La protagonista de la tercera novel·la de Sant-Celoni és Erna, una escriptora danesa que, després de vint-i-dos anys, als quaranta-tres, torna a València amb intenció d'escriure pel setembre del 2002, amb un vol de tornada. "Jo i els dimonis de l'odissea", conclou al penúltim capítol. Una Odissea més prop de Joyce que no pas d'Homer. L'aventura és, sobretot, interior: d'autoconeixement i d'autodescobriment. Fins i tot, la intriga d'unes cartes anònimes —ben construïda i magníficament narrada— sembla, en tot moment, una trama secundària indispensable per allò que de més valuós té la novel·la, la capacitat de furgar detalladament en la fragilitat psicològica de la protagonista i, per mitjà d'Erna, dels lectors o de certa condició de certs humans. Representen, Leopold Bloom i Molly, l'home i la dona contemporanis? En part sí i en part no. Però en part sí. Quina "realitat" compartien, Carmen i Mario, en la novel·la de Miguel Delibes?

Sant-Celoni s'esforça a salvar una certa realitat objectiva, però darrere d'aquest intent se'ns mostra la mateixa inutilitat de tot plegat. Sí, la realitat hi és, fins i tot cruel o inaccessible, com quan l'autora "pretén" construir el personatge per mitjà de la narració d'aquells fets importants que han envoltat Erna fins ara: en la seua infantesa o en el seu matrimoni. Però, sobretot, això demostrarà les pregones contradiccions d'Erna. Sant-Celoni furgarà no solament en la ment sinó també en els desitjos d'Erna. La realitat externa, sovint, sols fa un paper d'espill, on Erna s'hi trobarà còmoda i estimulada, en l'autoengany i en l'autocontemplació.

La novel·la està ben bastida, amb el resultat sempre difícil de poder suggerir reflexions que vagen una mica més enllà d'una trama estricta, com en L'home manuscrit de Manuel Baixauli. No importa si era o no una pretensió de l'autora. La novel·la mostra bé la vulnerabilitat quasi malaltissa de l'esforç solitari de viure, una vida onanista que necessita tant com defuig un amor figurat i agressor, un desconcert d'ànsia, que s'agarra a la rutina com a taula de salvació. La novel·la indaga obsessions que asfixien la ment i els sentiments d'una protagonista anodina, mig inconscient mig impulsiva, mig arbitrària mig necessitada. És a dir, la dualitat humana: "víctima" dels altres, però també d'ella mateixa.

Sant-Celoni exhibeix un domini idiomàtic molt adient i envejable. Un registre literari que com més va menys trobem ja en la literatura. Fins fa molt poc, el registre culte era considerat l'adient per a fer literatura. Potser encara és l'adient. Però potser ja no ho és per a publicar i vendre llibres. S'entén, no? En el cas de Sant-Celoni, aquest registre culte està mesclat amb una varietat idiomàtica valenciana genuïna i tradicional que hi afegeix un gran valor i interés.

Cap personatge de la novel·la em cau simpàtic. Però és que l'home contemporani té molt poc d'atractiu. La dona tampoc. El nostre infantilisme quant a anhels, desitjos i preocupacions resta molt ben reflectit.

Finalment, vull celebrar la coherent i eficaç diversitat de registres estilístics en correlació amb l'estructura narrativa. Hi trobem el registre de les cartes rebudes per la protagonista, d'autor anònim. Les epístoles que la protagonista dirigeix al seu editor: contacte extern i "realitat" del seu passat i futur immediats (i materials). Hi ha, implícita, la novel·la que Erna escriu. Les notes i reflexions que s'escriu, a ella mateixa. Hi ha la intertextualitat de les lletres dels tangos, inserides en la narració. I hi ha també l'escriptura dels propis somnis pels matins. (Qui és el narrador d'un somni?) I hi ha el narrador de tot plegat, que tot ho articula. Una paleta de colors d'una harmònica polifonia narrativa. Apta per a lectors de literatura.

(Lluís Roda. "Jo i els dimonis de l'Odissea", Núvol. El digital de cultura, 5 de juliol de 2014 [enllaç])

* * *

La milonga és un tipus de música i dansa nascuda al segle XIX i arrelada a les terres d'Argentina i Uruguai, entre altres. Amb un ritme més marcat i intens que el tango, va interessar escriptors com Jorge Luis Borges que va escriure’n diverses lletres. Encarna Sant-Celoni s'hi apunta a aquest ritme, ara bé, marcat per la melangia de la tardor. Així, la milonga es converteix en una «banda sonora» peculiar de la seua lectura. Com la mateixa autora apuntava en una entrevista, es tracta d'una novel·la difícil d'encasellar: «romàntica i existencialista, és d'iniciació i introspectiva, i té tocs de poesia, d'humor, de dietari, de feminisme, de crítica social, de ciència ficció…». Tot això és Milonga de tardor, potser la novel·la fins al moment més ambiciosa de l'escriptora de la Safor que d'ençà el 2005 no ens havia oferit cap altra publicació de ficció, quan publicà el recull de relats Guarda't dels jocs del destí.

