"Encarna Sant-Celoni, la veïna de les ulleres lila", de Raquel Donet. Dona havia de ser, llibret de la Falla Portal de Valldigna. Tavernes de la Valldigna, 2018
 

* * *

"Encarna Sant-Celoni, Vestals de Roma", Fira del Llibre de València, 5 de maig del 2018.

* * *

Xelo Gimeno: "La traducció trenca fronteres", revista Xiulit, núm. 29, novembre 2017.

* * *

Lletra Lila per a Encarna Sant-Celoni, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 8 de març de 2016.

* * *

Vanesa Martínez: "El masclisme no està gravat en l'ADN, s'aprén", Afán de Plan, 8 de març de 2016.

* * *

Neus Tirado: "Perles de la nit. Poetes andalusines", Visat.cat, núm. 19, 2015.

* * *

Pepa Úbeda: Estrictament confidencial, Ràdio Klara, 101.4 FM, València, 29 de desembre de 2014.

* * *

Milonga de tardor, Fira del Llibre de València, 26 d'abril de 2014.

* * *

Miquel Juan: "M'agradaria veure el dia en què les dones deixem de ser culpables", Levante-emv, 16 de maig de 2008. [Reproduïda al web Llibertat.cat]

* * *

Nora Almada: "Eròtica catalana. Dones que escriuen poesia", Literata, desembre de 2008.

* * *

Roser Atmetlla: "Milonga de tardor. El projecte de… …Encarna Sant-Celoni. Escriptora", Promoartyou, 30 de setembre de 2014. [Veg. traducció al castellà]

* * *

129 poemes, 69 autores i un segle de poesia escrita per dones de les diferents terres de parla catalana. La poeta Encarna Sant-Celoni (www.escriptors.cat/autors/santcelonie/), autora de l'antologia Eròtiques i despentinades, il·lustrada per Maria Montes, reivindica la força de la poesia eròtica escrita per dones, sovint «invisibilitzada» socialment. Els drets del llibre són per a Tamaia, un grup de Barcelona que treballa contra la violència masclista. L'Ateneu Igualadí acull avui el recital musicofotogràfic, que abans es va presentar a Barcelona, i va donar origen al llibre.

—¿On va néixer la idea del recital que va culminar en aquest llibre?
— Va ser un encàrrec de la Comissió de Dones 8 de Març de València. Volíem demostrar que les aparences enganyen. Moltes dones hem escrit i escrivim poesia eròtica, amatòria o sensual, encara que les antologies ens invisibilitzen. És un projecte de gènere i, alhora, de país.

—¿Va costar trobar els poemes?
—Va ser com buscar una agulla en un paller: 38 poetes del Principat, 21 del País Valencià, i 10 de les Balears, un gran ventall on escollir el vers que t'erotitza.

—¿Què és per a vostè l'erotisme?
— En poesia, la sensualitat convertida en vers, explícitament o a través de metàfores, perquè, a qui ho llegeixi, li tremole l'animeta.

— ¿L'erotisme del llibre és heterosexual, homosexual o bisexual?
— Parla d'erotisme amb veu i mà de dona: indolent i fervent, apassionat i tranquil, tebi i distant, càlid i tallant, agre i dolç, sensual i ardorós, compartit i no compartit, amb homes i amb dones o tots dos alhora...

—¿D'on sorgeix el títol?
_Eròtiques, del tema. Despentinades, del vers de Carmelina Sánchez-Cutillas: Quan l'enyor de tanta cosa em despentina l'instint.

(C. E.: El Periódico, 25 d'octubre de 2008)
 

* * *
 

De Tavernes és l'escriptora Encarna Sant-Celoni i a la platja de Tavernes ens dirigim per poder conversar amb aquesta dona que ha guanyat premis literaris tan prestigiosos com el Ciutat de Cullera (1983), per Dotze contes i una nota necrològica; el Joanot Martorell de Gandia (1985), per Siamangorina; el Vila de Puçol (2004), per Guarda't dels Jocs del destí, i l’accèssit del IV Ciutat de Torrent (2002), amb Al cor, la quimereta.

