Novel·la

A poquet a poquet unes coses s’ajuntaven a unes altres, i la corda cada volta s’engrossia més i et lligava més fort, i se t’enroscava al coll i no hi havia manera que te’n pogueres desempallegar...

Per una part, la faena de casa: arrimar i alçar, espolsar i torcar, estovar els matalaps i fer els daurats, agranar i fregar, llavar la roba, fer el dinar i escurar... ¡Tot el sant dia tocant aigua!, ¡sí!, fins que els durellons s’entendrien i les mans s’enrogien tant que es repelaven, ¡i, a l'hivern, a omplir-te de prunyons i a sofrir-los també!... I, en acabant, al corral, que teníem uns quants més animalets dels que jo volia –per estalviar una miqueta i perquè, si vols quedar bé, no hi ha res com els ous i la carn de casa–: que si donar dacsa, pinso o segó de pallorfa, i canviar-los l’aigua; que si netejar-los les gàbies, posar-los palla nova i entrar els ous; que si aparellar-los i ajudar-los a parir; que si tallar-los el coll quan tocava i, de seguida, escaldar el pollastre i plomar-lo, o pelar el conill nugant-lo en creu a l’escala... Sempre amb la llengua a un pam, de cul a tota hora i la faena que no avança.

Per altra part, la faena de fora, a l’horta, ajudant l’home els dies que no anava a jornal: que si hui toca empeltar, birbar, fer planters, clotar, sembrar una punta de bancal, esporgar o anar a fer llenya, ¡i tu, allí!...; que si demà toca triar els melons, les tomaques o el cacau, collir els fesols de desfer o la bajoqueta, o anar a pesar, ¡i tu, allà!...; que si despús-demà toca pelar la dacsa, tirar guano, arruixar, entoldar tarongers, refer cavallons o regar, ¡i tu, allí també!... Sempre alguna cosa a fer, ¡ausades que sí!, ¡i sense encantar-te, que és per a hui!... I, si no pots segar, espigola...

       L'amor, la pintaren cega al cap d'un escudeller;
       com la pobra no s'hi vea a tots donava quefer.

T’avenies amb el que Déu et donava i, per dins, li suplicaves que no calia tanta bondat... Perquè, ell, entre collir fora, baixar a la plaça a llogar-se i les partidetes del casino, ¡i tant que tenia moments de distracció!... Mentre que tu, a soles amb tu a tota hora, només podies desfogar-te amb la sal de les llàgrimes que t’engolies dia sí dia no; només podies sentir-te viva a costa de les punxades dels durellons dels peus contra les sabates. I, si estàs derringlada i no descanses prou, ¡calla i acatxa el cap o vindran marmolons!... I això no hauria de ser, ¿veritat que no?, que tots som fills de Déu.

(De la novel·la Al cor, la quimereta. 2a edició. Ed. Tabarca, 2009)

* * *
 

El matí del dijous 14 de novembre, el dia en què teòricament havia d’haver emprés el vol cap al seu país, la va veure obrir els ulls més a la danesa que de costum. Després d’un bon tassó de café amb llet, va baixar a comprar la premsa abans d’instal·lar-se davant de la màquina d’escriure i, per pura xamba, es parà a llegir una crítica sobre dues exposicions patrocinades per La Caixa que havien inaugurat el dia anterior als pavellons de les antigues Drassanes: una mostra internacional d’arts electròniques i una retrospectiva del pare de l’Op-Art, Victor Vasarely. Encara que el món neotecnològic no la matava, el creador cinètic hongarés li queia més que en gràcia; així doncs, es va acabar de vestir corrents, va agafar una rebequeta per si de cas i, cap a les onze, va pujar en un autobús que es creuà tota València a pas de tortuga en lloc d’acostar-la de dret al Grau.

Quan hi va arribar, més gelada que un poll per una humitat fredosa, es quedà gratament sorpresa de la restauració del recinte portuari que acollia les dues exhibicions. El resultat no tenia res a veure amb els faraònics hivernacles de formes vàries de la Ciutat de les Arts i de les Ciències que, al juliol, havia visitat amb el CUC: una successió de contenidors que seguien la tradició encetada l’any 1987 amb un Palau de la Música tan del mateix motle que el Musikhuset d’Århus –inaugurat per la reina Margarida cinc anys abans que el valencià– que feia malpensar.

En accedir a la secció dedicada a l’RV –que era immensa–, una cicerona li va preguntar amb quin tipus de realitat virtual volia experimentar. Erna va optar per la immersiva i va triar una recreació a l’atzar. La guia la féu entrar en una saleta presidida per un quadre de comandament, del qual partia un fotimer de cables que connectaven amb una sèrie de compartiments estancs situats enfront d’una gran cortina de foscurit. Va escollir-ne un i, seguint les instruccions d’una veu provinent d’un dels costats del caixó, es va asseure davant d’una mena de panell i es col·locà els cascs, els guants amb sensors i les ulleres espectroscòpiques.

