–Com a vicepresident de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, quina valoració fa de la literatura que s'escriu a hores d'ara al País Valencià?
–La valoració que faig de la literatura valenciana actual –i no sols com a vicepresident de l'AELC, sinó també en la meua condició de lector– és molt bona, i en molts casos excel·lent. Considere que estem en un moment dolcíssim en la nostra literatura, però que tot i això, i aquesta és una observació preocupant, no té contrapartida en el públic lector per la mateixa situació de la llengua. La paradoxa és que quan tenim els millors escriptors tenim molt pocs lectors.

–Per què l'obra dels escriptors valencians, tret de casos molt concrets, es majoritàriament desconeguda a Catalunya?
–No ho acabe d'entendre, però és una situació prou habitual en els centres culturals allò d'ignorar el que es fa en la perifèria. En tot cas, la nostra cultura no pot permetre's aquests luxes i considere que hauria d'haver un major contacte entre les diferents àrees lingüístiques. No seré el primer a observar d'altra banda que l'estat autònomic ha jugat quasi més en la nostra contra en aquest sentit que a favor, posant-hi fronteres absurdes on culturalment no n'hi ha.

–Amb la perspectiva dels anys i la maduresa que atorga el camí fet, ¿com definiria la seua trajectòria poètica des dels llibres inicials fins l'últim, Abisme i ocell?
–És difícil definir la trajectòria pròpia. Perquè el camí el vas fent a poc a poc, escrius al mateix temps que vius, dins de les mateixes coordenades, i en aquest sentit, encara que la poesia no ha d'entendre's com un reflex biogràfic i a voltes considere que també podria considerar-se com un gènere de ficció, sí que està molt unida a la vida que anem fent, entesa aquesta tant des d'un punt de vista diguem-ne exterior com la deguda al propi món interior on són molts importants els ressorts de l'intel·lecte. És per això que entenc la trajectòria poètica no com un projecte tancat sinó al contrari: ben viu, com la trajectòria sempre oberta que ens proporciona la mateixa vida.

–¿El seu llenguatge poètic ha evolucionat des de les propostes simbolistes dels primers llibres fins els últims, sobretot Abisme i ocell, on l'expressió és més essencial, més transparent i, en general, més amarga. Com valora aquesta evolució?
–Ho nugaria a la pregunta anterior. L'evolució de la meua poesia també és fruit de l'evolució personal i de les diferents maneres d'acostar- se tant al fet vital com al fet pròpiament artístic. Si a hores d'ara la meua poesia es basa en un llenguatge amb menys càrrega simbòlica i que s'acosta més a una transparència expressiva potser es dega a una necessitat més profunda d'entendre el fet vital en si. En el fons no ho sé. El que sí que sé és que ara és més real el pas del temps, com és obvi, i tot allò que anys enrere era una mena de joc per desxifrar el futur ara s'ha convertit en una realitat.

–De fet, Abisme i ocell és un poemari de maduresa on hi ha una gran presència de la mort i la pèrdua de persones estimades. Tot i això, no abandona l'entusiasme per la bellesa de la vida i les paraules.
–Evidentment, la presència de la mort es converteix en inevitable, i més encara quan veus que arriba a amics i coneguts de la teua edat. Però, com diu, Abisme i ocell és un llibre que, tot i reconèixer aquesta tragèdia, opta per intentar assimilar-la als mateixos corrents de la vida. Perquè la mort pense que també ha d'entendre's com a consubstancial a la vida, perquè també en forma part d'ella. Tot i la tragèdia, l'elegia poètica el que vol és aferrar-se a la força del llenguatge i a l'entusiasme per la bellesa. Potser la mort sempre hi és, però també és cert que hi ha una força pregona que ens fa obrir els ulls i continuar endavant, i l'art no deixa de ser una porta oberta a aquest intent d'eternitat. Per això aquest llibre aspira a ser un cant vitalista.

–A més de la poesia, també ha cultivat la prosa amb la publicació de dietaris i novel·les. Com ha fet possible, en el seu cas, la dedicació a la poesia i la prosa?
–Aquesta dedicació a la poesia i a la prosa l'he feta possible per la meua manera de dedicar-me a l'escriptura. He de reconèixer que sóc una mica obsessiu, i quan escric una novel·la sóc incapaç de fer poesia, i a l'inrevés. És per això que en les èpoques que escrivia novel·la creia que no tornaria a fer poesia. Òbviament, m'equivocava. Curiosament, ara no sé si tornaré a fer prosa. La qual cosa vol dir, és clar, que ara mateix estic escrivint poesia.

(Antoni Gómez. "Tenim bons escriptors però pocs lectors", Levante-emv. Posdata, 21 de gener de 2011, p. 5)