Si en la novel·la anteriorment publicada, Al cor, la quimereta (2002) farcia un complex món d'emocions i sentiments, en aquesta ocasió, Sant-Celoni dóna un pas més enllà a l'hora d'incorporar diverses tècniques narratives a una història de base emotiva com la història de la protagonista, Erna, filla de pare danés i de mare grega i que torna a València després de vint-i-dos anys, quan ja en té quaranta-tres, per tancar diverses cercles de la seua vida, tot amb el pretext de la intenció d'escriure una novel·la.

A l'igual que en textos anteriors Encarna Sant-Celoni, que compta amb set traduccions publicades d'altres escriptors, demostra ser una gran coneixedora de la llengua i tenir una atracció especial per la genuïtat d'aquesta, tot incloent una gran quantitat de modismes i mots sovint desapareguts de la parla quotidiana. No oblidem que una de les concepcions de milonga és mot, paraula. Un gust i interés per les tradicions i el saber popular valencians que crea un model lingüístic molt particular que es concreta en diversos fragments de gran preciosisme i detallisme estilístic. En aquesta ocasió cal destacar la varietat d'estructures discursives, des de l'epístola, als dietaris o la poesia, entre altres, que ofereix també una multiplicitat de dialectes —una de les claus en el descobriment de l'autoria de les cartes anònimes. Una obra minuciosa, ben escrita, encara que en alguns moments puga crear alguns entrebancs en l'agilitat de la seua lectura. La varietat emprada de gèneres esdevé, doncs, un element clau en l'increment de l'atracció de les lectores i dels lectors de la història.

Cal destriar la incorporació dels poemes escrits en la ficció pel personatge principal. Es tracta d’una mena de parèntesis en el desenvolupament de l'acció que ofereixen el jo més íntim, les palpitacions més intenses, d’una dona que pretén realitzar una anàlisi personal que li facilite la resolució dels seus conflictes.

Com veiem, la novel·la se centra en una dona particular, Erna, una protagonista que es mostra com és, amb els seus dubtes i passions, amb la sorpresa inicial de les cartes anònimes que va rebent i que omplen de sexe i de misteri la seua quotidianitat. Una recerca per resoldre l'enigma que acabarà sent un viatge retrospectiu del mateix personatge principal on el sexe i les seues experiències vitals esdevenen una base reflexiva per entendre els reptes d'un personatge aïllat malgrat el contacte permanent amb el món que l'envolta. Cal destacar d'aquesta manera la minuciosa construcció psicològica d'una protagonista de la qual se'ns ofereix el pensament i també els seus desitjos a partir de detalls reals de la seua vida com ara la infantesa o el matrimoni. Un ventall polièdric que ens fa concebre un món íntim amb la majoria dels matisos possibles. Un procés existencial envers la recuperació del passat on la memòria serà esencial per a la recuperació de l'equilibri personal. Erna esdevé així un referent vàlid i una eina precisa per la voluntat de l'autora d’oferir les seues reflexions envers la pròpia realitat.

Una sintonia precisa i exacta, una gran obra.

(Carles Cortés. "Cartes anònimes a ritme d'una milonga", Caràcters, núm. 70, hivern de 2015, p. 10)

* * *

He seguit l'obra d' Encarna Sant-Celoni des dels seus inicis, sobretot com a poeta i narradora –i també com a traductora–, i crec que estic en condicions de dir que ha recorregut un llarg camí literari fins arribar ací. Si com a novel·lista, que és el que ara m'ocupa, sempre ha assajat en cada nova entrega una forma de superació, en aquesta darrera ocasió ens ofereix una obra d'autèntica maduresa.

Milonga de tardor és una obra ambiciosa que planteja diversos reptes no sempre fàcils de resoldre. És una novel·la on el misteri ocupa un lloc reeixit des del començament al final, on el tractament psicològic dels personatges, sobretot el d'Erna, la protagonista, és afrontat amb cura, detalladament, de forma profunda, sincera i sense concessions. On l'erotisme i el sexe (o fins i tot la pornografia imposada per algun personatge, per alguna carta), es recreen sense complexos, sense amagar les fantasies ni els desitjos ni els actes suposadament més inconfessables, i ocupen un lloc preponderant; talment com la música que aporta la milonga plena d'insinuacions i plaers de la mà de sentiments diversos. Erotisme i sexe majoritàriament tal com els viuen les dones. Vegem-ne una petita mostra:

"(...) es llevà la pinça de color lila que tancava la trossa amb què s'havia recollit els cabells perquè no es mullassen i es quedà dreta davant de l'espill d'una de les portes de l'armari rober, amb una sensació d'escalfor cada colp més intensa, fins que el cos va triar per ella. En comptes de botonar-se la camisa, va tirar cap arrere els muscles i va deixar que s'escorregués pell avall, fins que caigué estesa a terra, i va romandre enfront del mirall embevent-se en els detalls de la imatge reflectida al vidre.

