… quan baixaven del cotxe de punt que els va conduir fins al teatre, a l'andana central de la Rambla una colla de curiosos contemplava en silenci la desfilada de joies i vestits de nit. En Pere va creure llegir en els rostres d'aquella gent expressions més properes a l'odi que no pas a l'enveja o l'admiració. Ara, però, s'estaria de manifestar-li a l'Anna aquestes impressions per no entelar l'alegria dels seus ulls.

La gent gran ocupava les primeres files de la llotja, mentre l'Anna i en Pere seien a les cadires del fons tocant a la porta d'accés. Era una posició que a ell li anava molt bé per poder sortir de tant en tant a estirar les cames o fumar un cigarret, sense molestar ningú. Quan es van apagar els llums de la sala, les primeres notes de l’orquestra van barallar-se breument amb els darrers estossecs del públic. En Pere sentia la música sense escoltar-la i, mentre l'Anna li estrenyia una mà, pensava en la gent de la Rambla.

Ja havia començat el segon acte i els dos promesos van entretenir-se a l'avantllotja per acabar amb tranquil·litat la seva copa de xampany. Per a ells, això era molt més gratificant que la ficció de l'escenari, des d'on els arribaven, agradablement esmorteïdes, les notes de Rossini. Aquell vespre l'Anna es mostrava esplèndida. El llarg vestit de nit de seda blanca, l'escot atrevit del seu bust magnífic, el cabell fosc recollit que deixava al descobert la suau corba del coll…, tot plegat feia més òbvia la seva joventut. En Pere la contemplava fascinat, sense acabar de creure's que aquella criatura pogués ser seva. Però el que més li reclamava l'atenció era la seva exultant alegria, que es desbordava en paraules, gestos i en l'espurneig dels seus ulls negres.

Tot d'una, un esclat profund, incomprensible, va esbotzar la porta de la llotja i els aturà el pensament. Van ser uns segons de torbació, trencats per un caòtic concert de crits. Es van precipitar a la llotja i es van trobar amb l'infern. La sala, mig a les fosques, era un núvol d'estelles, fum i clams. Al mig de la platea, entre files de butaques trossejades, una estesa de cossos immòbils i mutilats. A pocs metres de la llotja cridava l'atenció una senyora vestida de blanc, encara asseguda a la seva butaca, amb la cara i el pit destrossats. La gent, espaordida, intentant fugir d'un horror que encara no havia entès, saltaven de fila en fila per damunt de les butaques i s'atropellaven per guanyar la sortida. L'Anna no va poder veure res de tot això. Només va ser capaç de llençar-se esglaiada damunt els cossos sagnants dels pares que, asseguts de cara a l'escenari, acabaven de veure la darrera baixada de teló de la seva vida. El rellotge d'en Ramon Grau s'havia aturat a un quart d'onze.

A les onze tocades s’enduien els cadàvers, i l'Anna, penjada del braç d'en Pere, amb el vestit blanc clapejat de vermell, arrossegava els peus pels passadissos del teatre entre homes i dones abatuts i desconcertats que es miraven els uns als altres, tal vegada cercant l'amic o la persona estimada, potser demanant sense paraules alguna explicació del que acabava de passar. En arribar al carrer, l'andana central de la Rambla tornava a ser plena de curiosos. Aquest cop, en Pere va defugir les mirades de tota aquella gent.

(Fragment de Matins grisos. Barcelona: Angle, 2010)