Tan bon punt va prémer el botó indicat, es descorregué la cortina que amagava el vidre que donava a una gran pantalla i tot es va fer negre un segon. Acte seguit, en acostumar-se-li els ulls, Erna es va trobar, cara a cara, amb una immensa recreació tridimensional d’una pintura de Gustave Courbet, L’origen del món, que ja havia tingut l’oportunitat d’admirar, en directe, al museu Orsay de París.

(De la novel·la Milonga de tardor. Òmicron, 2014)

* * *
 

La foscor va esvaint-se a mesura que es fonen les darreres gebrades que prodiga qualsevol alba presagiosa de l’arribada d’una nova primavera. L’aurora anuncia el propvinent crepuscle matutí amb un missatge subtil d’abatiment. Ronsejaire, el sol es fa de pregar mentre les gotetes de rosada rellisquen, flegmàtiques, pels sarments de parra que folren de coure les biguetes del sostre del balcó. Eumàquia mira entre les ratlles que baden l’obagor grisenca i una gota temerària li cau sobre la galta dreta; la captura amb un dit i, gairebé sense mirar-la, se l’acosta als llavis i la llepa mandrosa amb la punta de la llengua. L’astre, per fi, brolla del darrere de l’argentada línia marina, com un botó de jonquill vermell. Repenjada en la barana de marbre, Eumàquia s’abstrau contemplant l’igni renaixement d’Hèlios, fins que l’airet fredós de la matinada la fa retrocedir i cercar, fregant-se els braços, l’escalforeta de la cambra. Crida Lithis perquè l’ajude a col·locar-se, al damunt de l’estola, la capa i en acabant, amb molt de compte, li lliura una petita capsa d’eben i li diu que l’afija a les seues pertinences. En traspassar la porta sent, provinent de l’atri, la resoluda veu de sa mare donant ordres a tothom i, a passes llargues i decidides, s’encamina cap aquella part de la vil·la. Necessita més que l’aigua que es beu que el comiat matern siga com ha de ser. Cornèlia mira la filla directament als ulls, inquisidora; Eumàquia sosté, intrèpida, l’escrutador embat de sa genitora, sense badar boca. Aital dues cariàtides confrontades, cap d’elles no es deixarà guanyar. De perfil, fan l’efecte de dues titanes parelles i inflexibles que no coneixen la por: l’una, la perfecta matrona que dicta la tradició, la dipositària de les vàlues arrelades de la vella Roma; l’altra, l’ovella negra, la imatge d’una rebel·lia contumaç davant dels usos perpetuals i les inamovibles convencions. S’estan una bona estona així, impertèrrites. Dues femelles desafiant-se i desafiant el pas del temps, i també qualsevol ens, vivent o no, que s’atrevisca a interrompre l’estàtica d’aqueix excels interregne. Finalment, Eumàquia ret l’orgull i, fent dues passes cap endavant, abaixa un poc el cap perquè Cornèlia li faça un toc al front amb la mà esquerra, un únic toc. S’ha observat punt per punt la cerimònia, un ritual que abans era imprescindible i que ara no és més que un simple protocol, un símbol més; com acaben sent-ho la major part dels senyals amb què ens marca i remarca la vida: 21 consignes de mort i de naixença. Lentament, la filla alça el cap i planta cara a sa mare. Ni un bes, ni un reprotxe, ni un adéu. Només crua gelabror en aparença, la culminació de l’amor; perquè l’amor o va per dintre o no fa solcs. No cal exhibir-la per demostrar-ne l’existència.

(De la novel·la Vestals de Roma. Pagès Editors, 2018)

Narrativa curta

CARASSES I MIRALLS
Açò que tot seguit contaré va passar fa dues setmanes, va ocórrer a la ciutat que a poc a poc ha sabut anar fent-me seua. La ciutat humida, blana i dura, indòmit i massificat aliatge de contradiccions atziagues.

Era un dia qualsevol, un d'eixos dies en què t'alces i una imatge qualsevol pot confondre's en el mirall quotidià de les hores i fer-te seua, dir-se teua.

