Message in a bottle

Fa unes setmanes, l’escriptora Jeanette Winterson, en una conferència al CCCB, especulava que les persones humanes vam inventar el llenguatge per poder-nos explicar les unes a les altres el que ens angoixa i poder-nos consolar. Deia que hi ha veus que ens parlen a través dels llibres, recordant-nos que no estem aïllades les unes de les altres, sinó que estem connectades a totes aquestes altres veus que parlen a través del temps, i que això és el més proper a l’eternitat que podem experimentar. Quan vaig començar a llegir La ceguesa dels miralls, vaig tenir la sensació de trobar-me amb una d’aquestes veus que parla a través d’un llibre com un nàufrag que va llençant al mar missatges a la seva filla dins ampolles de vidre sense saber si els arribarà a llegir mai. Algú que, per la dificultat de les circumstàncies emocionals que viu, només pot triar escriure sobre un paper que no jutja. Perquè el paper no dona consells o valoracions imbècils, al paper li és igual tot: ni escolta, ni guarda, ni s’espera que l’estripis, ni que l’oblidis o el modifiquis, com tampoc que el publiquis. Sobre aquests papers hi ha la veu poètica d’un pare que fa costat a la seva filla amb anorèxia i que va pouant en aquest patiment íntim, concret, fràgil, intransferible. És un poemari escrit per a un mateix, sense to pretensiós, amb un llenguatge senzill, sense ampuŀlositats. És un pare que s’allunya del paternalisme, que no vol donar lliçons però que tampoc n’accepta dels altres. Són els versos d’algú que acompanya des del silenci, que cerca desesperadament senyals de recuperació, que va rebutjant i arraconant les convencions i prejudicis de la mirada dels altres i desterra de casa seva la refotuda culpabilitat. Explora, des del mateix títol, com si es tractés d’un tema amb variacions, les possibilitats de l’emmirallar-se; les imatges que retornen els miralls, la facultat de jutjar que atribuïm a aquest objecte inert però que tant ens pot sotmetre.

«No et deixis enganyar. El mirall és cec. / No t’ha vist mai. Si el tombes / veuràs la cara opaca i deslluïda / que et vol ensarronar.».

(Laia Carbonell. Pròleg a La ceguesa dels miralls. Juneda: Fonoll, 2020.)