"Fill de les fèrtils terres regades per l'Ebre català, va sentir de molt jove el neguit literari, i es va anar posant en contacte amb la cultura catalana a través de l'ambient que ens descriu, fins que va venir a Barcelona a completar-la, portat per les transformacions d'aquells dies de borrasca social. [···]
Allí, en els lleures de Montpeller, les hores que li vagaven dels seus estudis aferrissats, els dedicava a treballs literaris com el que ara publica, historiant la vida dels exiliats, que jo li aconsellava que titulés L'Exiliada, encara que per a molts dels historiats resultava una Odissea més o menys entretinguda.
Allí hi ha personatges d'un pintoresc delirant, en contrast amb la placidesa del pintoresc de la Crònica, escrita en terres ben llunyanes de la natal, a les quals, com diu l'autor, mai no hauria pogut endevinar que hagués d'anar a raure per les circumstàncies de la vida. [···]
L'autor Bladé Desumvila no és un escriptor en formació, sinó un escriptor forjat per les lluites de la vida, que molts dels nous no coneixen i que pot venir a representar un patriarca entre els del present, portant un passat que molts consideren sense esdevenidor.
Avui l'escriptor Bladé, seguint els passos dels que no es preocupaven de ser originals, se'ns presenta amb una originalitat que molts que la busquen no la troben.
I, com que ja hem dit que el qui ha de fer l'elogi és el lector, aquí callem els elogis que en faríem si comencéssim a parlar de l'obra.

(Francesc Pujols. "Presentació", dins Artur Bladé i Desumvila: Crònica del país natal. Barcelona: Selecta, 1958, p. 7-9)

* * *

"Ningú a l'exili no ens ha donat una evocació tan meravellosa i precisa del "temps perdut" en una vila catalana, com Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907), un dels pocs escriptors de les terres de l'Ebre. I també un dels mestres en el difícil, i d'un conreu escadusser, gènere que Molas anomena literatura narrativa no imaginativa. La pedrera d'aquestes vivències literàries es troba al seu poble i al rodal. Amb Benissanet (Mèxic, Edicions Catalònia, 1953) tancà la sèrie de llibres d'Avel·lí Artís: excel·lent cloenda per a una sèrie de l'emigració. Segons Rafael Tasis, un ingredient notori de l'obra de Josep Pla és "l'exercici literari que consisteix a prendre el microcosmos que és una vila rural i anar-lo examinant minuciosament, descrivint-ne els carrers i els encontorns, els habitants i els costums". El mateix mòdul s'aplica a Benissanet, però hom diria que no hi endevina cap extravagància, ni res d'abracadabrant per part del memorialista, res de la cuina amb sal i pebre -veritat o fantasia- que plauen al prosador de Palafrugell. Tasis es planyia ja de l'escàs ressò de l'obra de Bladé. El fenomen -amb l'excepció, almenys, de Joan Triadú- continua. Els crítics, abstrets per d'altres gèneres, no han trobat o no han sabut trobar l'hora de fer justícia a l'obra de Bladé, avui ja considerable com a memorialista. [···]
Resseguint el fil d'Ariadna, més aviat prim, de la història i àdhuc de la prehistòria benissanetina, no hi ha rastre de cap monument: ni megalític, ni romànic, ni barroc. Possiblement, l'únic fill il·lustre deu ésser el mateix Bladé. Heus ací, doncs, una vila com tantes que, sense l'afany rememorador del nostre escriptor, no comptaria ni en les lletres ni en la història.
Benissanet respira l'aire d'una mena d'oda horaciana al racó nadiu. També ens aporta un document de primer ordre sobre sociologia rural. Però no pretén substituir l'historiador o el sociòleg: ell és un escriptor. El seu realisme, tot i essent genuí, té un deix de poema en prosa. Bladé no ha de forçar la imaginació, sinó fer patents les recòndites valors de la geografia humana. [···] Bladé fa vivents el ritme dels treballs de la terra, i el de les estacions; la pompa folklòrica i la riquesa humana de les festes majors -comunes a d'altres pobles que no han trobat gairebé mai el cronista-; la roentor del sol a l'estiu; els ocells i llurs averanys; i l'omnipresència del riu Ebre (amb els negats i les riuades cèlebres), pare de la vila. Amb una pràctica insubstituïble, mestre en el gènere, no s'erra en anomenar una planta, un insecte o un ocell de pas, un estri de la llar, una mesura agrària. Una memòria prodigiosa fa reviure els caires grisos o resplendents d'un món camperol que la llunyania fa més saborós i enyorívol."