Una estona d'assossec, passejar pels carrers del centre, escodrinyar, com aquell qui res, la mostra en perspectiva absent d'uns aparadors al cantó i no trobar-se!... Sí, no m'he equivocat de verb: NO TROBAR-SE. Duta un poc per la presumpció, en passar per davant d'un dels vidres m'hi havia deturat per veure si duia bé els cabells, però una confabulació de Sibil·la i Morgana m'impedí atényer l'objectiu: no m'hi vaig localitzar de cap manera, al lloc on havia d'haver trobat la meua imatge vaig albirar el no res, la no aparença física.

Vaig continuar el passeig sense voler donar-hi importància, però més endavant, quan gosí a mirar-me en un altre vidre on, feia uns minuts, una dona de fer feines hi havia passat un drap groc per torcar-ne la pols..., tornà a passar-me la mateixa amb una petita variació: en comptes de la meua figura era tota una altra qui s'hi manifestava.

(De Dotze contes i una nota necrològica. Papers inicials - P. Publicacions El Cingle, Edicions de la FECPV, 1985)
 

* * *
 

TRAUMA DAGUERREOTÍPIC

Però anem a pams. Tot va començar al cap de poc d'acabar els exercicis religiosos que, durant la primera setmana del "mes de les Flors" –també dit "de Maria"– i en un monestir aïllat del món, el director espiritual del col·legi de monges on vaig estudiar fins a l'adolescència "aconsellava" que feren les alumnes que havien arribat a l'ús de raó. Després d'aquell grapat de dies vinga pregar i entonar el mea culpa, vaig estar del tot preparada per acomplir la segona part del ritu iniciàtic que, com a filla de catòlics practicants, tothom esperava de mi: declarar per primera vegada –en l'acte de confessió– els pecats que havia tingut la gosadia de fer fins aleshores i, en acabant –neta l'ànima de qualsevol petita màcula amb què la meua malèvola ment l'haguera poguda tacar en set anys de vida–, rebre, per primer colp també, el sagrament de l'eucaristia.

De fet, encara no els havia complits, però, atés que la meua estatura –i grandària– era major que la que els cànons de la directora del col·legi de monges marcaven com a estàndard, excepcionalment les monges van permetre que, tot i no tenir l'edat requerida, el criançó que jo era poguera rebre el cos i la sang de "nostre Senyor".

Així fou com –gràcies, d'una banda, a les lectures del catecisme i als esforços d'un senyor rector que ens alliçonava i en complementava l'aprenentatge cada dia de set a vuit de la vesprada, i d'altra banda, als afanys d'una mare enfervorida que nit i dia me'n repetia el sermó a casa– una de les primeres coses que vaig aprendre en menys d'un mes va ser que, davant d'un esdeveniment tan transcendental i transcendent com prendre la primera comunió, no fer allò que s'esperava de mi o deixar a la babalà qualsevol bagatel·la significava jugar-me la meua fiabilitat com a catòlica i el bon nom de la meua família davant de la "santa mare església", i el coll i altres parts del cos, davant de l'altra, la progenitora.

Perquè, si va a dir la veritat, a mi, tot aquell embolic i la consegüent parafernàlia em feien molt poca gràcia. Però, a qui li importava l'opinió d'un monyicot?... A ningú... No vaig tenir, doncs, altre remei que doblegar-me submisament als desigs d'aquells que deien que tenien més coneixement que jo i, al capdavall, els vaig fer creure que m'havia convertit en la neòfita més entusiasta de tot el col·legi.

(De Guarda't dels jocs del destí. Brosquil, 2005.)
 

* * *
 

EVASIVES
 

6 d'agost de 2000
 

Van passant els dies i, a despit del que diga l'opinió mèdica, em referme que ha estat una bona idea regressar i, és clar, que hàgem fet coneixença. Prenc nota que sempre creues la porta a dos quarts de vuit; que, invariablement, hi véns sola i que t'asseus a la mateixa cadira i davant de la mateixa taula, també invariablement... Mai no les he vistes ocupades per cap altra persona. És com si les tinguesses reservades, com si les haguesses marcades amb l'aroma, l'alé, amb els moviments, el tacte, els desigs, la suor i els pensaments més teus i carismàtics, més personals i inviolables. Sí!, l'aurèola que emanen és tan forta que he arribat a imaginar que, si algú s'atrevís a intentar posar-hi el cul, la cadira, i també la taula, com impel·lides per forces inaprehensibles, s'arrupirien sobre l'irreverent ofensor i el fondrien.

Quina glòria començar a sentir aquestes petiteses gràfiques com glopets de vi, com misterioses bocades de sons que adormen i espavilen a la vegada, que fan trontollar l'ànima amb arravataments feréstecs i que l'exculpen concloentment, sense defugis... I ho dic parodiant la saviesa inconscient, la que menyspreem i no ens menysprea!

A la teua salut!

(De Guarda't dels jocs del destí. Brosquil, 2005)