"L'avançada de la singularitat pujolsiana es podria trobar ja en l'aspecte físic, tot i que ara, prop de la seixantena, s'havia anat despullant d'aquella figura esbalaïda que en la seva joventut va fer que hom li digués el Loco Dios. Tampoc el Pujols actual té res a veure amb aquella imatge fina, mística i sensual, inquietant i baudelairiana, que el pinzell de Canals va deixar en un dels seus millors quadres. I, a desgrat d'això, observar aquest home, tal com el van veure passar durant dos anys els vells carrers de Montpeller, pintorescament vestit, amb un abric inversemblant a l'hivern, en mànegues de camisa a l'estiu, caminant de biaix amb un pas de gran ocell temorenc produït per una remota agorafòbia; observar Pujols, repeteixo, no podia fer-se mai sense sentir una viva impressió de curiositat, la mateixa que feia que la gent es girés per tal de mirar-lo quan passava i la mateixa que havia fet exclamar en certa ocasió al malaurat Josep Maria Planes: "Pujols tindrà o no tindrà raó amb les seves teories, però el cert és que vesteix, saluda i es pentina d'una manera al·lucinant." Aquesta impressió augmentava quan se l'escoltava parlar i se'l podia contemplar amb atenció, mentre divagava i enfilava paradoxes en l'ambient tranquil d'algun vell cafè o sota les arcades de pedra nua de les tavernes gòtiques montpellerines. Aleshores hom veia la seva còrpora considerable, sobretot en la primera època del nostre exili quan encara a França no hi havia restriccions: un cos gras i episcopal presidit per un cap gairebé esfèric, amb un front blanc i olímpic que semblava aixafar amb el seu pes, uns ullets sempre humits i d'un blau llunyà. I sota el nas, no gaire gran però de raça, insolent, finament enreixat de petites fibes sanguínies, una boca sarcàstica, de llavis a penes visibles, contrastant en mig de la cara plena, desbordant pel sotabarba, cara sensual i pagana, evocadora de grandioses escenes religioses i mitològiques."

(Del llibre Geografia espiritual de Catalunya, Barcelona: Llibres de l'Índex, 2004, p. 24-25)

* * *

"A part d'això, cal tenir sempre en compte la qualitat polifacètica de la personalitat de Francesc Pujols per tal d'evitar malentesos i no prendre tot el que diu al peu de la lletra, la qual cosa seria tant com agafar el rave per les fulles. Moltes vegades és el poeta qui té el primer paper, puix que sacrifica el pensament a la imatge. D'altres és el pensador, freturós d'establir relacions i analogies allunyades dels tòpics corrents i d'una novetat escruixidora. D'altres, encara, és l'humorista, que encalça una paradoxa fins a l'absurditat, o bé l'estilista orgànic, que treu tot el suc i el bruc dels mots i les paraules en jocs ultrancers sense parió en la nostra llengua. Així, més d'un cop en les obres de Pujols, ens semblaran desproporcionats els mitjans d'expressió i de pensament, si els relacionem amb la finalitat cercada. Pujols és aquell home que en les tresqueres literàries o en els carreranys d'un estil madrepòric -parlo de les seves obres més típiques- ens farà sovint l'efecte del bordegàs que surt a caçar elefants amb una escopeta de canya, o bé al contrari, d'un caçador imponent i estrenu que mata pardals a canonades."

(Del llibre Geografia espiritual de Catalunya, Barcelona: Llibres de l'Índex, 2004, p. 34)