—Encarna, anem directes al gra, què és la literatura per a tu?
—Ho és tot, com a lectora i com a autora. La màgia de la literatura és tan gran que ens depassa, ens fa riure i plorar, patir i gaudir..., i viure, perquè, en algun moment, totes i tots en som protagonistes.

—Com et va nàixer aquesta vocació o ofici?
—Com a substitut de la parla. Sé que pot semblar un tòpic, però és cert; de jove era molt tímida, tancada, em costava parlar de mi, contar coses meues..., però m'agradava molt llegir; la literatura va ser l'esperó que em féu començar a escriure: de primer, diaris i poemes, i en acabant, narrativa.

—També escrius poesia.
—Sí; però, encara que tinc publicats quatre llibres de poesia, em considere més narradora que poeta. La narrativa, la conree; la poesia em conrea, m’ha de nàixer; ja sé que pot sonar cursi, però ho sent així.

—I ara parlem de tu: ens crida l'atenció que el 1985 guanyares el Joanot Martorell amb la novel·la Siamangorina. Què significà per a tu l'obtenció d'aquest prestigiós premi?
—Estar quasi 16 anys sense publicar –que no escriure– cap obra de narrativa, malgrat les bones crítiques; en fi, són coses del passat que no s'ho val remoure. Parlant d'una altra cosa, m'acabe d'adonar que tota la prosa que m'han editat ha estat prèviament premiada, mentre que en poesia, en què no he rebut cap premi, no hi he tingut problemes a l'hora de publicar.

—I què és aqueixa novel·la de títol tan enigmàtic? Potser un homenatge poètic al món llatí? De què va?
—Enigmàtic?, no. El títol juga amb la parasíntesi de 'siamés' i 'angora': la raça d'una gata que apareix en la novel·la. Quant a l'argument, Siamangorina pren l'excusa d'un viatge de Dianium a Tarraco –Dénia i Tarragona, en temps dels romans– per a parlar d'un viatge a l'interior de la protagonista, Eumàquia, una exmatrona i exmestressa de cortesanes, i està dividida en huit parts cadascuna de les quals s'inicia amb el vers d'un poema que es reprén en la part final, la més poètica i eròtica alhora, al meu parer.

—I ara podríem parlar de la teua darrera novel·la publicada i premiada a Torrent, Al cor, la quimereta. Un homenatge a la dona? Al món llaurador? A la llengua col·loquial?
—Al cor, la quimereta és un homenatge en primer lloc a ma mare, i en segon lloc, a la Valldigna, a totes les mares i a totes les valldignes del País Valencià i més; a la nostra llengua i a la nostra cultura, al nostre passat recent, a la nostra història, la de tots els dies i no per això menys important que la 'Història' en majúscules.

—Segur que no és gens autobiogràfica ni la seua acció transcorre a Tavernes?
—Al cor, la quimereta està basada en la vida de ma mare, amb totes les llicències que m'he volgut permetre, i sí, transcorre ací, a la Vall. I també transcorre a Tavernes, entre el Poble i la Mar, el conte "Escamnament desafortunat" del meu darrer recull, Guarda't dels jocs del destí, editat per Brosquil, i el que l'octubre passat es publicà en l'edició valenciana del diari El País: "Sàpiens, sàpiens?".

—A quin escriptor o escriptora t’agradaria que et compararen?
—Tot i que fóra un honor, m'estime més continuar barallant-me per aconseguir un estil propi. Ara bé, si el que vols és saber quins autors hi inclouria..., podria esmentar Djuna Barnes, Karen Blixen, Pere Calders, Maria-Mercè Marçal, Jesús Moncada, Dorothy Parker, Jean Rhys, Saki, Isabel-Clara Simó, Sheri S. Tepper, Sarah Waters, Oscar Wilde, Jeanette Winterson...

