li treuen cruesa. Ans al contrari, fan la incisió més profunda. Perquè evidencia no només la inhumanitat del sistema, sinó les misèries personals dels seus protagonistes. I per bé que adopta un tractament prototípic, Cabré evita sermonejar i defuig amb intel·ligència la temptació d'apuntar cap tesi concloent. El que vol és provocar la mirada crítica. Per això l'al·legoria més explícita que arriba a permetre's és la de comparar l'amoralitat de les relacions dominants en l'entorn empresarial amb una mena de jungla on campen els cocodrils i on progressar vol dir sempre devorar algú altre. L'obra, situada en un espai confinat i desenvolupada en temps real, té volgudament molt poca acció i tota la seva força dramàtica es basa en la vivor del diàleg entre els dos personatges, que és excel·lent, i en les giragonses de la trama. Amb aquest material Moisès Maicas ha optat per un muntatge diàfan, sense cap edulcorant. Li serveix de marc apropiat l'escenografia de Pep Duran i Nina Pawlowsky, també molt encertada, perquè amb un llenguatge plàsticament senzill fa tangible la imatge d'arraconament i de desguàs; d'indret on al costat d'altres malendreços els dos homes de la història no esdevenen altra cosa que pures andròmines. L'opció de Maicas és meritòria per compromesa, ja que se sustenta exclusivament en el treball interpretatiu, que ha dirigit, com sempre, de manera molt acurada.

(Comas-Soler. "Paratge de cocodrils", El Tot Mataró, 7 d'octubre de 2008)

* * *

También en el primer fin de semana del festival pudimos ver Iglú, de Toni Cabré, autor de ya larga trayectoria de premios y publicaciones aunque más corta de estrenos. Moisès Maicas evitó el posible tono farsesco de una obra que presenta a dos personajes contrapuestos, que interpretan con gran tino Xavier Capdet y Jordi Martínez. Son las dos posturas frente a la jubilación: el final de una vida útil o el inicio de una vida libre que permite la realización del individuo. El prejubilado trata de acabar su vida como terrorista que trata de volar la empresa. El otro -que esconde un secreto- trata de convencerle de las ventajas de su situación. El tema es, en realidad, la jungla del mundo laboral.

(Maria-Josep Ragué-Arias. "Girona, Temporada Alta 2008: Algunas apuestas contemporáneas", Revista Primer Acto, núm. 326, V/2008)

* * *

Iglú és un precís i explosiu mecanisme tancat que Cabré utilitza com a excusa per parlar de la jungla en què s'ha convertit el món laboral, amb llocs de treball sotmesos a pressions inenarrables, deslocalitzacions lucratives, reduccions salarials desvergonyides i tota mena d'abusos, aspectes que empenyen a la llei del més fort i a l'enfrontament més salvatge. Unes prejubilacions no desitjades, doncs, són el rerefons d'aquest duel entre dos homes. Cabré els col·loca com dues rates en una capsa de sabates, un cau on s'atrinxera l'un, segur de la seva estratègia, i on acut l'altre, com una fura, per fer-li deposar la seva actitud amb tàctiques poc escrupoloses, perquè ell també ha de salvar la pell. L'un aparenta valor i sabotatge per fer-se valdre en un entorn de sords. L'altre menteix per persuadir l'atrinxerat i salvar els mobles propis. Tampoc no hi manca l'humor. De fet tota l'obra és esquitxada d'humorades negres que tenen l'efecte d'una dutxa sueca per contrastar, mitjançant el riure, l'alta tensió que es va desvetllant cada cop més bèstia i intensa, davant la silenciosa mirada del cocodril.

(Francesc Massip. "La mirada del cocodril", Avui. Quadern de Teatre, 29 de maig de 2006)