"Les sènies benissanetanes són potser un exemple del que hauria de ser, arreu del món, la petita propietat conreada pel seu amo, perquè tot permet de creure que és aquest el règim ideal quan es vol assegurar l'estabilitat i la riquesa de les nacions. Els romans, segons he llegit, ja havien comprès que en qüestió de propietat, l'home no tenia dret a posseir més terra de la que podia treballar ell mateix amb l'ajut de la família i, tot el més, d'un jornaler. Car està comprovat, des de fa molts segles, que les grans propietats, el latifundisme, a la llarga, equival a terra despoblada i pobra. Cal que hi hagi, naturalment, un cert equilibri entre l'extensió de la propietat i el nombre dels qui la treballen. Molta terra i poques persones per a treballar-la, malament. Moltes persones i poca terra, pitjor. El terme mitjà, vet ací la virtut"

(Del llibre Benissanet dins Obra completa. Volum 1. Cicle de la terra natal I Valls: Cossetània, 2006, p. 45)

* * *

"El treball de solcar és una feina delicada, gairebé científica. Un cop d'aixada ha de ser un cop segur i definitiu, car el solcador que ha de rectificar o ha de tornar enrere, mai no serà un bon senier.
Un taulat ben solcat, és a dir, amb els solcs simètrics, rectes, matemàtics, amb tots els crestalls igualment esponjats, fa de bon mirar i és, d'altra banda, una garantia de producció. El treball de les sènies s'ajusta en certa manera a les regles de la moral en el sentit que si està ben fet i per tant, és bonic a la vista, gairebé sempre resulta veritable i benefactor. Un gran savi ha dit, ja fa temps, que la bellesa és el reflex de la veritat.
En cada solc hom posa ara l'element vitalitzador de la terra de conreu, el fem, preparat, de setmanes abans, en un clot especial, sempre humit i assolellat perquè es produeixi la fermentació desitjada. Per això el femer és un element important del laboratori hortícola. Sense les substàncies que allí s'elaboren, l'agricultura no seria possible, perquè la terra, mancada d'aquestes substàncies, al cap d'uns anys esdevindria gastada, tísica, eixorca."

(Del llibre Benissanet dins Obra completa. Volum 1. Cicle de la terra natal I Valls: Cossetània, 2006, p. 82)

* * *

"Si és veritat allò que va dir, ja fa molts anys, un poeta rústic, per als pagesos l'hivern és el temps de la mandra. Però a Benissanet, la dita potser no és del tot exacta.
És cert que els dies són curts, curtíssims, i que no es treballa tant com a l'estiu, però el ritme de les feines continua, i la gent no descansa, en certa manera, més que les festes i els dies que plou o neva.
A les sènies hi ha ara una calma relativa. Les fulles mortes semblen taques de rovell sobre la terra endormiscada. Els pous no van tant com a l'estiu, perquè ara plou més i els taulats conserven més dies la humitat. Els animals passen jornades senceres a l'estable i deuen tenir la impressió que aquesta és realment la millor temporada. És el temps de les gallines mantoses, i ara no ponen. Fins els pardals perden la fúria genèsica dels dies ardents i cerquen l'escalforeta que regna en la fondària dels pous silenciosos. Els carros també descansen, amb les vares altes, dins del sopluig. Sovint, pel caminal d'una sènia o al mig d'un taulat, es veu un home sol, immòbil, com un arbre entre els arbres. Cada cop que aquest home respira, li surt una mica de fum del nas i sembla que la terra respira també gràcies a aquest ésser simple i ben dibuixat. Totes les formes de l'hivern són així, lineals i ben elaborades, però el sentit és profund. Algú ha dit que l'hivern és "el pensament de l'any" i resulta una veritat com una casa. Encara més si neva, no tan sols per allò que "any de neu, any de Déu", sinó perquè puguin descansar i pensar millor els homes i la terra"

(Del llibre Benissanet dins Obra completa. Volum 1. Cicle de la terra natal I Valls: Cossetània, 2006, p. 147)