—Caram! Tens bon gust literari. Canviem una mica de tema. Treballes de traductora-correctora en la Generalitat Valenciana i has cotraduït poesia danesa. Com et vas arribar a interessar per una literatura tan aparentment llunyana com la danesa?
—Coses del destí, supose, amb una bona amistat pel mig. Sempre m'ha atret molt el nord, el fred, la seua manera de viure, de pensar...; ja se sap, els pols contraris s'atrauen. I també vaig fer una versió adaptada en prosa de la Kalevala finlandesa que va publicar 3 i 4.

—Ens fa l'efecte que t'interessa el tema del feminisme. Com ho veus? Es pot dir que la dona ja ha assolit igualar-se a l'home?
—No és que m'interesse, per a mi el feminisme és més que un tema i més que la simple antítesi al masclisme –que en tot cas s'hauria de dir 'femellisme'–; és una manera de viure que completa l'humanisme, i sí, em considere feminista, i nacionalista i ecologista i d'esquerres. Quant a la pregunteta, crec que en la societat occidental encara queda molt de camí a fer, encara que no ho semble, i, si parlem de la resta del món, bona nit cresol.

—I aprofitant el teu treball de traductora, com veus de salut la nostra llengua? No calen respostes pietoses.
—Sincerament, la veig fotuda, gràcies sobretot a la desídia dels que diuen que ens representen. Però no s'ha de perdre l'esperança: de pitjors, n'hem viscudes i ací estem.

—I per a acabar, parla'ns del futur. Projectes.
—Bé, a banda d'esperar que prompte veja la llum una traducció de contes orientals a la francesa que editarà Moll (Els mil i un quarts d'hora), estic treballant en una antologia de poesia que es dirà Eròtiques i despentinades, i en acabant vull dedicar-me a acabar una novel·la que tinc a mitges.

(Sico Fons: Entrevista publicada a infosafor.com i a Valldigna digital, 14 de novembre de 2007)
 

* * *
 

No li agrada que li diguen poetessa. Ella es considera una escriptora que no es decanta per cap gènere. "Les circumstàncies m'han portat més envers la poesia que no pas envers la narrativa" diu. Encarna Sant-Celoni és partidària d'una literatura més íntima i no d'una adreçada a un gran públic, la qual, d'altra banda, respecta.

Pertany a la generació dels anys huitanta, una de les més actives de tota la literatura valenciana. Ës més coneguda la seua faceta poètica [...] perquè la seua narrativa ha tingut menys repercussió. De fet només ha publicat una novel·la. "Sé que sóc millor narradora que poeta. El que passa és que, per diferents circumstàncies, només he pogut publicar una novel·la, un llibre de contes i algunes narracions curtes", afirma. [...]

Encarna escriu poesia quasi impulsivament. "Els poemes els escric quan em ve, espontàniament. Necessite que em passe alguna cosa emotiva per a escriure, com ara enamorar-me o desenamorar-me", explica, "el treball ve després".

Encara que creu que no és habitual, considera que hi ha escriptors que no necessiten ser uns grans lectors per a convertir-se en autors. "També pot sorgir un pintor fantàstic sense haver aixafat mai un museu", planteja.

L'escriptora creu que les editorials valencianes estan interessades sobretot per la publicació de literatura juvenil, que és el que millor eixida comercial té als instituts i als col·legis. D'altra banda, pensa que consagrar-se com a escriptor resulta d'allò més difícil. "És complicat entrar dins de l'staff", diu. [...]

Com a traductora en un organisme públic, ha patit la intolerància lingüística en carn pròpia. Pel que fa al conflicte del valencià, opina que és artificial, creat per interessos. "Fins als anys setanta no va existir cap conflicte lingüístic. El van crear poders fàctics. I les víctimes han estat la llengua i el poble", manifesta.

Encarna és una viva defensora de la pluralitat que hi ha dins del català, sobretot quant a les parèmies. "Cada dialecte té unes lèxies pròpies que enriqueixen la llengua. A mi, per exemple, m'encisa poder esbrinar d'on és un autor pel lèxic que utilitza, descobrir construccions, mots nous", diu. Aquesta diversitat, recorda, va ser predicada pel mateix Pompeu Fabra.

(E. Orts: "El Personatge", El Punt, setmanari del País Valencià, 21 de novembre de 1999 - descarrega)
 

* * *