L'amant, a propòsit de "Sènia de petits vicis"

Al llarg dels anys, molts pocs llibres poètics catalans s'han apropat al tema de l'homosexualitat entre dones. Al seu voltant s'ha creat una atmosfera críptica, hermètica, carregada d'una certa morbositat mal dissimulada, d'inconfessats recels, que reflecteixen la anormalitat encara vigent en el nostre status quo de la lliure opció pel que fa a les hormones de l'altri amb qui ens ho volem fer.

En aquest breu poemari, n'Encarna, que narra les vicissituds i les angoixes d'un jo-dona provocades per un "objecte de desig", no marca l'objecte-subjecte estimat amb cap senyal gramatical de gènere. Aquesta és —com l'amant adolescent d'en Joan Fuster— una "criatura dolcíssima" el sexe de la qual no ens ¿pot -vol? ésser desvetlat.

Emperò, de tant en tant, s'hi aboca algun indici equívoc d'eros lèsbic, començant pel mateix títol, Sènia de petits vicis, jugant així des del principi a mostrar i amagar, i amb aquest joc inusuat de bell antuvi es va desenrotllant l'enfilall de quinze poemes. Ja en el primer, la figura de l'amant s'hi acosta desdibuixada, un "contorn esfumat per cotons i fulards", que connoten una presència de dona, recolzada pel femení, "un bes de color groga". Hi ha, doncs, una impregnació de gènere marcat que recorre sencer el poemari i que substitueix així l'evidència del sexe de l'amant.

En el tercer poema, el jo-dona, sense abandonar el to suggeridor —el "potser"— crea tota una al·legoria: una arrel i una branca (fixeu-vos en el gènere) s'agafen de la mà "a despit de la por". I, dins d'aqueixa metàfora reveladora, el jo vol amagar-se, més enllà del discurs establert, més enllà del significat de les paraules que conformen aqueix discurs.

És a dir, tot i ésser un llibre bolcat quasi exclusivament sobre els sentiments, els impulsos, el colpiment que genera en el jo el contacte amb l'amant; tot i que reelabora aquesta experiència en un discurs altament metafòric, amb un vocabulari molt acurat i amb multiplicitat de recursos fònics, el tema de l'amor i l'erotisme lèsbic viscut com un fet encara prohibit i rebutjat per la societat és prioritari en el llibre.

Altres mots funcionen també com a indici per dissenyar aquest joc eròtic i aquesta posició conscient d'opció sexual, com ara "promiscuat vocabulari", l'"exòtic cànon que només tu i jo capissem", "un petit vici afegit a aquest aplec de rauxa i disbauxa", "aquesta obstinada habitud d'escoltar el teu alé sobre el peu pit esquerre", "la gata", "les colors de la roba que t'hi deixares oblidada"... i configuren un cos d'hàbits íntims sobre la roda del temps viscut a contra rellotge, una sènia de costums que cal encara legitimar.

Esperem que d'ací a pocs anys un article com aquest siga pura arqueologia (i que els vicis siguen grossos!)

(Maria Fullana. Ressenya de Sènia de petits vicis, València, 1989)

* * *

[...] Si Encarna ha demostrat ésser sobretot una activista en la recerca àvida del més agosarats i agosarades que arreu del món es pronuncien per l'escriptura (Jean Rhys, E.T.A. Hoffman, Clarice Lispector, Gérard de Nerval, Karen Blixen, Antoni Artaud, Djuna Barnes, Oscar Wilde...) i una activista alerta pel que suposa la nostra normalització a tots els àmbits —des del sexual fins al lingüístic—, també ara continua demostrant amb aquesta plaquette el seu mestratge en l'encert de títols.

Hi ha qui diu que Encarna rellisca sovint en el petit vici professional del didactisme, però aquesta Sènia rullant n'apareix desproveïda: s'hi troba, això sí, aquest desig de definir l'espai mullat per on passa el corrent de l'emoció que li provoca l'amant, i les hores tedioses i el temps que es repeteix, fins a arribar a la rodonesa de la rosa, el cercle perfet i tossut en què queda convertida la veu que veu i parla.

I hi ha el ritme sonor marcat pels mots amb música: "la repicadissa de la teua veu", "arpeigs, tonades que alteren sense cura els batecs del meu cor", "el so de la guitarra auscultant les teues petjades", "carcasses de petons", "només música, remor", "els sons del carrilló"...

Però els petits vicis no apareixen explícits, sols, si de cas, apuntats dins de la gran maregassa que ella assenyala com "aquest aplec de rauxa i [de] disbauxa", "aquesta inaturable dèria que mai no m'amolla", "des del cau [mateix] de la fal·lera". I és això potser que dóna una lectura oberta a aquesta saturació afectiva, a aquesta dèria, incurable com un major vici, el d'escriure.

(Maria Fullana. Presentació de Sènia de petits vicis, Cafè Lisboa, València, 30 de maig de 1989)