Encarna Sant-Celoni i Verger (Tavernes de la Valldigna, La Safor, 1959) es considera plenament vallera tot i que, per circumstàncies de la vida, va nàixer al barri de Russafa de la ciutat de València un 1 d'agost. Filla de llauradors, la seua infantesa transcorre a Tavernes de la Valldigna –La Vall–, en un ambient força religiós, tant dins de casa com fora. Estudia al col·legi de monges del seu poble dels 9 mesos als 11 anys, i a l'institut, el batxillerat de lletres. Fa els seus tempteigs literaris el 1974: poesia i prosa poètica típiques d'adolescents. Al setembre del 76, amb 17 anys acabats de complir, se'n va a València, a estudiar Geografia i Història, i la vida li canvia de dalt a baix: comença a escriure en la llengua que parlava i l'estiu de l'any següent es creua amb l'amor, i és una dona, i la seua poesia passa del jo al tu –un tu vacil·lant, que un català de bolquerets mirava de perfilar, mentre la feminista en germen que en ella hi ha va paint com pot els canvis. S'especialitza en Arqueologia-Prehistòria, aprén a anar amb bicicleta i al juny de 1981 és una llicenciada més sense feina que sobreviu amb classes particulars i fent de cangur, i que descobreix per casualitat la cultura danesa, i també el feminisme i la revista Pandora. Un amic de la Font de la Figuera li parla dels cursos de l'ICE de valencià i l'any 1984, després d'aprovar-los, coneix el Vicent Costa i entra en el món de l'ensenyament de català com a professora de l'ICE de la Universitat de València i dels Cursos d'Estiu de Xest. Cinc anys després s'estrena com a dinamitzadora lingüística en diferents ens públics i com a traductora en les revistes El Temps (1989), Entre Línies (1990) i Espais Didàctics (1991 i 1992), alhora que prepara les oposicions de tècnica en promoció lingüística. Les aprova contra vent i marea al gener de 1992 i és adscrita a l'Institut Valencià de la Joventut, on continua treballant a hores d'ara. 

Va començar a escriure als anys setanta, poesia i prosa poètica, i s’estrena en prosa el 1980, amb el conte "Panacea de fils de seda". D'aleshores ençà ha conreat diversos gèneres. Pel que fa a narrativa ha guanyat, entre d'altres, el Ciutat de Cullera (1983), per Dotze contes i una nota necrològica; el Joanot Martorell de Gandia (1985), per Siamangorina, publicat més tard amb el títol Vestals de Roma (2018) i el Vila de Puçol (2005), per Guarda't dels Jocs del destí. Accèssit del IV Ciutat de Torrent (2002), amb Al cor, la quimereta, ha fet una versió de la Kalevala, d'E. Lönnrot (1994), i ha traduït del francés Els mil i un quarts d'hora, contes tàrtars, de T. S. Gueullette (2008), que rebé un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes. Quant a poesia, ha publicat Sènia de petits vicis (1989), Arran de pantomima (1991), Dèria i fal·lera (1996) i Sediments d'albaïna i maregassa (2002), i és autora de l'antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona (2008), il·lustrada per Maria Montes. D'altres llengües, ha cotraduït del danés, amb Anne Marie Dinesen, Sottovoce, d'Anne Marie Dinesen (1992), i l'antologia DIGTE-POEMES de la poeta Tove Ditlevsen (1995), i de l'àrab, amb Margarida Castells, Perles de la nit. Poetes andalusines (2014). Així mateix, és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (1992) i Accent greu (2000). També ha col·laborat en diverses revistes i publicacions, i ha participat en molts homenatges i llibres col·lectius, sobretot de poesia.

El 2016 va rebre la primera «Lletra Lila» de l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana, en reconeixement a la seva trajectòria cívica i literària.