"Pels horts -o les sènies, que diuen allí-, a l'ombra d'una figuera, a l'estiu, o al recer de la casa, a l'hivern, es veien vells de cara arrugada, amb un puny tancat a cada genoll. A llur costat dormien nens en bressols de fusta. Les senieres estenien la roba al caire dels safareigs. Prop dels pallers, les gallines cridaven els pollets. Per algun caminal passava el senyor metge, vestit de negre, a cavall d'una petita mula blanca. Queia la tarda i tot callava.
El paisatge era ideal per a enganyar la vida -dura i treballada, com sempre ha estat i com serà sempre, tot i deixant de banda les revingudes i les gelades.
Feia més de trenta anys que, com si es tractés d'un miracle, no hi havia guerra civil, i el record de les lluites carlines s'anava oblidant a poc a poc. Els joves ni en parlaven i, sovint, els fills dels vencedors es casaven amb les filles dels vençuts (o al revés), la qual cosa era bona, com és bo tot allò que, en temps de pau, fa oblidar les guerres, com és bo que l'amor tanqui les ferides que l'odi obrí. [···]
Els hiverns s'escolaven amb una mica de fum al nas, fogaines als molins i, de vegades, amb un fardellet de neu a la porta. Arribaven les primaveres amb la bandera del vent al davant i enjoiades d'abelles joves. S'obrien els estius amples d'espatlles, calents com un forn i amb els matins enlluernadors com duros de plata. Venien les tardors perfumades de vi novell i de noies amb vestits florejats... Cada any retornaven els mateixos sants i tres-cents dies, més que menys, eren de sol. La gent se'n fiava, del sol, per la qüestió de l'hora, i el cicle solar regia, com aquell qui diu, els treballs, la vida i la mort, perquè cada any hi havia dotze casaments, vint-i-quatre naixements i tants altres viatges sense retorn, car de vell no passava ningú. Vell i assolellat era també el fossar, entre dos camins i amb una capella de pedra al davant. Els morts, fins aquells que en vida havien estat enemics, es podien donar la mà d'una tomba a l'altra, perquè ja eren tots germans i pobres.
Durant molts anys tot anava bé. El sofriment esperava."

(Del llibre Crònica del país natal, Selecta: Barcelona, 1958, p. 17-18)

* * *

"Per aquelles dates (1916?) arribà el cinematògraf- o el"cini", que en deien-. I va fer-ho de la manera més humil que es pugui imaginar, o sigui dalt del pobre carromato d'uns còmics ambulants. La primera "sessió" -anunciada a so de tabals i de trompetes- va tenir lloc al ras, en plena plaça, una memorable nit d'estiu. [···] Per fortuna, aquella nit -la inaugural- no hi hagué cap desgràcia i fins i tot es pot assegurar que, dintre la relativitat de les coses, tot anà com una seda. Per això, els "cinis" que van venir posteriorment van trobar un altre acolliment i, al cap de tres o quatre experiències favorables, van poder funcionar dintre un cafè. La màquina -negra, impressionant- fou plaçada entre les taules i només va caldre clavar un llençol a la paret i engegar. [···]
Diuen que el cinema de les primeres èpoques era mut, però aquesta afirmació no correspon a la realitat perquè l'home de la màquina explicava a grans crits tot el que passava al llençol i encara més. Cridava per tal de fer-se entendre, car l'aparell era molt sorollós, particularment si es trencava la cinta, la qual cosa s'esqueia sovint. Els espectadors sentien un gran terrabastall i aixecaven les anques de la cadira, a punt de córrer. [···]
Els arguments eren ingenus, però així i tot costaven d'entendre, ja que era difícil d'ajustar la precària comprensió humana a la velocitat de les escenes. Enmig d'un paisatge on sempre semblava ploure -àdhuc sota teulada-, els personatges corrien, ensopegaven, queien, s'aixecaven, tornaven a córrer... [···]
Després de la "sessió", la gent feia els seus comentaris i anava a dormir amb el convenciment d'haver vist, per pocs diners, una de les meravelles dels segles."

(Del llibre Crònica del país natal, Selecta: Barcelona, 1958, p. 87-89)

* * *

"L'evocació dels jocs infantils va lligada al record inesborrable del pobre Lari Miques, el beneitó de la vila, l'immancable, segons diuen. Company -i víctima- de tots els nois, ¿qui, entre els que el van conèixer, l'haurà oblidat? Flac i llargarut, tot ossos, descalç i desmanegat, corria pels carrers esplanissant-se les anques. Aquesta era, simplement, la seva manera de "fer el cavall". De sobte, engegava un xiulet fort i breu, de carreter autèntic, i s'aturava en sec. El seu "ideal", per parlar com els homes, hauria estat ésser cavall i genet, tot d'una peça. "Ideal" de centaure, doncs, ja que cadascú té la seva mitologia. D'altra banda, amb l'afecte que portava a les cavalleries i per la seva afició a emetre sons melòdics, palesava tendències respectables. Només cal dir que, de xiular, en sabia més que cap altre del poble, i d'aquesta habilitat, com és natural, se'n vanagloriava. Qui hi tindrà res a dir? Car, com ha dit un gran poeta, si als homes se'ls treu la vanitat, què els resta? Xiulava de mil maneres, instintivament, com si respirés, de vegades sense ni tan sols contreure els llavis, d'altres amb les galtes inflades, com els àngels dels retaules, a voltes agafant-se el llavi de baix amb l'índex i el polze, sovint amb els dits dins la boca, àdhuc aspirant, que ja és tot el que es pot arribar a dir. Imitava també perfectament el renill dels cavalls, el bram dels ases, el belar de les cabres, l'escainar de les gallines, la castanyola de la perdiu i, sia dit amb perdó, el grunyir dels porcs."

(Del llibre Crònica del país natal, Selecta: Barcelona, 1958, p. 114-115)

* * *

"En la vida escolar, monòtona i normativa, la cosa més insignificant pren relleu i resta gravada a la memòria. El dia que el senyor Amat, posem per cas, decidí de canviar els vells tinters de plom per uns altres de terrissa, fou, a estudi, un dia sensacional. Val a dir que els vells tinters eren veritablement primitius, i bonyeguts, i pudents degut als solatges àcids i al pòsit de coses inversemblants que guardaven al fons. Alguns tenien forats i calia adobar-los amb sabó o paper d'estrassa mastegat, tal com fan els pagesos per tapar els espiralls de les bótes. Els tinters nous, en canvi, eren blancs -amb un toc de blau somniós-, ajustats, eixerits, nets, ben acabats. Pot dir-se que només tenien un inconvenient -greu, és innegable-, i és que si queien de les mans, indefectiblement, en tocar a terra, es trencaven. Ultra el càstig sever consecutiu a tal delicte, restava durant mesos, anys potser, en el terra esponjós de la sala, la marca de la vergonya, una taca negra, de primer, blava després i, al final, d'un color de violeta que s'anava esvaint a poc a poc, símbol d'un temps que filava lentament i semblava infinit. No ho era pas."

(Del llibre Crònica del país natal, Selecta: Barcelona, 1958, p. 130)