De primer, s'esguardà de cara; a continuació, es posà de perfil i admirà la forma dels seus pits: l'un més tibant i arredonit que l'altre –en el seu cas, l'esquerre–; la pell dels mugrons, més carmesina, i la manera en què, plec a plec, l'aurèola rosa foscant s'anava arronsant, alterosa, sense que la fregara ningú. Després, a poc a poc, es va girar per mirar-se també d'esquena i va fitar-hi l'esfericitat de les galtes que li tancaven el tors (...)" (p. 28)

Una obra on la recerca amorosa, com a peça pendent de resolució en el laberint existencial, aboca al creixement i a l'equilibri personal, després d'un procés penós.

I tot això vehiculat per un llenguatge riquíssim i pulcre. Encarna Sant-Celoni sempre ha cercat i treballat la paraula més precisa i adequada, ja es tracte d'un registre popular o culte, col·loquial o estàndard; si bé ara, en Milonga de tardor, s'atreveix a entreteixir línies narratives clarament diferenciables pel discurs i l'estil, que avancen independents unes de les altres, però que alhora s'entrellacen com les peces d'un misteriós i sensual calidoscopi. I més encara, les estilitza, assolint-hi una prosa més àgil, bé en els moments de la història més quotidiana, que tenen lloc a València o a Dinamarca, bé en els més poètics.

Perquè la història de Milonga de tardor, la d'Erna, una professora i escriptora danesa que torna a València després de deu anys, amb la intenció d'escriure una novel·la i de conjurar l'espectre que afecta la seua vida present, també està plena de poesia; com ara la que sovint amera els diferents episodis de la narració o que flueix lliurement i protagonitza el "Bloc de notes" personal de l'escriptora.

També hi és el material oníric, que ella transcriu detalladament: una gran profusió de somnis que té un paper transcendental en el progrés de l'acció. A més de les cartes misterioses d'un admirador, farcides de sexe i provocació, que despertaran l'instint de detectiva afeccionada en Erna.

No puc desvelar més, però sí, assenyalar alguns aspectes pròxims que m'han agradat al llarg de tota la novel·la, i que tenen una presència recurrent, com ara el recorregut pels llocs de la ciutat de València i per algunes comarques del País. La descripció dels menjars i les begudes, nostres i aliens. Les al·usions a la política valenciana, als governants, a la llengua, a les protestes i reivindicacions socials. Les descripcions continues de la roba, els colors, i l'estil que sol usar la protagonista i altres personatges femenins. El paper ben important de les dones, o millor dit, el seu tractament gairebé sempre positiu –perquè també n'hi ha alguna de dolenta–: dones formades, enèrgiques, de vegades indecises i vulnerables, independents o a la recerca de la seua llibertat i identitat, artistes, pintores, escriptores; al·lusions als seus valors i a les seues conquestes, etc.

No voldria acabar sense detenir-me breument en un episodi que fa referència al quadre L'origen del món, de Gustave Courbet. Es tracta del primer pla d'un entrecuix de dona ben obert que deixa veure la vulva i, amb ella, l'entrada a la "terra incògnita d'on tothom ha eixit i que el desig empeny a escorcollar" (p. 134). Doncs bé, a propòsit d'una exposició d'arts electròniques a les "Drassanes" de València, que la protagonista visita, elegint la modalitat de "Realitat Virtual Immersiva", s'introdueix en aquella "terra incògnita", delicadament, des d'una doble perspectiva femenina: escorcollar els indrets més íntims i plaents de la mare, els indrets més íntims i plaents d'una dona. Gran imaginació i atreviment per part de l'autora que, de la mà de la ciència ficció o més enllà, suggereix una original fantasia que s'adiu amb l'esperit força eròtic de la novel·la mencionat abans.

Comptat i debatut, no és qüestió de detenir-se en la polèmica dels anys 70 i 80 del segle passat, més que arxivada per a les dones, això és: "És la literatura de dones diferent? Hi ha una literatura de dones?". Encara que un repàs a la teoria no vindria mal a alguns escriptors i escriptores dels nostres dies, políticament "progres" –com dèiem allà pel maig del 68–, però de llenguatge i continguts estantissos, per veure si són capaços de renunciar a la defensa del "genèric", o siga el masculí –que els inclou també el femení–, i d'acceptar que res ni ningú no pot tenir la pretensió d'incloure cap altre. I també diré que, a mi, aquesta novel•la m'ha fet somriure més d'una vegada, perquè em feia l'ullet i m'invitava a la complicitat, perquè empra un saber amb el qual una dona connecta ràpidament i, sobretot, perquè està molt ben escrita, amb els ingredients escaients per a seduir. A més a més, diré que les dones ben sovint escriuen sobre elles mateixes, amb profunditat i valentia, però també ho saben fer i ho fan sobre els altres, i sobre altres assumptes, quan així ho decideixen. Per això, simplement, convide a llegir-la i a deixar-se portar per la seua cadència, com la de la milonga una vegada més, plena d'imaginació, misteri, erotisme i sensualitat, diferències i diversitats que, en definitiva, contribueixen a enriquir l'existència.

(Isabel Robles. "Milonga de tardor en primavera", La Independent. Agència de notícies amb visió de gènere, 30 d'abril de 2015. [Enllaç])

* * *