[...] Aquest és un llibre de recerca, de temptatives, en el qual l'autora tempta el llenguatge i les paraules, els sentiments i les emocions, les fantasies i els fantasmes, els records i els presagis, el jo i els altres. Encarna tempta el món i es tempta ella mateixa, tremolosa i decidida, amb il·lusió i amb fe. Tanmateix, açò no converteix el llibre en una recopilació de confessions intimistes de dubtós valor literari, sinó que, molt a l'inrevés, el dota d'una agradable sabor fresca d'iniciació i de lliurament.

(Maite Miró. Pròleg a Dotze contes i una nota necrològica, 1985)

* * *

[...] No podria assegurar jo que l'estona que es pot passar amb el llibre Dotze contes i una nota necrològica siga mereixedora de l'adjectiu 'bona'. I no perquè el llibre d'Encarna Sant-Celoni siga un mal llibre: és justament el contrari.

Jo havia sentit milers de vegades allò que hom diu sobre la quantitat de prejudicis que conformen el nostre ésser. Ja he contat com el llibre anterior me'n va desfer un; ara he de confessar-vos que aquest en va enviar a fer punyetes un altre. Es tracta del tòpic contingut en l'expressió 'literatura femenina'. Sí, ho diré: jo també creia en eixe tòpic. Jo també pensava que les dones, quan escrivien, eren sentimentals, sentimentals i només que sentimentals. Que, per a elles, era més important la floreta trencada en un parc públic que les relacions de classe. Que reflexionaven molt, moltíssim, abans de ficar-se a plorar.

I ara m'he adonat que no és així. Que les dones, quan escriuen també poden ser dures, i llunyanes i irreflexives. Que poden riure. Senyors, quin descobriment: poden riure!... Encarna Sant-Celoni en sap molt de la rialla. De vegades, s'encén una cigarreta, fica els colzes damunt la taula, tanca els ulls una mica i comença a parlar amb una veu grossa, molt grossa. Esglaia. No sé si mitjançant aquest llibre he descobert que sóc una persona molt sensible, però la impressió ha estat forta. Que Scott Fitzgerald santificara la ironia entra dins d'allò comprensible, en el fons ell era un aristòcrata arruïnat i duia al món a la butxaca superior de la jaqueta. Però que una bona xica del país, una xica com tantes i tantes altres, que podria ser qualsevol amiga meua, parle en eixe to, es riga de la butxaca d'Scott Fitzgerald i, damunt, ho faça prou bé, això és un escàndol. Pam!, els meus prejudicis per terra i una miqueta més de desorientació a afegir a la que ja arrossegue. [...]

(Francesc Garcia Donet. BIM Cullera [Cullera], núm. 10, III època, març de 1986)