Adell ens regala un llibre que presenta dues històries paral·leles que, al mateix temps que donen molt de joc creatiu a l'escriptor, fa que en el lector augmentin les ganes de saber com es desenvoluparan, amb un fil narratiu que ens ofereix en un total de 29 capítols breus i ben resolts. Hi ajuden el context històric –la dictadura de Primo de Rivera, l'arribada de la República, la Guerra Civil– i unes localitzacions precises i conegudes, com la Barcelona de Ciutat Vella, el Born i els concerts al Liceu. Altres localitzacions s'amaguen darrera d'algun nom inventat, com el castell de Montcardús, on els personatges viuen "sota la dictadura d'un personatge despòtic, perversament obsedit pel sexe, anacrònic fins i tot per a la seva època, primeres dècades del segle XX".

Adell s'ha convertit en tot un mestre d'explicar històries que giren entorn del poder de l'amor. Ho hem vist en altres títols de l'autor Matins grisos, Puzles... A Només són pedres (i quines pedres!) planteja tot un seguit de situacions on apareixen qüestions com la infidelitat conjugal, la inseminació artificial, el despotisme...

Adell també ens parla de literatura, de maquetar un llibre, de maquetar la pròpia vida, de la tasca d'escriure, de com afrontar el repte del paper en blanc que s’ha d'omplir amb paraules que agradin al públic i, sobretot, al mateix autor. Nosaltres creiem que el repte s'ha superat amb nota.

(Aitor Roger., Historiador, extracte de ressenya de la revista Celobert)