El dos de febrer de 1934 al xalet dels senyors Comas van obrir les portes de totes les sales i van encendre tots els llums. Donya Mercedes —així era com li agradava ser anomenada— havia estrenat vestit llarg i el senyor Comas, don Fernando, s’havia cordat el jaqué amb dificultats. Havien convidat les millors famílies de Sarjau i també van assistir-hi els parents de Barcelona, membres de la més granada bona societat barcelonina que, amb la seva presència, feien palès l’origen dels Comas, sovint oblidat per la gent del poble, «perquè som massa senzills, Fernando», es lamentava la Mercedes. El motiu del sarau era doble: per una banda, l’oficial, el que figurava a les invitacions, és a dir, les noces d’argent del matrimoni, «vint-i-cinc anys de lluna de mel, oi estimat?», per l’altra i en el fons el més important, l’entrada de don Fernando al nou Ajuntament com a regidor de Governació per la CEDA.

—Ell no volia, però li van insistir tant!

—Ha fet santament, Mercedes, ens calen persones com en Fernando per esmenar els disbarats que la púrria ha fet al poble durant aquests dos anys horribles! — asseguraven les amigues.

Enllestit el dinar —per servir a taula havien guarnit la Paulina amb còfia, punys de blonda i guants blancs— les senyores van passar a la galeria del jardí i els senyors van entrar a la biblioteca, una sala rectangular emmoquetada, amb les parets folrades de llibres que des de feia anys no havia tocat ningú, llevat dels plomalls de les minyones, on els homes hi van passar la tarda bevent conyac i cremant cigars. Van parlar de negocis i de la sacrificada vida de l’empresari: «Si no fos per patriotisme tancaria la fàbrica demà mateix», afirmava un d’ells, «Jo podria viure de renda fins que em mori i si no plego és perquè penso en els meus obrers», assegurava un altre. Van analitzar la situació política del moment: «Al triomf de la dreta li ha estat decisiu el vot de la dona». «Doncs jo crec que hem guanyat gràcies a l’abstenció dels anarquistes i d’altres sectors de l’esquerra». «És indispensable que la gent d’ordre ens mantinguem units». «Amb deu regidors de dretes contra cinc d’esquerres, a Sarjau ho tenim prou fàcil». Procurant que el senyor rector no ho sentís, van explicar-se les últimes troballes eròtiques de la ciutat: «Al carrer Nou de la Rambla han obert un prostíbul fabulós amb material de primera, no us ho perdeu», va aconsellar-los en Narcís Roure, el banquer. I el més mentider va explicar al més crèdul la seva darrera conquesta: «Vint-i-dos anys, un bombó, no t’ho pots imaginar!».

I així va anar relliscant la tarda fins que algun inoportú va recordar que, a la galeria que donava al jardí, les senyores feia tres hores que prenien el te i potser havia arribat l’hora de reunir-se i tot seguit acomiadar-se, abans que la fragilitat dels maquillatges no les traís.

—Escolta, Fernando, amb la Carlota i l’Ofèlia hem dit de fer una visita a la fàbrica. No tenen ni idea de com es fa una sabata. I si vols que et digui la veritat, jo tampoc no gaire. Ens faria il·lusió. Oi que serà possible, estimat?

—Per descomptat! I si algú més de vostès s’hi vol afegir, amb molt de gust muntarem una visita guiada.

—Fantàstic!

—Molt amable, Fernando.

—Nosaltres, si podem, també ens hi apuntarem.

(Fragment de la novel·la I matarem els morts. Barcelona: Gregal, 2019)