(Albert Manent: La literatura catalana a l'exili. Barcelona: Curial, 1976, p. 171-173)

* * *

"El títol L'Exiliada (suggerit per Francesc Pujols) fa pensar (per l'analogia voluntària amb Ilíada, pel que fa al nom, i amb Odissea, pel que fa al tema) en un tractament grandiós, èpic, que no és el que ha presidit l'elaboració del llibre. Però això és un mèrit. Perquè l'exili adquireix, així, unes dimensions més justes, més humanes i, diria, guanya en dramatisme. [···]
Ultra aspectes literaris de veritable interès, com el que hem ressenyat, el llibre és un document de primer ordre per a l'estudi de l'exili, especialment per a la vida cultural que es desenrotlla en els centres residencials dels exiliats en la immediata postguerra. Montpeller n'és un de veritable interès: polítics i intel·lectuals catalans i, àdhuc, felibres occitans, lluiten per donar continuïtat històrica a una cultura que ha perdut una guerra. La informació és precisa: Bladé, cronista conscient, ens l'ofereix en un llibre d'un interès fora de dubte."

(Jordi Castellanos. "L'exiliada (Dietari de l'exili 1939-1940)", Els Marges (Barcelona), maig de 1977, p. 123)

* * *

"Bladé i Desumvila és, en efecte, un dietarista excepcional, tan per la qualitat com per la quantitat. De vegades, bé que ni de molt tant com caldria, hom ha fet recalcar l'excel·lència de la seva prosa, tan ben construïda i tan amatent als matisos de l'exposició, i tan útil com dotada d'una suau i alhora ferma creativitat. L'adjectiu que ve tot seguit i que sembla que li escaigui és el qualificatiu d'"antològica"; però la dificultat sorgeix al moment d'escollir, perquè la narració es descabdella sense gaires alts i baixos, amb la mateixa tensió interna, pròpia de la bona prosa narrativa, i aquella difícil naturalitat dels grans prosistes extensius. Aquestes condicions qualitatives són causa i efecte de la gran dedicació d'Artur Bladé i Desumvila a l'art d'escriure. El conjunt de la seva obra publicada és impressionant, sobretot comptant-hi la que encara no ha estat recollida en volum i tenint ben en compte que, tot i haver exercit el periodisme (a Mèxic almenys), no ha escrit com un escriptor professional que ha de viure del seu ofici. Així s'ha estalviat de dedicar afanys i vida a obra d'encàrrec, feta per obligació i de vegades a contracor i tot. Tampoc no s'ha sentit pressionat o obligat pel públic lector o per l'estímul dels premis, d'altra banda ben legítim: l'índole de la seva dedicació l'en deslliurava i tot hi respira independència i el gust d'escriure. Sense oblidar l'escrupolosa honestedat, especialment exigible al memorialista i al biògraf."

(Joan Triadú. "Un llibre cada mes. Viure a Tarragona", Serra d'Or (Barcelona), núm. 391, juliol-agost 1992, p. 64)

* * *

"És en allò que és quotidià i prosaic, on sovint Bladé troba la filosofia de la vida i la poesia de les coses. El cultiu de l'anècdota i la paradoxa li permet de parodiar els transcendentalismes més calderonianament tronats. Així, li agradava de recordar el que deia el barber del seu poble (un antic anarquista desterrat) en introduir les locions capil·lars: "Què és la vida? Una fricción!"; o també, que la quarteta més aplaudida a Benissanet (sobretot pels més tebis), quan es representava la Passió, era aquella en què un dels lladres a la creu s'adreça a Jesús i li diu:

"Si tu ets Cristo com dius
i pots tot el que pretens,
com no et salves tu mateix
i a nosaltres dos, també?"

Creia, com havia dit Sòcrates, que "l'humor és una de les qualitats imprescindibles per a l'exercici del pensament".
Per tot plegat, ja als anys seixanta, l'escriptor Josep M. Espinàs, des del setmanari "Destino" ("Destí", com hauria dit Pujols, que ho catalanitzava tot), considerà A.Bladé i Desumvila un clàssic.[···]
Artur Bladé i Desumvila va viure i escriure amb un pensament endut per la sinceritat i el seny. Va saber separar allò que és accessori d'allò que és essencial. Ens donà un exemple de lucidesa i de dignitat. A vegades l'envaïa el pessimisme; però no hem d'oblidar que els homes ferms són els únics que poden ser pessimistes sense risc. I, sovint, ho resolia recitant Las coplas a la muerte de mi padre de Jorge Manrique: "Pues si vemos lo presente, / cómo en un punto se es ido / y acabado, / si juzgamos sabiamente, / daremos lo no venido / por pasado."
Del mateix poeta castellà, repetia un altre fragment: "Todo se torna graveza, cuando llega el arrabal de la senectud", per justificar una certa manca de delit quan es queixava que els anys ja li pesaven.
Ni l'obra de Bladé i Desumvila -tan meritòria- ni ell, com a persona, no van rebre, com tan sovint passa malauradament a casa nostra, l'atenció i la valoració que es mereixien."

(Frederic Ribes. "El pensament d'Artur Bladé", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 121, 1997, p. 96-97)